L’habitació del fill
El divendres no vaig ser capaç de veure La mort de Guillem. M’ho havia apuntat des que vaig conéixer de l’emissió simultània per al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, un fet històric, sense cap dubte. Però finalment no vaig poder, no em vaig fer l’ànim. Recorde perfectament el dia que em contaren la mort de Guillem en tornar d’unes vacances de pasqua, recorde qui m’ho va contar i on, en el hall de la facultat que aleshores compartíem Filologia i Geografia i Història. Recorde també el que va passar després, la bruta campanya de Las Provincias, la sensació d’impunitat dels nazis, les vergonyoses complicitats i la por. Recorde els rostres del pare i de la mare de Guillem, la seua fermesa, la seua dignitat, el seu dolor immens d’haver perdut un fill, el dolor inexplicable, aberrant, contra natura d’un pare, d’una mare, que han perdut un fill de divuit anys, de colp un dia, sense comiat, perquè la mà d’un feixista ho ha fet, ho ha volgut.
No vaig poder veure-la perquè ara jo tinc un fill de dèsset anys, i puc entendre molt millor eixe dolor, la qualitat brutal inimaginable d’eixe horror, més enllà de les paraules, molt millor que aleshores, el 1993, quan la meua edat estava més propera a la del mateix Guillem que a la dels pares. Però sobretot no vaig poder veure-la eixe dia, el dia 2 d’octubre de 2020, perquè precisament eixe dia havia mort un amic meu, un xicot de trenta-dos anys que havia sigut estudiant meu, que es deia Tony Garcia del Río, que era Becari d’Investigació al meu Departament i que tenia l’alegria dels savis i dels lluitadors. I perquè eixe dia havia vist el dolor de la seua parella Teresa, i havia vist el dolor de son pare i de sa mare, m’havia acostat al seu dolor, i aleshores els pares de Guillem i els pares de Tony se’m confonien com en transparència i era un únic i gegantesc dolor l’absoluta absència de sentit de tot plegat, la impassibilitat del món, el silenci sobrecollidor del buit i de la terra.
Vaig recordar també una altra pel·lícula que em va agradar molt i que mai he tornat a veure. És curiós, perquè me la vaig comprar en DVD i tot, eixes coses que es feien abans, però no vaig ser capaç de tornar-la a veure: La stanza del figlio, de Nanni Moretti, del 2001, la història subtil i delicada i sòbria d’un duel, d’una família que perd sobtadament un fill. L’habitació de les persones que moren és com l’expressió més contundent de l’espai que han deixat, amb tots els objectes desprovistos de funció, amb la seua roba, amb tots eixos xicotets detalls que marquen la seua imminència, la seua impossible presència: metonímia múltiple que ha perdut l’objecte, enorme metonímia del buit. Sempre és així, però l’habitació del fill quan és el fill qui ha marxat, és especialment desoladora, especialment dolorosa. Imagine aquella habitació d’adolescent compromés, imagine l’habitació de Tony esperant-lo a casa dels pares, recorde aquella pel·lícula que mai vaig ser capaç de tornar a veure, i la que no he sigut capaç de veure per primera vegada, i pense, que sí, que ho faré, perquè l’absència cal mirar-la als ulls, perquè només després d’eixa mirada podrem sostindre amb la memòria la presència d’aquells que hem estimat.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!