Fugir per sistema

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Societat

Fugir per sistema
Fugir per sistema | frank_hb / Flickr

El món actual està fet de fugides. No volem saber, no ens interessa conèixer per què les coses estan com estan. Preferim la innocència de la ignorància voluntària. Les causes les intuïm, les captem, les reconeixem, però també sabem que pot ser massa dur, massa real enfrontar-se a elles. Fugir sempre és una opció. En realitat sol ser l'opció majoritària. Tots fugen, tots fugim, fins i tot es podria dir que el món modern està basat en l'acte de fugir. La fugida per sistema. La fugida com a motor de la modernitat.

La fugida en si no és ni dolenta ni bona, és només un ajornament més o menys conscient, la necessitat d'esperar una mica més, la urgència de no parar-se, de no reconéixer-se ni sentir-se, l'aversió al que hi ha darrere de les emocions, a l'abisme dels sentiments, a les fractures de l'ànima, a les contradiccions de la societat. Fugir reconforta, en qualsevol cas, perquè ens allibera del compromís amb el nostre interior, eixe gran temor occidental, ara ja globalitzat. Fugir s'aplica col·lectivament amb transparència, de tan evidents com són les múltiples fugides disponibles en el catàleg contemporani d'evasions homologables. Evasió i victòria.

Fugim, ho sabem i ens té igual, perquè la fugida ja ens constituïx existencialment, experiencialment, de manera sistèmica, en eixe dia a dia de xicotetes renúncies i pors avortades. Els perills derivats d'eixe fugir s'albiren en l'horitzó, ensenyant els seus ullals, però no els veiem perquè hem decidit no veure'ls. Així de cru. I eixa decisió es convertix en fet privat, en fet públic i en veritat revelada. Fem com que eixe núvol fosc de perills, riscos i amenaces no ens afecta mentre ens allunyem creient que anem a bon pas - encara que qualsevol observador extern constataria que correm espaordits - per a negar l'evident i obrir el camí de la fugida sense més reflexió.

Que estiguem condemnats a fugir sense treva no sembla fer-nos desistir d'esta embogida carrera cap a no se sap on. El planeta ens llança els seus advertiments, la naturalesa s'esforça a enviar-nos els seus contundents recordatoris, la realitat social ens envaïx amb els efluvis de la seua imparable podridura, les proves s'acumulen. I no obstant això s'imposa la fugida, quasi un "salve's qui puga" sistemàticament organitzat, avalat per l'economia, la política, la ciència ortodoxa i el consum cultural. Fugir és ja pràcticament un imperatiu moral que ens constituïx com a ciutadans més o menys raonables, més o menys manejables. Les xarxes fan la resta, és a dir, ens mostren les infinites vies de fugida i al final la xarxa de xarxes és una espessa amalgama de fugides massives i desesperades, però encarrilades i productores de beneficis. Fugir ven, fugir ens ven. Fugir ens rendix. I amb això ens donem per vençuts. Clar que sempre queda l'opció de no fugir. Però això és ja un altre món, possible i emancipador, que requerix fer una pausa, mil pauses, que reclama instaurar la pausa i el fet de detindre's com un acte subversiu d'alliberament.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací