Haurem de tornar a escola

per Jesús Peris

Societat

Esta és la setmana en la qual els xiquets i les xiquetes del País Valencià estan tornant a l’escola. Molt s’ha parlat -i és de veres- de com d’important és la formació presencial, en tots els nivells -la setmana que ve tornarem a classe a la Universitat- però més encara si cap en l’ensenyament primari i secundari: com a factor anivellador de les diferències socials, com a element socialitzador, com a construcció d’una xicoteta comunitat d’aprenentatge i formació. Per tant, cal tornar a escola. No podem estar més temps amb una formació telemàtica solitària que a més reforça les diferències de classe.

És evident també que la pandèmia encara no ha acabat, i que cal extremar les precaucions i desenvolupar els protocols adients. Per començar, una boníssima notícia és el descens de les ràtios. Abans s’havia d’haver fet i sense pandèmia. Esperem que quan tot açò passe el número d’estudiants per aula no torne als nivells anteriors.

També una boníssima notícia és que el País Valencià està a l’avantguarda de la gestió i de la planificació. Això cal agrair-lo -és clar- al conseller Marzà, però també als equips directius de les escoles i instituts de l’ensenyament públic, als professors i les professores, per la seua implicació, pel seu treball, que ho ha fet possible, que ho està fent possible. La tasca no va a ser fàcil. Hi haurà períodes tranquils i moments crítics. Però l’equip humà està, i els objectius estan clars i també com fer-los possibles. Cal, per tant, confiar en els nostres professors i les nostres professores.

Per això crec que cal fer una crida a la tranquil·litat. He vist massa alarmisme en les xarxes socials, i irresponsables peticions de docència telemàtica generalitzada. En aquest món virtualitzat qualsevol es considera legitimat per emetre dictàmens taxatius sense cap més prova que la seua contundència amparada a sovint per un nom fals, sense cap més argument que l’asertivitat sintètica i buida.

Aquesta tendència a més s’agreuja degut al madridcentrisme asfixiant dels mitjans de comunicació estatals. Isabel Díaz Ayuso és probablement millor coneguda per molts valencians que el conseller Marzà o el president Puig, amb la qual cosa la sensació de caos que les notícies de la cort transmeten es generalitza irresponsablement. Culpa sense dubte dels mitjans, però també de la poca capacitat que hem mostrat els valencians i les valencianes per generar un espai comunicatiu propi, amb Àpunt amb audiències minúscules i mitjans con aquest lluitant amb voluntat i il·lusió per la seua supervivència. I crec que ara per ara tenim motius per estar orgullosos com a societat, perquè traguérem del consell els companys i companyes de Díaz Ayuso i hauríem de ser tots i totes conscients.

Perquè a més, el que ens mostra la seua política nosaltres ho coneixem bé perquè ho hem patit: accions de govern, com ara l’hospital de pandèmies o els PCR massius a docents, que tenen com a objectiu principal (si no únic) el nodriment de la xarxa clientelar i no el benestar o la cura dels ciutadans i les ciutadanes.

Amb Isabel Díaz Ayuso veig que l’esquerra madrilenya tan sabuts com són, està cometent una errada que també coneixem per ací: pensar i dir que Díaz Ayuso és ximple. Jo no crec que ho siga. No és evidentment una intel·lectual. És una estratega de corredor, una hàbil política de la colzada i l’adulació, i això requereix una certa inteligència pràctica i saber qui mana de veres i a qui s’ha d’afavorir. Per això jo crec que sí sap el que fa i té un projecte: la barbàrie neoliberal al més pur estil Bolsonaro, darwinisme social literal i bèstia, deixar morir -com va fer- a població “improductiva” en les residències, deixar escampar el virus perquè els que sobrevisquen estiguen immunitzats. Se li va escapar l’altre dia quan va dir allò de que al remat tots els xiquets es contagiaran en algun moment. I mentres tant aprofitar per donar contractes públics -de les afeblides arques públiques per la política de dumping fiscal tan útil també per empobrir la resta de l’estat- als amiguets i als que de veres manen. És un programa. Repugnant, però és un programa. I l’esquerra s’ho fa molt malament de mirar-la per damunt del muscle perquè sembla que no se la pren seriosament.

I tot això els valencians ho podem veure esta vegada des de fora. I fins i tot podem mostrar la nostra solidaritat amb el poble que pateix eixes polítiques, molta més solidaritat de la que l’esquerra madrilenya va tindre amb nosaltres quam érem nosaltres qui patiem, per cert. Però València no és Madrid. Esta vegada, quan ells van nosaltres ja hem tornat. I podem estar orgullosos i orgulloses com a societat, perquè això, fer fora els lladres, ho vam fer nosaltres. I en moments tan durs com els actuals és un gran avantatge.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací