Ahir va ser la “festa nacional espanyola”. Realment, si ens parem a pensar-ho és impressionant l’elecció de la data i ens parla dels pressupostos des d’on es pensa i se celebra la suposada i problemàtica identitat nacional espanyola. Vull dir, si es pensara des de criteris de nacionalisme burgés liberal del XIX, com altres festes nacionals d’estats veïns, un podria pensar com a lògica la data fallera del 19 de Març, aniversari de l’aprovació de la constitució liberal de 1812 per les Corts de Cadis. O la del 18 de setembre, aniversari de la Gloriosa, la primera revolució burgesa d’ampli espectre i ambició. O la de l’11 de febrer, aniversari de la proclamació de la Primera República Espanyola. La del 14 d’abril seria meravellosa, és clar. Fins i tot un podria pensar que des del relat mitificador de la transició que s’hem hagut d’empassar durant tants anys la data del 6 de desembre tindria certa lògica des del relat de la Cultura de la Transició.

I és que el dia de l’anomenada festa nacional no és qualsevol cosa: a més de ser una mena de declaració de principis i d’identitat és el dia en que es trau a passejar l’exèrcit amb les seues millors gales, exhibició d’armament i paracaigudistes que s’estavellen contra faroles. Al servei de què està l’exèrcit i fins i tot la cabra de la legió? De la societat? Del rei? De la llei? És una escenificació grollera, però els símbols signifiquen. I traure a passejar l’exèrcit el dia 12 d’octubre és una mena de signe que resultaria inquietant de no ser manifestament ridícul, gairebé grotesc. Quina és la idea? que el dia menys pensat l’exèrcit espanyol reconquesta Cuba i les Filipines? O el Virregnat del Perú? De moment trobe que han començat per Zoé Valdés i Mario Vargas Llosa per anar obrint boca (els acabe de veure en un vídeo tronat cridant “viva el rei”) però en qualsevol moment es posen amb la resta.

Que la festa nacional espanyola siga un exercici de nostàlgia imperial li passa per la dreta al liberalisme del segle XIX: és reaccionari i post-franquista. I post-colonial. No és estrany: al barri elegant de la Ciutat de València continuen tenint carrers il·lustres assassins de masses com ara Hernán Cortés o Pizarro. Però a més és patètic. L’estat espanyol sembla una mena de personatge de Cervantes (“adarga antigua, rocín flaco”) o el protagonista de la cançò aquella d’un grup anomenat Los Nikis que els fatxes es prenien seriosament (“seremos de nuevo un imperio, lololololololo”): somniant glòries que ningú li reconeix, que no estan més que en la seua imaginació, el miles gloriosus, infatuat, groller, personatge de La hija del capitán o de Los cuernos de don Friolera, de Valle-Inclán, fantotxes ridículs, gesticulants, bons només que per a la repressió dins de les seues fronteres, revestint d’èpica corcada les úniques sòrdides guerres que lamentablement guanya, les guerres contra el propi poble al servei de les oligarquies de sempre.

Trista nació la que té com a festa nacional el 12 d’octubre, sinistre estil aquell amb el que ha estat dissenyada, que ens parla també de la seua feblesa identitària, de la fallida de la seua construcció nacional. Somnis imperials davant l’absència de fites civils comunes, de dates de consens, de projectes compartits. El 12 d’octubre, dia de la raça, dóna compte dels somnis imperials de la capital d’un imperi imaginari, que -com estem veient estos dies en les declaracions dels polítics madrilenys- continua veient la resta com a terreny conquerit, subsidiari, colonial.

Qui sap. Potser la data de la proclamació de la Tercera República siga una data futura de consens. No per a una festa nacional, perquè no hi ha una única nació, sinó per celebrar la construcció d’un projecte comú dels pobles i de les nacions que hem compartit història sota el nom de la vella Hispània, un estat federal, espanyol o ibèric, una Unió dels Pobles Lliures, per utilitzar una expressió llatinoamericana, decimonònica i bonica: el nom del país somniat per José Gervasio Artigas a l’Uruguai.

Eixe podria ser per fi un projecte cívic i compartit més enllà de la nació espanyola. De vegades m’obstine a pensar que és possible. De vegades em dóna per creure que Espanya és el que és i que açò no té remei: massa poder dels poderosos, massa “visquen les cadenes” entre els subalterns.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací