Què és història?
Que la història que ens han contat ha estat sempre un muntatge rebuscat a consciència que els diferents sistemes polítics han dissenyat per a justificar-se, crec que no cal perdre molt el temps per a demostrar-ho, per evident. Edward Hallett Carr, per exemple, ens ho ha explicat molt bé. Un fet històric és allò que l’historiador emfatitza, posa de relleu i contextualitza, o dit d’altra forma reflexa: si un historiador no destaca un fet, eixe fet, històricament no existeix, pel que cal deduir que la història és un constructe que obeïx a una determinada intenció de l’historiador. Vol dir això que no hi ha que fiar-se de la història que llegim? Doncs, sí i no. Sí, perquè és l’única ferramenta que tenim per a conéixer el passat però no si la llegim com si allò fora la Bíblia. Cal doncs contrastar allò que llegim amb el que relaten diferents autors sobre el mateix tema i ser el suficientment intuïtius per extraure el sentit últim al relat.
A Espanya ens han contat la història rematadament mal, amb una tendenciositat que, a la mesura que n’anem descobrint altres visions ens deixa bocabadats, estupefactes, i en quan a la del País Valencià....eixa, ni existia. Ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells. Cantava Raimon. Quants valencians i valencianes, després de quaranta anys de democràcia té una lleugera noció de la seua pròpia història llevat un poc de Jaume I i alguna cosa més per l’estil? Calen anys i dedicació per anar fent-se una idea de les coses i ací hem perdut generacions senceres sense que aprengueren a l’escola una història crítica de la nostra realitat com a poble.
A l’escola primària franquista tot era exaltacions patriòtiques fins i tot de personatges espanyolitzats com és el cas de Viriato o Indibil i Mandonio per a fomentar l’esperit patri com si a l’època d’Escipió Espanya ja haguera estat una nació tal i com la coneguem o Portugal fora tan espanyol com Sevilla. Cal esmerçar temps per a sortir del parany i conéixer, per exemple, que els Borbons van ser ( i és) una dinastia de gent boja, que el primer Borbó, Felip V era un jove adolescent malcriat a Versalles que no coneixia res del país on anava a governar, que escoltava els seus ministres d’amagat darrere les cortines, fingia la seua mort, delirava creent que era una granota i tenia, entre altres, una addicció al sexe anormal. La seua dona, la reina Lluïsa Isabel d’Orleans estava com una cabra, es dedicava a córrer nueta pels jardins de la Granja de San Ildefons i a perseguir sexualment a les seues criades. Ferran VI, hipocondríac fins el moll de l’os, tirava la seua merda al rector que li voria donar l'extremunció i sols era feliç entre gossos, caceres, cavalls i escopetes. Ferran VII, el seu fill, malvat i absolut restablí la Inquisició i fon un des governants més nefasts de la història a més a més d’un maníac sexual trastornat. De la seua filla, la reina Isabel II, es pot escriure un llibre sencer. Casada amb un home, més dona que ella, Francisco de Asís, alies Paco Natillas, babau integral que caminava com una nina mecànica, tingué que buscar-se a altres amb qui desfogar el seu recalfament a l’entrecuix i amb aquella recerca es passà pel llit mitja cort tenint fills i filles que ni sabia de qui eren, cosa que li venia molt bé al Natillas per extorsionar-la a cada nou part per la seua discreció, encara que era públicament coneguda aquella enganyifa. El Natillas acabà anant-se’n a viure a París amb el seu amant a un palauet que li comprà el govern espanyol i amb una renda vitalícia considerable. Després vingué Alfons XII, el XIII amb les seues disbarats, robatoris, vicis, desordres de tot tipus i pocavergonya generalitzada. I així així, fins al nostre Joan Carles I que per a res no ha desmerescut a cap dels seus avantpassats i s’ha portat cabalment, com un Borbó de socarel.
Eixa és la història que cal saber per a formar-se una idea del que és una monarquia i si és defensable consentir en continuar amb el sainet. Les guerres, els canvis de govern i l’esdevindre de les societats formen part del que nomenem història però el comportament dels monarques és el que dona o lleva drets per a seure’s a un tro. Els pobles mai no han defenestrat un rei o reina si el seu comportament ha estat exemplar, han estat els seus abusos els que han acabat per cansar primer el poble i després les burgesies que amb la seua empenta tiraven del carro social i han acabat per muntar cadafals i acabar amb allò. A Espanya no hem tingut la sort de tindre una burgesia que s’haja fartat de la farsa coronada ni un poble que haja estat valent per a dir prou. Mentre els hagen deixat robar a aristócrates, burgesos de mig i llarg pèl, a tonsurats cràpules i avariciosos i a militars que darrere la bandera en fan un sac, tot funciona.
No sabem fins a quan durarà açò perquè no sabem què més ha de fer un rei per a que el bravo españolito diga: estoy hasta los huevos!! i es decidisca a netejar un poc la casa, brutícia ja no ens cap més.
Fa pena vore partits que es diuen republicans anar primer a retre homenatge a las trece rosas i després anar a defensar el Borbó. Socialistes demanant que el poble es manifeste a favor de la monarquia oblidant els qui han mort i patit per defensar la república. Felipe Gonzalez, Alfonso Guerra....Oix!
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!