Històries valentes: 'Un vespre al paradís', de Lucia Berlin

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Lourdes Toledo

La Veu dels Llibres

Lucia Berlin
Lucia Berlin

Ningú sucumbeix en les històries que escriu Lucia Berlin. Cap personatge s'enfonsa, ni homes ni dones. Però si algú tira del carro amb empenta, humor i lucidesa, aquestes són elles.

Vaig sentir el nom de Lucia Berlin per primera vegada fa ara quasi quatre anys. Jo tornava de Nou Mèxic —on ella va viure un temps i on recrea part dels seus relats— per passar el Nadal a València i unes amigues em van parlar de Manual per a dones de fer feines. Moltes de les històries del llibre succeïen en terres nou-mexicanes. Em vaig quedar amb aquell títol penjat d’un fil. Després vaig tornar a Nou Mèxic i ho vaig oblidar.

Dones que viuen existències, aparentment anodines, com si foren grans aventures, amb la força que atorga triar la vida per sobre de tot.

Vaig passar un temps llegint algunes de les meues autores nord-americanes preferides: Barbara Kingsolver, Sandra Cisneros, Annie Dillard, Jhumpa Lahiri, i Julia Álvarez. Totes elles, mestres del relat breu, parlen de dones que viuen existències, aparentment anodines, com si foren grans aventures, amb la força que atorga triar la vida per sobre de tot.

També ho fa Lucia Berlin com una mestra, una deessa que explica històries al voltant d'una foguera al mig de la nit nou-mexicana, o en la immensitat texana, contemplant les neus dels Andes, o passejant entre Greenwich Street i Washington Square, a Nova York, o entre el Boulevard Hausmann i el Bois de Boulogne de París.

Diu Mark Berlin, un dels fills de l'escriptora, en el pròleg al llibre: "la meua mare escrivia històries veritables; no necessàriament autobiogràfiques, però per poc. (...) Lucia, per la seua part, deia que això no importava; la història és el que compta.”

I així és, tant se val si cedia els seus records a la ficció o si tirava d'aquesta per encobrir les seves vivències, el que impacta és com va fer parlar les seues dones protagonistes: el ressò de les veus ingènues i lúcides a l'oïda d'un nen que passeja en el carret o que està a punt de dormir, o el ressò d’una veu interna durant les llargues nits de treball corregint exàmens i bevent glopets de whiskey per mantenir-se desperta, o com dóna timbre a unes veus crues i desolades enmig de l’embriaguesa o de l'abstinència.

L'Altra Editorial (2019)

Aquestes veus són les històries. I en aquest ressò, entre les quatre parets d'una habitació, al jardí d'una caseta d’atovons, o al passeig rutinari de cada dia, quan sembla que res succeeix, llavors tot passa.

I aquesta és la gràcia divina dels seus relats. En ells sembla que no ocorre res, els personatges van i vénen entre la casa, el porxo, les rutines, les deixalles, les roses i la sobredosi, però aquest anar i venir també ho és tot, la vida, senzillament. I arriba el final (del relat) com si res, com si l'autora tragués un ganivet i tallés en sec, però en realitat és un tancament perfecte, preciós, efectiu, aliè a qualsevol pretensió estilística. Evidentment, després d'aquest ganivetada, la vida continua i aquí ningú sucumbeix. Ni a les estretors econòmiques ni a les absències d'éssers estimats ni a dealers despietats, ni tan sols a la bogeria, encara que aquesta sigui una amenaça constant.

És tan fàcil tornar-se boja enmig de la solitud, les dificultats i el desamor, sigui en una gran avinguda de Nova York o París, a l'altiplà de Nou Mèxic o en les zones frontereres i relliscoses d'El Paso i Ciudad Juárez! Però ni tan sols en aquests moments sucumbeixen, aquí ningú es rendeix.

Sembla que no ocorre res, els personatges van i vénen entre la casa, el porxo, les rutines, les deixalles, les roses i la sobredosi, però aquest anar i venir també ho és tot, la vida, senzillament.

En tot cas, és aquell altre punt de bogeria, l'excentricitat, la negativa a caure en les convencions i en les conviccions, la qual finalment salva tots els personatges d’allò anodí, de l'absurd, de la rigidesa i de la incomprensió social. Com la imatge de Tiny per Nadal. Texas. 1956, contemplant des de la teulada de casa seua l'arribada de tots els familiars que no desitja veure a la nit de Nadal. O Nadal, 1974, el relat en què la casa mil·limètrica de Maggie comença a omplir-se de convidats inesperats, fins al punt que el propietari li anuncia la rescissió del contracte de lloguer. Que intens en matèria d'emocions ens surt el Nadal! I que grans relats han donat les celebracions nadalenques a la literatura! Recorde els de Truman Capote o de els de Lorrie Moore.

Les cases, l'interior domèstic, les petites coses que passen cada dia dins de la llar, i els grans moments que contemplem des d'una finestra, una teulada o un porxo, són també protagonistes d'aquestes històries. La felicitat pot arribar en qualsevol moment, nítida i fugaç.

I quan l'absurd, l'avorriment i la incomunicació amenacen com una maça, llavors cal treure la millor arma: l'humor i la bellesa de les roses i del gessamí. L'humor i les flors arrasen amb tot, com succeeix en els relats "La casa de tova amb teulada de llautó", "Temps de cirerers en flor", o "La Barca de la Il·lusió". En elles la ironia espessa i brillant de Berlin aplana el camí perquè els personatges hi sobrevisquen, prenent distància de tot el que siga necessari perquè en definitiva, res és tan important mentre continuem vius. I per complicades que siguen les vides d'aquestes dones, elles estimen apassionadament, trien camins, retrocedeixen i avancen amb una ànima immensament lliure.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací