No fa molt, reflexionava ací a un article que titulí L’oportunitat perduda sobre l’ocasió que pels governs autonòmics representava la gestió de la pandèmia de Coronavirus. Era l’oportunitat per a demostrar que des d’un govern descentralitzat es pot gestionar millor qualsevol situació que no des de Madrid.

Diguen el que diguen, a la majoria dels governs autonòmics els vingué molt bé la recentralització de competències sanitàries, encara que, això sí, tiraven pedres a amagaven el braç deixant caure que ells ho hagueren fet millor, però els tremolaven les cames en pensar què els haguera passat si allò ho hagueren d’haver gestionat ells de debò pel seu compte i risc.

És la fal·làcia autonòmica, una més, de l’estructura d’un estat que s’articulà repartint a la força café per a tots, tant per a al·lèrgics a la cafeïna com per a qui patixen taquicàrdies, insomnes, úlceres gàstriques, hipercolesterolèmia, dispèpsia, migranyes... o per a qui volia simplement convertir-se en una mena de rei de taifa sense pensar que després, la seua vanitat, li podia eixir a la cara, com ha ocorregut.

Els mateixos Urcullu i Torra es veien obligats a protestar per la retirada de competències autonòmiques però ho feien amb la boca petita. Són com els qui diuen que no volen que els lleven la motxilla de sobre però quan ho fan pensen: Uff, menys mal!!. Tant és així que en tornar-se-les l’epidèmia s’ha disparat als seus territoris, sí, també a Madrid, però d’Ayuso, deliberadament no vull parlar perquè el que diria està penat. Puig ha estat més hàbil: ha fet i, sobre tot, ha deixat fer, malgrat fer-ho mitjançant una consellera dubitativa, insegura, quequejant i que aportava més confusió que claredat en explicar com anava o com va la cosa ací, el que li ho ha posat realment fàcil a una oposició sempre flairant la carronya.

Si estem, com estem, debatent el model d’estat: monarquia o República, després de tot el femer que hi ha a la Zarzuela (fins i tot li quadra el nom al picador de marres) estaria també oportú que incloguérem al debat la forma d’estat que es vol. Respectant reivindicacions independentistes, centralistes, autonomistes, nihilistes i tots els istes que vos puguen ocórrer, caldria centrar-nos no en les formes desitjables sinó en les possibles. Caldria, pense, tornar a la casella d’eixida a 1978, és a dir, preguntar (sempre preguntar: perquè no?) què vol la gent? En repetides ocasions he parlat de la necessitat d’una didàctica prèvia a qualsevol pregunta, prèvia a qualsevol resposta. Explicar què són i com són les diferents formes d’articular un estat i fer-ho amb voluntat diríem, acadèmica i no doctrinària. Si, ja sé que estic demanant la lluna a este País però és precís que ho intentem alguna vegada o mai no podrem saber si per alguna remota casualitat oculta no es sap on, resulta que en comptes d’haver una persona de cada deu que utilitza el cap per a pensar i no per envestir n’hi han més i desdiguem Machado, doncs com digué altre monumental poeta, Miquel Martí i Pol: tot està per fer i tot és possible. I cal creure, afegisc.

L’estat autonòmic ha estat i està una farsa que no pot continuar; amb territoris artificialment creats, amb governs que no volgueren tindre tantes competències, amb  balafiaments protocol·laris aborronant. Cal recordar que, per exemple, a Castella-La manxa li tingueren que obligar a assumir les competències en educació i sanitat perquè no les volia, a Castella-Lleó tingueren de desenterrar els Comuners per a donar-li sentit a una autonomia de paper i incrèdula. Extremadura, Múrcia, la Rioja...jo autònoma?... Autònom ha de ser el qui vullga ser-ho i amb els nivells d’autonomia que demane, fins i tot, la independència. Hi han molts estats amb territoris i estatuts específics per a ells, no anàvem a inventar-hi res. Hem de ser adults alguna vegada i no eternament adolescents tutelats. Cal dir també que ser autonomista o independentista no és comportant-se com el qui se’n va de casa però li du a la mare la bugada per a què la rente, li òmpliga el taper o li done diners per a pagar el lloguer; això és simplement ser un cara-dura.

Han estat moltes les autonomies que han preferit, sotto voce, que els gestionaren des de fora la pandèmia perquè mai no s’han cregut allò que diuen ser. El dilluns dia 1 de setembre, el president de Galícia, Feijoo, deia al seu discurs per a la formació de govern allà que l’estat (Madrid) ha d’exercir les seues competències perquè per això hi ha un ministeri de sanitat, un de governació, un de relació amb les comunitats autònomes, etc. Que a Espanya hi ha un estat i no disset...i això ho diu un president que té majoria absoluta per a fer i desfer però com ell, pensen molts altres de tot pelatge polític. Volen, en definitiva, que quan pintes bastos, vinga de Madrid el seté de cavalleria a treure'ls el carro de l’estacada. Senzillament: No s’ho creu ningú.

A Espanya tot és un frau que primer funcionà com a escapatòria del franquisme però que a mesura que passen els anys esdevé una mena de falla, de decorat teatral darrere del qual sols i ha cordes, corrioles i efectes de llum per a que allò parega el que no és. Fins i tot les lleis estan tan mal fetes que qualsevol jutge territorial les tomba i cal refer-les de vell-nou. Poques lleis no acaben decidint-les els jutges amb el que ridiculitza, més si cap, a tota la classe política i ens fa preguntar-nos: per a què tant d’assessor, tant d’alt funcionari pagats tots a pes d’or si després ve un jutge de poble i et trau els colors?

L’estat autonòmic ha petat i cal reconèixer-ho amb totes les conseqüències perquè si no ho fem algú vindrà a fer-ho per la força i no serà per a millorar el que hi ha sinó per a fer-lo desaparèixer i tornar, no a la casella d’eixida a 1978, sinó a l’anterior.