Tempestes a la mar

per Sebastià Carratalà

Cultura

La Mediterrània, a l’estiu, sol semblar un estany serè, sobretot en els períodes de més afluència de turistes. Tanmateix, la calma pot transformar-se ràpidament en agitació extrema. Bé ho saben els mariners i els pescadors. La mar enfurida fa por i atrau alhora, causa repulsió i sedueix. Amb la seua força indòmita, escomet les infraestructures costaneres que han envaït el territori propi i hi foragita els visitants de temporada, que la voldrien sempre al seu gust, plàcida i blava, tal com els l’han venuda, i no marejada i tèrbola. Malgrat la nostra supèrbia, amb prou feines podem posar algun tipus de resistència efectiva als temporals grossos. Ens refugiem i esperem que passen. Després, quan acaben, arriba el moment de fer balanç de les pèrdues i de reconstruir tot allò que l’aigua ha danyat i ha anorreat. Cal reparar-ho a corre-cuita per tal que estiga a punt per al pròxim període vacacional. Una vegada rere l’altra. Fins quan? Perquè sabem que tard o d’hora, i cada volta amb més freqüència, les onades s’ho tornaran a menjar.

Tot i això, quan la mar embravida colpeja els penya-segats i els dics dels litorals cantàbrics o nòrdics, per exemple, esdevé un veritable espectacle difós àmpliament pels mitjans de comunicació. Un espectacle a distància, és clar. Les borrasques marines es van convertir en objecte de contemplació al mateix temps que s’estenia l’interès per les riberes. “El segle XVIII, que tenia aversió a la muntanya, no va ignorar ni detestar la mar. Però es tractava d’una mar propera, tranquil·la, com ensinistrada, un perllongament d’aquell camp que tant agradava a la mirada educada”, apunta Alain Roger. I, malgrat això, el Set-cents encara va aportar una altra visió, “violenta, salvatge, grandiosa, en una paraula: sublim” (Breu tractat del paisatge, 1997). No debades, a principis de la centúria, el polític, assagista i poeta Joseph Addison havia provat de definir aquesta categoria estètica, el sublim. A Los placeres de la imaginación (1712), hi va plantejar com traslladar les figures retòriques al llenguatge visual a fi que la representació de determinats objectes excitaren les passions de l’espectador i convertiren en delitoses les sensacions que en principi no ho eren, motiu pel qual va haver de contraposar termes, com ara “l’horror agradable”. Obria, doncs, una escletxa en la concepció artística del Classicisme, que propugnava l’harmonia, l’ordre, la unitat i la proporció, i anticipava la que s’implantaria amb el Romanticisme.

Claude-Joseph Vernet, 'Port en un tempesta', 1740-1750. Oli sobre llenç. Mauritshuis, La Haia

Conten que, el 1734, el pintor Claude-Joseph Vernet (Avinyó, 1714 - París, 1789) navegava de Marsella a Roma quan, a prop de Sardenya, es va desfermar una tempesta colossal i va demanar que el lligaren en un dels pals per tal de viure-la en tota la seua intensitat i memoritzar les impressions rebudes. A fi de copsar l’inabastable i poder traslladar-ho més endavant al llenç, “va canviar el coratge i l’admiració per una mena de voluptuositat gèlida” (Henry Blicker, “Icy Voluptuousness: The Sea and the Sublime, Claude Joseph Vernet and Jens Baggesen”, 2019). Després d’aquest episodi, a la capital italiana, hi va completar la seua formació i va estudiar l’obra de Claude Lorraine i Salvatore Rosa. En la dècada del 1740, les seues obres van començar a tindre èxit entre els viatgers britànics i francesos que duien a terme el Grand Tour i també al Salon de París. La seua fama internacional va créixer sobretot gràcies a les marines, en especial, a les parelles de quadres en què contraposava la bonança i la maltempsada.

En Un port en un temporal (1740-1750), hi veiem les onades que trenquen amb ímpetu contra les roques i la bromera que s’eleva ben amunt. Enfront, un vaixell aguanta els embats força escorat i, entre aquest i la costa, una petita embarcació de pesca és sacsejada per tots els costats. En primer terme, uns pescadors, que han tingut més sort i han aconseguit arribar a terra abans que l’abisme se’ls engula, hi trauen la seua amb gran esforç. Gairebé se senten les ràfegues de vent que encrespen les aigües i llancen els esquitxos a l’espadat i dobleguen les branques de l’arbre solitari que hi creix. Els núvols grisencs i amenaçadors accentuen el dramatisme de l’escena. Al fons, darrere del far, la llum del sol que il·lumina les muntanyes indica que prompte haurà passat el mal tràngol. En altres, com ara El naufragi (1772), el desfet ha enfonsat un navili i els supervivents, que s’han enfilat a la cofa del pal major, molt inclinat, l´única cosa que encara no ha desaparegut, proven d’arribar a la costa despenjant-se pels obencs que estiren uns homes des de terra. Altres persones assisteixen les poques que s’hi han salvat. Una dona amb els braços enlairats clama a Déu per la desgràcia. L’esclat d’un llamp que enllumena el cel n’és la resposta contundent.

Claude-Joseph Vernet, 'El naufragi', 1772. Oli sobre llenç. National Gallery of Art, Washington 

Els espectadors s’emocionaven; malgrat que molts no havien vist mai la mar, sabien que aquestes catàstrofes eren habituals, sobretot a les rades dels ports. La proximitat al litoral possibilitava seguir la tragèdia des de la vora, “fins i tot sentir els crits i les pregàries dels nàufrags aferrats als arbres de les naus” sense poder socórrer-los quasi mai, apunta Alain Corbin. En aquest context, les pintures de Vernet reflectien el que Edmund Burke, un altre assagista i polític anglès, va escriure a Indagació filosòfica sobre l’origen de les nostres idees del sublim i del bell (1757) a propòsit del primer concepte. Un llibre en què llegim que tot allò que resulta adequat per suscitar les idees del dolor i el perill, és a dir, tot allò que d’alguna manera és terrible, o es relaciona amb objectes terribles, o actua d’una forma anàloga al terror, és una font del sublim; això és, produeix l’emoció més forta que la ment pot sentir i, considerat estèticament, pot generar plaer. El perill i el dolor, quan ens assetgen en excés, no originen cap mena de delit, però, a certa distància i amb lleugeres modificacions, poden ser i són deliciosos, reflexiona Burke. Un plantejament provocador que avançava l’atracció dels romàntics per aquells aspectes de la natura que els proporcionaven aquests estats d’ànim.

En el cas de l’atracció pels temporals de mar, llavors només la sentia i la podia satisfer una minoria que passava temporades als escassos i exclusius establiments hotelers de la costa -en general, deshabitada- o tenia accés a aquestes pintures; la resta hi era aliena. Ara en són moltes, les persones que s’impressionen amb les imatges d’aquests fenòmens oferides pels diferents mitjans de comunicació. I algunes fins i tot s’exposen al risc de contemplar de prop la mar desbridada.

 

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací