En la mort d’«Espanyeta»
És curiós com funciona la memòria. Recorde amb nitidesa el lloc, però no la seua funció. Era una sala d’espera d’algun despatx de coses de majors al qual acompanyava els pares quan jo era un xiquet. Tenia butaques i una taula central de fusta i vidre amb revistes. Si tanque els ulls quasi ho puc veure, però no recorde si era un metge, o un gestor, o un advocat. Sé que els pares hi anaven, i que jo, com a molts llocs, sovint els acompanyava. Abans els xiquets anàvem acompanyant a coses de majors amb molta naturalitat, crec. Jo ho feia. Però a diferència d’altres llocs avorridíssims, a mí m’agradava anar a aquell, perquè la sala d’espera guardava tresors de valor incalculable per a mi: estava la revista del València C. F., així que per mi la gestió podia durar tot el temps que necessitaren perquè jo estava entretingut, més encara, absort. Un parell de vegades em donaren algun exemplar i els vaig llegir una i altra vegada, i els vaig guardar amb cura i de fet encara els conserve en una caixa de relíquies futbolístiques.
Ho vinc a dir perquè vaig recordar aquell despatx i aquelles vesprades l’altre dia en conéixer la notícia de la mort de Bernardo España, és a dir, “Espanyeta”, que ja era personatge secundari però habitual en aquelles revistes mítiques per als meus ulls d’infant. Em fascinava el seu treball, i em semblava un dels millors treballs imaginables: tindre tot preparat per a aquelles estreles, tindre relació quotidiana amb ells, estar pendent perquè cada cosa estiguera bé, entrar i eixir del vestuari…
Després passaren els anys, comencí a anar habitualment a Mestalla, i les estreles arribaven i se n’anaven i Espanyeta permaneixia, amb la seua humiltat sincera d’home bo, peça fonamental en la base de tot. Era com un de nosaltres en el vestidor, una de les coses que feien que el València, malgrat convertir-se en una Societat Anònima Deportiva, i en un joguet de corruptes i de especuladors, fora encara un club de futbol, el nostre València. Espanyeta era la continuitat amb aquell equip brillant de la infantesa i amb més arrere encara, era gent del poble, sorneguer i generós, en l’equip del poble. Perquè el València era, és, l’equip del poble, del cap i casal i de les comarques. Per això en cada partit acudia l’afició a Mestalla des dels barris i des dels nostres pobles i les nostres ciutats.
Fins fa quatre dies Espanyeta estigué present en la vida del club. Era com l’últim vestigi. Després es retirà definitivament i la directiva desarrelada i grollera que ara tenim, delegats indignes d’un propietari indigne, ni tan sols van acudir al seu homenatge a l’ajuntament. Ara Espanyeta és mort, i desapareix una altra peça d’aquell València C.F. que em semblava tan inabastablement gran i al mateix temps tan nostre i tan íntim. Espanyeta és mort i el València C. F. sembla morint cada setmana, quan especuladors internacionals acaben el que la burgesia valenciana, corrupta, incapaç, torpe i botiflera va encetar.
El fútbol és fútbol, que deia el clàssic. Però els signes signifiquen. I la decadència aparentment irreversible de l’equip que porta el nom de la ciutat i del País és un signe molt lleig. I molt trist. I que l’alternativa porte el nom de “Levante”, què voleu que vos diga: no em consola gens.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!