País de Paraules. Hui: 'gavarro'

per Eduard Ferrando

Llengua

Una de les coses que més m’agrada de la llengua és comprovar com sovint hi estic completament perdut. Vull dir que, a pesar de pensar que estic segur del significat d’una paraula, quan em pose a cercar i recercar l’ús que té m’adone que realment en sé molt poc, de tot plegat.

I, és clar, això m’ha passat amb la paraula que propose hui: «gavarro», perquè a ma casa, al sud de la Ribera Alta, l’acostumem a dir quan algú ens està, literalment, «donant la tabarra», expressió que segons el mateix Paraules en xarxa vol dir «destorbar, molestar». Més concretament, l’usem en expressions com «quin gavarro», però usat com a nom sense referir-nos a cap persona en concret, sinó, per exemple, a una situació. En canvi, en Paraules en xarxa l’he trobada amb funció d’adjectiu per a referir-se a «una mala persona», o també a una «persona molt gran físicament». He de dir que em sorprén sobretot la segona accepció, ja que no he sentit mai anomenar gavarro a una persona per la mida, en canvi, sí les subentrades que incorpora l’entrada com a expressions semblants: «samarro o tintamarro».

Així, ja tenim ubicat semànticament el mot en un camp bastant definit i concret. Ara passem a coses «serioses» i farem un repàs a les entitats normatives del català a veure què ens diuen. I, és clar, ara ja sí que ens perdem..., o potser no. Tant el DNV com el DIEC2 defineixen gavarro com a «abscés a l’ungla del bestiar», sense cap altra definició. En principi, un significat tan concret podria fer-nos perdre de vista el context semàntic anterior, però no és així, perquè, com tots sabem, un abscés és, segons el DNV, una «acumulació localitzada de pus en un teixit orgànic intern o extern» i –sense que servisca de precedent– sobren les paraules, ja que estareu d’acord amb mi que deu ser un gavarro tindre un abscés a l’ungla, només de pensar-hi... ai!

La cosa, però, no s’acaba ací. Confesse les dificultats que he trobat a l’hora de documentar la paraula, sobretot pel que fa a l’ús. Així, en el grup Rescatem paraules de l’oblit es proposa la paraula, i els comentaris, escassos en aquest cas, ens parlen dels sentits ja esmentats i algun altre com ara a Llaurí, a la Ribera Baixa, que la fan servir per a referir-se a algú que no té massa gana de treballar, «que és molt gos» vaja; o a Senyera, a la Ribera Alta, que l’usen per a definir algú que és molt embafador i carregós i fins i tot es fa servir per a anomenar una persona «poc dotada per a l’exercici físic o lent de moviments». També proposen la paraula per a una persona «xaparra i cabuda» o fins i tot un usuari afirma fer-la servir per a designar tota la peülla de l’animal, no solament la part afectada de l’ungla.

Però, al remat, no n’acabe d’estar content amb el resultat i per això em decidisc a cercar la paraula en el DCVB i consultar el corpus literari del valencià per veure què en podem oferir més. Segurament, consultar l’Alcover-Moll siga una de les activitats més atractives d’aprofundir en els mots. En aquest cas, quan introduïm gavarro en el cercador no trobem massa coses noves, però sí que em crida poderosament l’atenció l’etimologia proposada, que apunta a un procés de metàtesi (en aquest cas per inversió de síl·labes) des de la paraula originària vagarro fins a arribar al nostre gavarro, que desitge sincerament que no vos l’estiga donant jo ara mateix. I, és clar, tornem a obrir el ventall i tenim un altre repte: vagarro, un adjectiu que el mateix DCVB defineix primerament com a «malfeiner», cosa que d’alguna manera tanca el cercle envers un significat més comú a tot arreu...

Precisament, en aquest sentit de poc amant del treball el trobem en el llibre Històries marginals, de Josep Lozano, quan diu: «–Doncs, bé, l’altra volta era jo a casa, i li diguí: “si vols pa, guanya-te’l, que del meu no en tastaràs”. Només em calia això: donar de menjar a un gavarro com ell. Més gos que un pont que era!».

Al remat, açò només és un humil i menut inventari dels usos d’una paraula nostrada i viva, i de cap manera vol ser dogma ni res semblant. Per això, deixeu-me dir que tots els usos són bons i estan molt ben utilitzats, només faltaria! D’això va la llengua, de parlar-la, cadascú a la seua i enriquir-la bona cosa...

Aquesta expressió i moltes més les podeu trobar en el llibre Paraules en xarxa, que podeu consultar i descarregar ací.

 

[Article publicat a Diari La Veu el 27 de març de 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací