Fa uns dies es va fer viral un vídeo d’unes treballadores a una residència de gent gran a Terrassa. Una d’elles parlava de manera terriblement despectiva a una anciana, que no es veia en l’enquadrament però que evidentment es trobava en una situació molt vulnerable, alzhèimer, per exemple. L’altra, mentres, es reia a les carcallades.

Ja se n’ha parlat molt del vídeo aquest i poc cal afegir sobre el que es veu. Les residències no haurien de ser una mena de camp de concentració, de magatzems impersonals on persones majors esperen la mort sense empatía ni respecte, sense ser tractades com a éssers humans. Però, personalment, el que més em va colpir de tot és que el vídeo aquest no es tracta d’una gravació amb càmera oculta fet amb propòsit de denúncia, sinó que va ser gravat per una de les dues treballadores, que es veu a més que és -o es considera- una influencer, i el va pujar com a una story del seu instagram. És a dir, que ni ella, ni la companya, que ho sap i fins i tot li parla a la càmera, consideraren que eixes imatges d’abús sobre una persona vulnerable, sobre una persona major amb molta més vida que elles a l’esquena, les comprometeren, les posaren en mal lloc, sinó que les van trobar divertides, i pensaven que serien celebrades pels seus seguidors.

Les xarxes socials han fet que qualsevol persona es puga sentir com al front d’un mitjà de comunicació que porta el seu nom, per això hi ha molta gent -i no només gent jove- que viu en una permanent confusió d’allò públic i allò privat, per als quals la vida és una mena de recerca d’imatges per a projectar al que abans es deia el ciberespai. En els darrers temps, l’avanç en les telecomunicacions ha fet que es generalitzen els vídeos, amb la qual cosa cada vida privada es retrasmet en directe, cadascú es pot sentir el corresponsal de la seua vida privada, en protagonista d’un reality show dirigit, produit i protagonitzat per ell mateix. Hi ha gent que gestiona millor aquesta exposició constant i construeix una mena de personatge, una versió telemàtica del seu semblant. Hi ha altra que provoca vergonya aliena amb el seu narcissisme o amb el que projecta d’ella mateixa que preferiríem no saber.

En veure aquelles xicones rient-se mentre humiliaven i maltractaven una persona en situació de feblesa i que consideraven que aquell abús afavoria el seu personatge d’influencer, va ser impossible no pensar en com aquesta ficcionalització constant de la pròpia vida resulta alienadora i els altres poden arribar a ser considerats més com a figurants dels propis gags que com a éssers humans, amb la seua inalienable dignitat.

Però no és només això. El que vaig veure en aquell vídeo va ser la banalitat del mal de la qual parlava Hannah Arendt en comprovar que Adolf Eichmann, no tenia aspecte de monstre grandiós sinó de buròcrata gris. De fet, vaig recordar les fotos del l’àlbum privat de Karl Höcker, ajudant del comandant d’Auschwitz, que ens mostra moments d’esplai dels treballadors del camp. Especialment una: és una foto de grup. Vesteixen l’uniforme. Un dels SS toca l’acordió, i tots estan amb expressió relaxada i amples somriures en la boca. Una de les xiques assaja un pas de ball. Eren els executors i executores del genocidi, treballadors i treballadores de la seua maquinària, i el que es veu a la foto és un grup de gent jove gaudint amb alegria del temps lliure que els deixa el treball, encara que aquest siga l’extermini de milers i milers de persones.

Això vaig pensar. Que el monstre està ací. Ací i ara. No és arqueologia. Tenim d’una banda ultradreta que despersonalitza amb la seua propaganda els qui estan en situació de feblesa. D’altra, tenim aquests fenònem de deshumanització dels altres esdevinguts figurants del propi vídeo a la recerca de likes, que troba divertit l’abús de la força i l’abús del poder. La combinació perfecta.

Les xicones de la residència de Terrassa molt probablement hagueren sigut excel·lents -i alegres- treballadores d’un camp d’extermini. Fem, entre tots i totes, que no tinguen ocasió.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací