Hi ha paraules que evoquen records, moments, imatges d’una infantesa que ha quedat guardada en algun dels raconets del cervell que encara es resisteixen a no oblidar. I la paraula de hui, sense dubte, acompleix àmpliament la funció que intente explicar, perquè, qui no ha lluït mai un repeló amb orgull mentre romania expectant que algú li preguntara com se l’havia fet? Bé, almenys tots els qui enteneu que un repeló és el “trosset de pell alçada a causa d’un bac o un rebolcó”, tal com diu el llibre Paraules en xarxa, i que representa amb un exemple molt revelador: “Sempre va ple de repelons”, i que expandeix la zona d’influència lesionada que he esmentat adés.

L’abast geogràfic del mot és sorprenent, tot i que cal dir que té matisos semàntics arreu de les contrades del nostre domini lingüístic. El primer que cal analitzar-ne és la morfologia. Així, el sufix -ó ja ens indica que és un nom derivat d’un verb, en aquest cas de repelar (fer una segona pelada a una cosa, tornar a pelar), i que n’indica acció o efecte. Altres exemples d’aquesta sufixació els trobem en mots com ara: escabussó, regó, acatxó, ressopó... A més, la formació com a mot encara ve marcada per la prefixació amb re-, fet que indica que l’acció de què parlem esdevé una repetició efectiva de la mateixa acció de pelar.

He esmentat les característiques especials pel que fa a l’ús. Efectivament, repeló està ben localitzat a pobles del sud de la Ribera Alta, la Plana Baixa o la Safor, on acostuma a fer-se servir assíduament. A la Costera també, i a més, també té el sentit de “definir un període de temps molt curt, o una cosa feta ràpidament i sense massa intensitat”, com ens recorden des del grup Rescatem paraules de l’oblit. Però semànticament és molt més extens, com reflecteix el mateix Diccionari Català Valencià Balear, el qual en la primera accepció, i tot referit al valencià, apunta repeló com una “estirada de cabells”, i ho exemplifica amb una escena estranya: “Es dones, en dos repelons al moño ya estan pentinaes”. A la resta del domini lingüístic, però, com mostra el mateix DIEC, un repeló és una “Llengüeta de pell que s’alça al costat mateix de l’ungla”, el que els valencians anomenem comunament padrastre. Com a sinòmim d’aquest ús podem trobar d’altres possibilitats com ara rebaixinc o reveixí, insistisc, però, que fent referència al pelat que es produeix al costat de l’ungla, sobretot en aquells que les devoren amb deler per a apaivagar uns nervis insuportables.

Evidentment, això de fer-se repelons és una activitat comuna als genolls i parts del cos de tots els humans del món. Així, al nostre territori també podem testimoniar altres formes de dir-ho, com per exemple al preciós poble de Sant Mateu, on fan servir el mot xapall en contextos com “S’ha fet un xapall al genoll”, xarabasca a Aielo de Malferit o també al Camp de Morvedre, on fan servir el mot rascanyà. Aquest darrer ús em recorda que a la Ribera també n’utilitzem una de molt semblant, rasquinyà, tot i que hi destacaria algun matís, vull dir, que no és ben bé el mateix una rasquinyà que un repeló…

Finalment, cal fer esment d’un darrer ús que he pogut documentar en el Diccionari històric del valencià col·loquial de Joaquim Martí Mestre, que la situa semànticament en el sentit de “béns, diners heretats”, cosa que justifica amb l’exemple següent: “però a lo manco aquell treball li fon ben aprofitat, y gràsies a d’asò y a lo molt flixats qu.eren ell y la dona, al repeló que va heretar…”.

Ja he esmentat que l’abast semàntic de la ferida que alguns anomenem repeló té un espectre geogràfic ampli. A més, cal recordar que també és un mot que té un recorregut històric llarg, ja que, i em fa una il·lusió especial esmentar-ho, apareix a la que és, sense dubte, l’obra més important de la literatura catalana, Tirant lo Blanch, del valencià Joanot Martorell. Tanmateix, en l’exemple de què parle el mot s’usa amb un altre significat que també hi ha en el mateix DCVB en la segona accepció, i de fet, ho exemplifica amb l’obra de l’il·lustre escriptor valencià. Concretament, l’Alcover defineix repeló com un “cop violent al cap o a la cara”, i posa com a exemple el fragment del Tirant següent: “li donà hun gran colp al cap... Lo rey companyó seu, per no hauer altre repeló, donà dels genolls en la dura terra”.

En definitiva, aquest tipus de mot em du al cap records bonics a pesar que el que representa no ho és en absolut, potser és la màgia de la llengua, o potser la llengua de la màgia, no ho sé, ni crec que m’importe… Això sí, tinc ben clar que qui s’estima la llengua, sempre tindrà l’oportunitat de fruir-la, de sentir-la, d’evocar-la… i amb ella, la vida.

[Article publicat a Diari La Veu el 27 d'abril de 2018]

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací