Marines sense parcel·lar

per Sebastià Carratalà

Cultura

Durant l’estiu tan atípic que acabem de deixar enrere, les autoritats han provat de reduir l’aforament de les platges per tal d’evitar la propagació de la Covid-19 mitjançant controls d’accés i  parcel·lacions. Unes mesures que, segons el municipi, s’han aplicat amb més o menys encert i han assolit, en conjunt, un èxit relatiu. Tal com hem vist, dur-les a terme ha estat difícil i, a més, sovint han provocat a les entrades cues i aglomeracions en què no es respectava la distància de seguretat que es pretenia mantindre vora mar. Algunes de les situacions que això ha generat han indignat i, també han enutjat, molts banyistes que volien accedir-hi com fora. Perquè, tan bon punt arriba la calor, la majoria de la gent sent desig de platja en algun moment donat i necessita satisfer-lo el més prompte possible. Després, quan les temperatures baixen, bona part del litoral, com de costum, recupera la solitud que el caracteritza la resta de l’any.

A partir d’aquest estat desèrtic o semidesèrtic que, en general, caracteritza la costa fins ben avançada la primavera, podem fer-nos una idea limitada i parcial de l’aspecte habitual que presentava fins fa poc de temps, si més no en termes històrics. Això sempre, és clar, que duguem a terme un esforç d’imaginació important, ja que, llevat dels escassos espais protegits, la presència  constant d’edificacions, passeigs i infraestructures de tota mena dificulta aquest exercici. Amb tant de desgavell urbanístic davant dels ulls, l’absència humana no és suficient perquè puguem recrear mentalment les riberes marítimes abans que, a Occident, es convertiren en un lloc de lleure atractiu i plaent. De fet, fins a la segona meitat del segle XVIII, només s’hi veien les persones que vivien del medi marí. Les altres no tenien cap interés a acostar-s’hi; relacionaven la mar amb coses misterioses i, més encara, amb coses horroroses. Cesare Ripa, a Iconologia (1593), un tractat sobre al·legories molt llegit i consultat a la seua època, hi indica que “Mar” s’ha de representar de la següent manera: “Ancià de cabellera molt llarga que té la barba solta i desordenada […] Es pinta horrible i espantós, tal com hem dit, per simbolitzar millor la seua agitació i moviment”.

  'Odisseu i les sirenes', detall d'un estamne àtic, ca. 480-470 a.C.

Els orígens d’aquesta repulsió provenien d’antic. En aquelles aigües sense límit, insondables, habitaven monstres i éssers estranys, entre els quals les sirenes, unes nimfes que atreien els mariners amb els seus cants melodiosos a fi que els vaixells naufragaren en uns esculls propers a l’illa del mar Tirré on residien. Odisseu, al qual Circe havia assabentat del perill, va manar que els seus homes es taparen les orelles amb cera i que a ell l’amarraren al pal de l’embarcació per tal de poder passar-hi. També es relacionava, aquest element informe, amb el Diluvi universal, un paorós càstig diví a la humanitat del qual només es va salvar Noé i la seua família i una parella d’algunes espècies animals. El relat bíblic d’aquesta punició ja s’explicava de manera semblant en altres mitologies. L’oceà, per tant, era el vestigi d’aquella catàstrofe, assenyala Alain Corbin (El territorio del vacio. Occidente y la invención de la playa (1750-1840), 1988).

  Joos de Momper, 'Tempesta', 1610-15. Oli sobre taula

Aquest caire amenaçador el trobem en algunes pintures anteriors al segle XVIII, com ara en Tempesta (1610-15), de Joos de Momper (Anvers, 1564 - 1635). Un oli en què un estol de naus amb les veles inflades pel vent s’enfronta a una borrasca que ha enfosquit el cel i la mar i provoca onades que s’arboren a una altura considerable. A causa de la maror, també emergeixen alguns peixos grans i potser una balena que, amb la boca ben oberta, fa l’efecte que s’engolirà qualsevol cosa que es pose davant. Malgrat la proximitat de la costa -al fons, a l’esquerra, s’hi albira un edifici amb una torre envoltada de claredat, tal vegada un bri d’esperança-, el perill sembla imminent i inevitable. El fragor, els sacsejos, els udols i la llum estranya auguren el pitjor, l’enfonsament, i cal, abans que això ocórrega, que els mariners s’encomanen a Déu i preguen per la salvació de les seues ànimes. Una visió tràgica que s’accentuarà posteriorment amb el romanticisme.

 Simon de Vlieger, 'Vista d'una platja', 1646. Oli sobre llenç

Als Països Baixos, els especialistes en el gènere del paisatge, no van deixar de banda les platges, uns espais en què llavors es desenvolupaven en exclusiva activitats pesqueres i comercials. Així, per exemple, Simon de Vlieger (Rotterdam, 1601 - Weesp, 1653) -germà de la pintora de natures mortes Neeltje de Vlieger-, va executar nombroses marines, gràcies a les quals va ser conegut, que mostren l’ambient que s’hi respirava. En algunes, hi contemplem navilis fondejats a prop de la costa, on a penes hi ha ningú; en altres, en canvi, s’hi aplega una gran quantitat de persones. Cap, però, hi ha acudit pels motius que fan que ara s'òmpliguen a l'estiu. En un llenç del 1646, hi observem que es ven i es compra peix, es carreguen mercaderies, desembarquen passatgers, es construeix un dic… Fins i tot hi apareixen detalls de la vida quotidiana curiosos: a l’esquerra, un cavaller observa la flota amb una ullera de llarga vista i una parella es besa per acomiadar-se; ell se’n va.

Encara faltaven molts anys perquè el litoral començara a convertir-se en un lloc d’esbargiment de les classes altes i més encara perquè, de mica en mica, la moda s’estenguera a tota la societat.

 

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant 
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací