Acudien a la nit de tot arreu, en mística processó , com els hel·lens a Delfos, per tal de retre homenatge al maître à penser de la terra de l’arròs i dels sequials. Les converses hi devien ser brillants, de vegades estrafolàries i un xic desencisades, com ho és el nostre país. El patriarca rebia els pelegrins en robe de chambre, amb un cigarret encés als llavis i un got de whisky a la mà. Les vetlades es feien fecundes i eternes entre el fum dels tabac, els efluvis etílics i el cant dels grills. I el pobre il·lustrat, racionalista i antijacobí es devia sentir com una mena de marededeu d’Agres casolana, abillada amb batí i plantofes. Coses del país, sempre a cavall entre el catolicisme més castís i la més exuberant acràcia. Tanmateix, tanta devoció «mariana» no fou en va, sinó que en aquelles interminables converses nocturnes es col·locaren els fonaments de l’imaginari polític contemporani d’una bona part d’allò que anomenem el «poble valencià». Però, malauradament, hui en dia, Joan Fuster ha esdevingut un escriptor una mica incòmode, políticament incorrecte, i no perquè la seua obra literària haja canviat (cosa absolutament impossible, per raons òbvies), sinó perquè la nostra societat ha mutat i ha estret considerablement els límits d’allò que anomenem «correcció» o «decència». Sembla que els darrers anys s’ha anat imposant, a dreta i a esquerra, entre el personal, una barreja de beneiteria i de puritanisme moral de via estreta difícilment conjugable amb el lliure examen i la llibertat d’esperit. Alguns textos i aforismes fusterians han esdevingut, en bona mesura, quasi un compendi d’incorrecció política. Considerem-ne uns quants:

El purità odia el pecador més que no pas el pecat. Odia (enveja) la llibertat de pecar que es pren el pecador.

***

No hi ha dubte que els “vicis” són anteriors a les “virtuts”: en el principi, fou la luxúria, fou la ira, fou l’avarícia, fou la peresa...

***

Que ningú no s’enganye: l’acompliment de la llibertat és el llibertinatge.

***

Prenen café, beuen conyac... ¿Per què doncs estan en contra de la pornografia?

***

Els excessos (vertaders excessos), no ens enganyem, són l’única cosa que amenitza la vida.

***

La natura o naturalesa és una “entitat” tan complexa i contradictòria que no cap dins les coordenades teòriques dels ecòlegs ni dels ecologistes. Els uns i els altres només es preocupen de la flora i la fauna. Un volcà, un tifó, un terratrèmol, no entren en el càlcul: també això és natura.

Els cinc primers aforismes constitueixen, al meu parer, una autèntica pulla post mortem dirigida contra aquells (i aquelles) que són incapaços de distingir entre el talent d’una persona i la seua moral i els seus vicis particulars i privats: ¿Caldrà recordar al personal: que Charles Baudelaire, l’autor del fantàstic poemari Les fleurs du mal, era drogoaddicte, alcohòlic i freqüentava els prostíbuls parisencs; que Arthur Rimbaud, l’enfant terrible del simbolisme poètic francés fou un incorregible alcohòlic, busca-raons i traficant d’armes; que Paul Verlaine, poeta i «amic» de Rimbaud, també era un amant incondicional de l’absenta i un drogoaddicte confés; que Albert Einstein, el pare de la teoria de la relativitat, fou un pare molt millorable que anteposà la seua carrera científica a les seues obligacions familiars; que Jackson Pollock, fantàstic representant de l’impressionisme pictòric abstracte era un alcohòlic incorregible; que Jack Kerouac, l’escriptor més emblemàtic de la generació beat, era tan alcohòlic que es bevia l’aigua dels florers; que Louis-Ferdinand Céline, l’autor de l’incomparable Voyage au bout de la nuit, era antisemita i filonazi; que el brillantíssim físic Erwin Shrödinger, pare de l’equació de l’evolució de la funció d’ones, era un adúlter consentit i que deixà embarassades dues auxiliars del laboratori on treballava; que Richard Feynman, un dels físics més importants del segle XX, acudia regularment als bars de topless i era un consumidor eventual de cànnabis i LSD; que el mateix Joan Fuster fumava com un carreter i bevia més que un tonyat entre altres coses? I acabe aquí perquè la llista és molt i molt llarga i se m’acaben la tinta i les forces. Amb tota aquesta retafila de sublimitats i «perversions» només vull deixar ben clar, com opinava Fuster, que en la vida no solament hi sol haver blancs i negres, sinó que la immensa majoria de nosaltres ens movem en una zona amb molts matisos de gris. ¿Qui no ha cedit mai, encara que siga esporàdicament, davant l’espenta contumaç i traïdora de la ira, la gola, l’avarícia, la gelosia, l’enveja, la supèrbia, la peresa, la luxúria, la maledicència i altres debilitats personals?

Qui sine peccato est, primam lapidem mittat.

(Qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra)

L’última cita va dirigida contra aquells que tenen una idea massa naïf i edulcorada d’allò que anomenem la Natura. En efecte, la Natura és un ens complex i contradictori. Aquests feligresos beatífics de l’ecologia, els darrers temps, estan una mica de capa caiguda perquè, amb l’emergència de la pandèmia de la Covid-19 i les anteriors epidèmies de grip, còlera, verola, xarampió, pesta, etc. la Mare Natura ja ens ha demostrat a bastament com les gasta. Moltes vegades, aquests ecologistes beatífics resulten éssers francament risibles com aquell veí del meu poble que estava en contra de la construcció de la central nuclear de Cofrents i que lluïa en el seu cotxe una enganxina adhesiva que deia: «cotxe no nuclear». ¡Com si les emissions gasoses del seu estimat vehicle no contribuïssen al canvi climàtic! Aquesta inconseqüència pueril hauria fet que al pobre Fuster se li ericessen els pèls del bigot: ¡El qui viu, quantes coses veu!

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací