Els personatges de Toni Cantó
La setmana passada vaig veure la versió per a televisió que RTVE va fer el 2005 de La doble historia del doctor Valmy d’Antonio Buero Vallejo. Aquesta obra va ser prohibida a Espanya en 1964 i es va estrenar a Anglaterra quatre anys després. A l’Estat Espanyol es va estrenar en 1976. Buero, molt al límit del possibilisme teatral l’havia situada en un país imaginari però parlava de les tortures policials i de les seues conseqüències psicològiques en els perpetradors i en les seues famílies. És una obra valenta i contundent i val la pena revisitar-la en aquestos temps convulsos que estem vivint. La versió de RTVE és manifestament millorable per motius diversos que no venen ací al cas, però impressiona veure Victoria Rodríguez interpretant amb intensitat i veritat un dels personatges creats pel seu marit.
Però hi ha una altra cosa que personalment em va impressionar molt. El paper protagonista, el torturador assaltat per remordiments quan la seua dona descobreix els detalls del seu treball, estava interpretat per Toni Cantó. Reconec que en algun moment quasi em va fer desistir i que al principi no podia deixar de veure una versió més jove del líder de Ciudadanos al País Valencià. Però pocs minuts més tard ja estava totalment clavat en l’obra i he de dir que la seua actuació em semblà continguda i correcta, un bon treball de construcció del personatge.
En acabar, vaig haver de confessar-me la meua perplexitat. Però, vaja, és el verí del teatre, la seua màgia té també aquest vessant i evidentment si un pot interpretar personatges dolentíssims i després ser un tros de pa, és evident que es pot interpretar la presa de consciència d’un torturador i pocs anys després anar-se’n de la maneta de Rosa Díez i després arribar a Ciudadanos i anar adoptant discursos cada vegada més demagògics, més carregats d’odi, més ultradretans no només en la forma sinó també en el fons.
Després vaig recordar altres moments interessants de la seua carrera com a actor: quan va participar en l’estrena de Los ochenta son nuestros, d’Ana Diosdado, amb tota una generació de joves actors i actrius: Amparo Larrañaga, Luis Merlo, Iñaki Miramón, Lidia Bosch… O quan va participar en el muntatge de Hamlet dirigit per José Carlos Plaza amb el Centro Dramático Nacional en 1989. O quan va fer creïble el paper de Lola a Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar, o el simpàtic David de Siete vidas. Fins i tot he recuperat una entrevista amb Guillermo Toledo en que aquest recorda que el pare de Toni Cantó era comunista i que ell mateix de jove no era feixista. I reconec que tot plegat em va fer una mica de pena.
De vegades he llegit per ahí, en piulades diverses, que Toni Cantó era un actor dolent. No estic d’acord i dir eixes coses afebleix el discurs de qui ho diga. No sé si era un actor meravellós, però un bon actor era. I es pot trobar material audiovisual que ho confirma. De fet, potser ara mateix està interpretant el paper de la seua vida: el dolent de la comèdia, l’histrió feixistoide amb acudits demagògics amb mala pata.
Qui sap, potser un dia l’actor Toni Cantó ens sorprenga amb un altre gir dramàtic i el personatge mostre inesperadament les tortures interiors del remordiment per haver combatut amb discurs incendiari l’autonomia dels valencians i valencianes, el feminisme, els drets lingüístics, la justícia social, per haver donat cobertura a la violència policial. Qui sap. O faça com un personatge de Brecht i des de l’escenari ens diga que tot era un personatge, que cal no confondre-lo amb l’actor i que, a partir del seu personatge, podem reflexionar sobre el paper que juguen els histrions feixistoides i la seua demagògia en la societat espanyola de la crisi de la segona restauració.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!