Per un moment he estat a punt de tornar a parlar esta setmana sobre Isabel Díaz Ayuso o sobre el Preparat, que els dos ens han donat ocasió, però crec que haguera sonat reiteratiu, perquè haguera sigut glossar noves aventuretes per arribar a les mateixes conclusions: que la presidenta de Madrid és una oligarca furibundament neoliberal amb molta consciència de classe i que al Preparat li agrada, com a molts dels seus precedessors, borbonejar.

Així que he decidit parlar d’altra cosa de la qual porte un parell de setmanes amb ganes: de la tornada a les classes a la Universitat i alguna reflexió relacionada. I és que igual que crec que mai oblidaré el dia que vaig anar a la facultat a replegar uns llibres demanant el pertinent permís allà pel mes de maig, el silenci post-apocalíptic dels corredors, crec que mai oblidaré l’alegria que em va donar veure altra vegada, ni que siga amb mascareta i amb docència híbrida, estudiants a la porta de la facultat i estudiants a les aules. A més, vaig tindre ocasió de participar en la rebuda als estudiants de primer del Grau d’Estudis Hispànics i va ser molt emocionant veure’ls, tan jovenets i jovenetes, amb mascaretes i distància de seguretat omplint de manera saltejada l’espai de l’enorme saló d’actes, amb doble estupor, el que sempre se sent el primer dia a la universitat més l’afegit d’enguany entre protocols COVID-19 i incerteses. Vaig pensar que era una llàstima per ells i elles que fos així, però també, quasi de manera simultània, que era una alegria que encara que fos així ens poguérem trobar.

Les classes híbrides produeixen una sensació estranya, però almenys estàs a la classe, i parles a una part del grup de la classe. Com a professor retrobes l’energia de donar classe, encara que trobes a faltar la presència d’eixa part latent, que sents de manera fosca en la pantalla de l’ordinador de l’aula. Si s’han de donar classes telemàtiques, doncs s’han de donar, què li hem de fer. Però mai podran substituir la intensitat i el batec de les classes presencials, és a dir, de les classes de veritat.

Crec a més que els qui ensenyem matèries vinculades a les humanitats tenim una sort especial i una gran responsabilitat. Podem convertir les nostres classes en espai de reflexió, de conversa fonamentada, de crítica cultural. Des de les nostres classes es pot tractar d’albirar amb perspectiva el món, aquest proliferant bosc de signes que és el nostre món, el teixit de les identitats i les ideologies, les subjectivitats i les relacions de poder. Des de les nostres classes es pot tractar d’entendre. Ni més ni menys. Podem tractar de convertir les classes en un espai d’intercanvi de lectures, de reflexions, de coneixements, en una comunitat que pensa unida, en diàleg constant, i unida creix intel·lectualment: en Acadèmia, en el millor sentir de la paraula. Sapere aude. Malgrat tot, nosaltres podem fer això en les nostres classes, perquè les nostres classes són sobre això, i els bons filòlegs i filòlogues són bons lectors i lectores del món sencer.

En la benvinguda als i les estudiants del primer els vaig dir que a la Universitat no es va, que universitari s’és, tot el dia. En aquestos temps en que el neoliberalisme no només és cosa d’Ayuso, epítom desfermat, cal retrobar el sentit mateix de la universitat, de la seua autonomia, de l’espai social del coneixement desinteressat, útil finalment però en quant desinteressat, útil socialment perquè va ser desinteressat en origen, fora de la lògica de l’empresa, del valor de canvi, i del benefici econòmic a curt termini. És a dir, l’esperit de l’estudi general.

La universitat -parle de la pública, les privades són altra cosa- no pot mirar els seus estudiants com a clients o com a usuaris. Són molt més. El vell himne Gaudeamus igitur ho explicava bé: in comune forum. Són, som, professors i professores, personal d’administració, estudiants, comunitat universitària, depositaris de la llum fins i tot en el temps de la més fosca tenebra. La llum que històricament representa la raó i també la llibertat. I ambdues, saviesa i llibertat, només són plenament, només tenen plenament sentit, si són comunitàries. Libertas perfundet omnia luce.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací