Fa molts anys vaig ser a Caracas en una estada a la Universitat Simón Bolívar mentres era Becari d’Investigació. En concret va ser a juliol de 1998. Ho vinc a dir perquè aleshores encara no governava Hugo Chávez. Estava com a president Rafael Caldera i Chávez liderava el MVR (Movimiento V República) i tot feia presagiar la seua victòria, que en efecte acabaria per produir-se només cinc mesos després.

Però no vos volia parlar hui d’això, encara que és un tema molt interessant. Igual un dia li dedique una columna. Només faré un apunt. Mai oblidaré les imatges tan brutals de diferències socials que vaig poder veure. I soc conscient que les realitats més extremes evidentment no les vaig veure, o les vaig veure de lluny, perquè Caracas, eixa gran ciutat encaixada en una vall, no pot amagar la seua perifèria. Així que podia veure per la nit les llumenetes de les casetes penjades dels cerros. Els rics veneçolans eren molt rics aleshores en aquell país exportador de petroli. I els pobres eren molt pobres.

En algun moment vaig tindre ocasió de sentir parlar gent de la classe alta sobre els pobres i sobre els marginats. I el que em va cridar més l’atenció no va ser el despreci de classe, sinó l’estranyesa amb la qual parlaven. Assenyalaven els seus costums com si estigueren parlant d’una ètnia diferent amb hàbits, tendències i costums grotescos, aliens i indescifrables. Els pobres eren l’alteritat absoluta, llunyana i temuda.

Doncs bé, l’altre dia en sentir Isabel Díaz Ayuso vaig recordar aquelles converses. Odie parlar tant de Madrid, perquè al final sembla que caic jo també en l’agenda que marquen els mitjans estatals i el seu malaltís madridcentrisme, però el cert és que vaig sentir aquelles frases i no puc deixar de comentar-les: els contagis “se están produciendo entre otras cosas por el modo de vida que tiene nuestra inmigración”. Després va tractar de matisar i quasi va ser pitjor, perquè va concretar en què consisteix aquest mode de vida tan peculiar: famílies que viuen més persones juntes en vivendes més xicotetes…

En efecte, l’explicació és racista, però primer que res és classista. Eixes maneres de viure estranyes, alienes, de la immigració, consisteixen bàsicament a ser pobre, o a ser de classe obrera. L’equivalència funciona de la següent manera: els que viuen així, d’eixes maneres marcades com a exòtiques, no ho fan perquè no tinguen diners per viure en un pis més gran, sinó perquè és el seu costum, perquè els agrada, perquè són diferents, són aliens, són extrangers. Per tant, els qui viuen així han de ser immigrants. Converteix la classe social en una qüestió ètnica, i a partir d’ahí el racisme s’encarrega de la resta. Els diferents o els qui viuen com els diferents són el problema. Un problema infecciós a més, en aquest context que estem vivint, que serveix per ocultar i ocultar-se els problemes vertaders, els estructurals, la injustícia social, les conseqüències de les polítiques neoliberals. És l’aporofòbia que definia Adela Cortina, però també és el classisme brutal de tota la vida, aquell que jo vaig ser capaç de detectar en l’oligarquia veneçolana.

Resulta ben curiós el que està passant a l’estat espanyol. No fa tant vivíem en la inòpia, literalment. No només pensàvem que érem una democràcia “normal”, sinó que “tots gaudim d’oportunitats”, com fins i tot cantava una cançò reivindicativa als anys noranta. Realment, com conta Owen Jones, semblava que la classe obrera havia desaparegut, que pràcticament tot era de classe mitjana cap amunt i que la societat s’havia democratitzat. Ara, però, és com si totes les màscares de la Cultura de la Transició caigueren en cadena: mentre el Campetxano continua gaudint del seu botí i de la seua inviolabilitat, fent evident i palés que la llei no és igual per a tots, els senyorets i senyoretes trauen el seu despreci classista més extrem a passejar sense molestar-se a dissimular. La societat espanyola, la societat de la monarquia espanyola, és profundament oligàrquica i desigual. Per això els Cayetanos eixos que diuen, els de Madrid, però també els nostres, resulten tan semblants a l’oligarquia veneçolana. Potser és per això que s’entenen tan bé i que els agrada tant Juan Guaidó.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací