Les muses de les mitges blaves

per Sebastià Carratalà

Cultura

Richard Samuel, 'Les Muses al temple d'Apol·lo' (detall), ca. 1777. Oli sobre llenç
Richard Samuel, 'Les Muses al temple d'Apol·lo' (detall), ca. 1777. Oli sobre llenç

El 1777, Richard Samuel exposava a la Royal Academy Les Muses al temple dApol·lo, un quadre en què un grup de figures femenines mostren el seu talent en la pintura, la música i l’escriptura als peus de l’estàtua del déu, encimbellada en un pedestal. A tal efecte, va caracteritzar de Muses de la mitologia grega nou dones artistes i intel·lectuals britàniques d’aquest període: vestides a l’estil clàssic, exerciten l’activitat a la qual es dediquen o porten algun objecte relacionat. Malgrat que l’autor en va fer una recreació idealitzada, se sap la identitat de cadascuna per un fullet que es va publicar alhora. Així, asseguda davant d’un cavallet, trobem Angelica Kauffmann, una de les fundadores de la Royal Academy a qui Johan Zoffany, uns anys abans, en el retrat col·lectiu dels impulsors d’aquesta institució, havia relegat al marc d’un quadre penjat a la paret. Darrere seu, a l’esquerra, veiem Elisabeth Carter, erudita i escriptora, que va traduir a l’anglès, per primera vegada, les obres completes d’Epictet i el manual de Francesco Algarotti Newtonisme per a les dones, i, al costat, Anna Laetitia Barbauld, poeta, que va escriure un dels primers manifestos en defensa dels animals. Al centre de la composició, amb una lira, Elisabeth Sheridan, una de les millors sopranos de l’època. A la dreta, davant, Catharine Macaulay, historiadora radical; Elisabeth Montagu, escriptora, mecenes i reformadora social, i Elisabeth Griffith, actriu, dramaturga, novel·lista, assagista i traductora. I darrere, Hannah More, escriptora, filantropa i activista contra l’esclavitud, que va instituir nombroses escoles populars d’inspiració religiosa, i Charlotte Lennox, poeta i novel·lista d’origen escocès nascuda a Gibraltar, autora de The Female Quixote or The Adventures of Arabella (1753), una paròdia del text de Cervantes que fou traduïda a l’alemany, el francès i l’espanyol.

 Richard Samuel, 'Les Muses al temple d'Apol·lo', ca. 1777. Oli sobre llenç

La majoria formaven part de The Blue Stocking Society, un saló que, des de la dècada del 1750 fins a principis de la centúria següent, va reunir dones i homes afins per debatre idees il·lustrades i promoure el coneixement. Una de les creadores d’aquesta societat interessada per l’educació femenina i les qüestions socials va ser Elisabeth Montagu, una de les fortunes més grans del Regne Unit, que acollia les reunions a les seues residències de Londres i Bath. Seguint l’exemple de França, a Anglaterra, aquestes noves concepcions també es difonien ràpidament en alguns dels salons de les dames que acollien les ments més preclares del moment. Apunten Giulio di Martino i Marina Bruzzese a Les filòsofes (1994) que, al XVIII, “la influència de les dones en l’àmbit cultural va arribar a nivells que abans no s’havien assolit mai [...] El paper dominant assignat a la literatura i a l’estudi de l’esperit humà en els salons del segle anterior es va substituir, de mica en mica, per l’interès per les discussions filosòfiques i científiques [...] Aquesta evolució dels salons, junt amb la millora de la instrucció i dels costums dels invitats, va reduir el valor pedagògic i d’escola de galanteria i els va transformar en brillants reunions d’intel·lectuals en les quals es discutien puntualment les seues obres”. Per a les dones, eren “els únics llocs on aconseguir una educació superior”, una mena d’universitat informal. A més, també constituïen una xarxa de suport a pensadores i artistes.

Thomas Rowlandson, 'Breaking up of The Bluestocking Club', 1815

El nom de l’organització -literalment, La Societat de les Mitges Blaves, que té l’origen en una anècdota vinculada a aquesta peça de roba-, prompte va ocasionar que el terme bluestocking prenguera el significat de “dona intel·ligent i ben educada que passa la major part del temps estudiant i, per tant, no és aprovada per alguns homes” (Cambridge Dictionary). D’ací que es traduïsca per ‘sàvia’, però també per ‘saberuda’ i ‘setciències’, dos mots amb què de manera irònica es fa referència a les persones que presumeixen de saber molt. No és d’estranyar, atès el menyspreu dels sectors més reaccionaris, que les consideraven un veritable perill; més encara quan, al voltant del 1790, havien sorgit pensadores polítiques radicals que propugnaven la igualtat, la llibertat i la justícia social, com ara Mary Wollstonecraft, autora de Vindicació dels drets de les dones, i Catharine Macaulay, que en la seua Història dAnglaterra argumentava que una república democràtica reemplaçaria la monarquia i, entre altres propostes, rebutjava que la castedat fora la principal virtut d’una dona.

Així, doncs, bluestocking prompte es convertiria en un insult i les membres de la societat esdevindrien objecte de befa sovint. Ja avançat el segle XIX, Lord Byron ridiculitzava Elisabeth Montagu a The Blues: A Literary Eclogue; Thomas Rowlandson publicava l’imprès satíric Breaking up of The Blue Stocking Club, amb les participants en plena lluita; Honoré Daumier duia a terme una sèrie de litografies de dones grotesques, Les Bas-bleus (l’adaptació francesa del nom), en què atacava dones com George Sand, i Baudelaire les qualificava “d’homes perduts”. Al capdavall, l’intent d’emprar els mites per enfortir la seua imatge pública, que podia semblar consolidada en la pintura de Richard Samuel, havia servit de ben poc.

 Honoré Daumier,  'Adieu mon cher, je vais chez mes editeurs...' (esquerra) i 'La mere est dans le feu de la composition, l'enfant est dans l'eau de la baignoire' (dreta), sèrie 'Les Bas-bleus', 1844    

[Article publicat a Diari La Veu el 15 de setembre del 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací