La gosadia de Kauffmann

per Sebastià Carratalà

Cultura

Angelica Kauffmann, 'Autoretrat' (detall), 1780-1785
Angelica Kauffmann, 'Autoretrat' (detall), 1780-1785

El 1764, l’arqueòleg i historiador de l’art Joachim Winckelmann escrivia en una carta a un amic: “M’acaba de pintar una desconeguda, una jove d’extraordinari mèrit, excel·lent amb l’oli. M’ha fet un retrat assegut, de mig cos, i l’ha reproduït en un gravat (a l’aiguafort) que m’ha regalat. Aquesta noia és suïssa; el seu pare, que també és un artista, la va portar a Itàlia quan era petita i per això parla l’italià igual de bé que l’alemany –una llengua que domina com si haguera nascut a Saxònia-. D’idèntica manera, s’expressa en francès i en anglès, motiu pel qual retrata tots els anglesos que són a Roma. Canta tan bé que es compara amb els nostres millors virtuosos. El seu nom és Angelica Kauffmann”. Amb aquestes poques paraules, l’erudit i teòric del Neoclassicisme descrivia el talent i la formació d’aquesta artista que llavors comptava vint-i-tres anys i que havia dut a terme els primers retrats amb onze. Coneixia l’art italià de primera mà: el 1762, a Parma, havia estudiat el clarobscur, la suavitat i les formes fluïdes de Correggio; a Bolonya, les composicions dels Carracci, Guido Reni i Guercino, i, a Florència, havia copiat els grans mestres als Uffizi. Després, a Roma i a Nàpols, el contacte amb els intel·lectuals del moviment neoclàssic transformaria el seu estil, que també es veuria influenciat pel descobriment de les excavacions de Pompeia i Herculà, sobretot per les pintures murals.

Angelica Kauffmann, 'Joachim Winckelmann', 1764. Oli sobre llenç

Quan Winckelmann i Kauffmann va entrar en contacte, ell ja havia publicat els llibres fonamentals per al nou esperit artístic (Reflexions sobre la imitació de les obres gregues en la pintura i l'escultura, 1754; Notes sobre l'arquitectura dels antics, 1762; Notícies dels últims descobriments a Herculà, 1764, i Història de l'Art Antic, 1764). Un esperit artístic que propugnava la recuperació de la cultura greco-romana, el model a seguir, i que es va imposar de mica en mica al llarg de la segona meitat del segle XVIII. De fet, el terme Neoclassicisme no va començar a emprar-se fins a la dècada del 1780. Ella, en aquesta segona visita a Roma, sovint acompanyada de l’erudit alemany, va dibuixar escultures antigues, va treballar a partir de les obres més importants i va estudiar perspectiva amb l’arquitecte, arqueòleg i gravador Giovanni Battista Piranesi –de qui va fer un retrat que es conserva en un quadern-. Pràctiques i coneixements necessaris per dur a terme pintures històriques, un gènere que pretenia dominar. Així, el mateix 1764, va executar Ariadna i Bacus, un quadre en què ja manifestava les característiques que desenvoluparia amb posterioritat.

Angelica Kauffman, 'Zeuxis seleccionant models per pintar Helena de Troia', 1778. Oli sobre llenç

L’estiu del 1766, Kauffmann es va establir de manera professional a Londres, on va triomfar immediatament, atès que era una persona versada en tot allò que els viatgers del Grand Tour havien vist i provaven de traslladar al Regne Unit i en les idees de Winckelmann. D’altra banda, gràcies a la reputació com a retratista que s’havia guanyat a Itàlia, de seguida va rebre nombrosos encàrrecs de membres de l’aristocràcia i de la cort, incloent-hi la Reina Mare i la Duquessa de Brunswick, germana de Georges III. El 1768, l’exposició a la Free Society of Artists de tres quadres seus de temes homèrics (L’aparició de Venus a Enees, Penèlope ambl’arc dUlisses i Hèctor acomiadant-se d’Andròmaca –els únics que, amb els de l’estatunidenc Benjamin West, abordaven el gènere històric-) va provocar que hi pararen esment artistes i patrons importants. Aquestes peces, que va tornar a presentar a la mostra inaugural de la Royal Academy el 1769 –un esdeveniment que li donaria fama entre un públic més ampli-, i una altra, Aquil·les descobert per Ulisses, foren adquirides per John Parker of Saltram House, amic i protector de Joshua Reynolds, que en va arribar a posseir onze.

Angelica Kauffmann, 'El dibuix', 1778. Sostre del saló central de la Royal Academy, Londres

L’èxit la va encoratjar a continuar en aquesta direcció, malgrat els prejudicis existents, que dictaminaven que les dones no havien de tractar assumptes d’aquesta naturalesa. A més, era difícil que assoliren un bon domini del dibuix anatòmic, imprescindible per enfrontar-s’hi amb garanties, considerant que tenien prohibit assistir a les acadèmies on posaven models nus. Una mancança que ella havia hagut de suplir amb la còpia d’escultures clàssiques. Només cal pensar en els escarnis que va patir Anne Seymour Damer, l’escultora coetània, per sentir “inquietuds artístiques impròpies del seu sexe”. També Kauffmann va haver de suportar molts atacs i xafarderies a causa de la determinació de trencar el monopoli masculí de la pintura d’història. Tanmateix, això no va impedir que gaudira d’un enorme prestigi durant tota la seua vida.

 

[Article publicat a Diari La Veu l’1 de setembre del 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací