Altres literatures: Astúries

ENTRE-VEUS

per Gràcia Jiménez

La Veu dels Llibres

Pont romà sobre el riu Sella a Cangues d'Onís
Pont romà sobre el riu Sella a Cangues d'Onís

Amb motiu d’una visita a Alacant de l’escriptor sitgetà August Bover, per presentar el seu poemari Blau Marí, vam poder conversar sobre literatura asturiana. El fet de treballar jo la poesia i ser filla del mestissatge –nascuda al nord, a la desembocadura del riu Nalon, de mare castellonera, i empeltada als quatre anys a Alacant–, degué fer que Bover traguera el tema i mentre preníem un te, vam parlar de les traduccions al català d’algunes obres de Xuan Bello, possiblement l’escriptor en llingua asturiana de major projecció.

De Xuan Bello son conegudes, per lectors curiosos, la Història Universal de Paniceiros, La neu i altres complements circumstancials, o Unes quantes coses boniques, vessades al català per Jordi Raventós –rigorós traductor i editor d’Adesiara on trobareu aqueixes obres– i també Incerta història de la veritat, en versió catalana del també poeta Jordi Llavina.

La dificultat per introduir la llengua en el sistema d’ensenyament; el seu escàs prestigi social vinculat a l’autoodi; un suport institucional minso i la manca d’ús entre les generacions més joves, abocades a les llengües globals.

I com una cosa porta l’altra, assumint la meua ignorància d’una cultura que no m’és aliena ni distant, la curiositat em va empènyer, passat un temps, a buscar, a més dels poemes de Xuan Bello, unes altres autores i autors traduïts al català –dificilíssima recerca–. I en el camí vaig descobrir algunes coses que voldria compartir amb qui s’anime a seguir llegint aquest article. La meua primera reflexió, però, no és de caràcter estrictament literari. Les llengües peninsulars, per al comú de la gent, s’ignoren les unes a les altres i els pocs autors que han pogut establir ponts, ho han fet a través de les traduccions al castellà, tal com l’acadèmica i escriptora asturiana Marta Mori d’Arriba assenyala, en el seu article Abecedariu urxente de la lliteratura asturiana (Astúries.com, maig 2018). Potser lectors molt eixerits dirien més noms, però nosaltres citarem Atxaga i Uribe en eusquera, del Toro i Rivas en gallec, i Cabré, Riera o i Margarit –aquest últim amb obra en castellà també–, que serien dels pocs que gaudeixen d’una major popularitat; i, en una lliga diferent, juguen Xuan Bello i Berta Piñán, autors asturians més coneguts.

Però hi son! El cas asturià recorda el cas valencià, salvant algunes distàncies, temporals especialment, i la principal: que la literatura en la variant valenciana s’inscriu amb certa comoditat dins el gran paraigua de la literatura catalana, aportant-hi alguns dels seus millors clàssics. Astúries ha hagut de superar perverses polèmiques sobre la pertinença de la llengua a un determinat sistema, amb la consegüent i dolorosa divisió. A Astúries, amb un problema d’autoritat quant a la diversitat dialectal tal com apunta el professor Andrés Villagra, qui també enyora una escola professional de traducció, a més a més existeix la dificultat per establir una normativa comuna; l’àrdua gestació d’una Acadèmia de la Llengua; la costosa recuperació i popularització d’ancestres literaris; la dificultat per introduir la llengua en el sistema d’ensenyament; el seu escàs prestigi social vinculat a l’autoodi; un suport institucional minso i la manca d’ús entre les generacions més joves, abocades a les llengües globals. I tot plegat, a Astúries, encara la lluita per l’oficialitat de la llengua està en marxa, amb un canvi de postura en positiu del PSOE, en 2020!

Per camins diferents, Galícia –de predomini rural i escassa immigració– o Euskadi i Catalunya –amb ressorgiments culturals vinculats a la puixança econòmica i amb burgesies autòctones cultes– han tingut realitats socials que han permès una major conservació de la llengua i la construcció d’un cànon literari sòlid, vinculant el passat a la seua literatura actual. Però tot i així, parlem de llengües amb moltes dificultats per transcendir els propis territoris. Iniciatives com el Seminari de Traducció Poètica de Farrera, són molt lloables i ajuden a dignificar llengües i a consolidar relacions entre autors i traductors de distintes llengües. Tant de bo proliferen!

Academia de la Llingua Asturiana (ALLA)

Quan una escriptora o un escriptor opta per una llengua minoritària, tot i dominar-ne una de majoritària, està fent una declaració de principis. Declara la seua adscripció a un poble, a una cultura, i a més declara la seua intenció d’anar alçant paret, de fer créixer en la mesura del possible aqueixa llengua. Però no és suficient. Necessita el suport institucional i el dels lectors, vinculat en gran mesura a les accions que promoguen els governs. Però malgrat totes les dificultats inherents a una llengua minoritzada dins d’un estat de base castellana, que mostra escàs interès si no animadversió per la diversitat lingüística i cultural, a Astúries es va produir un reviscolament, el Surdimientu, des de mitjans setanta, amb una llarga nòmina d’autors que provaven de superar el ruralisme anterior, fent una literatura social que dignificarà l’asturià.

Quan una escriptora o un escriptor opta per una llengua minoritària, tot i dominar-ne una de majoritària, està fent una declaració de principis. 

Arribats els anys huitanta, es produeix un segon Surdimiento, on els nous escriptors s’allunyen de la generació precedent, donant pas a nous escenaris –urbans, cosmopolites– més universals. I encara hi ha una tercera generació que a hores d’ara torna a la indagació sobre la identitat asturiana, a partir del sentiment de pèrdua i les emocions que això desplega. S’incorporen també escriptors amb obra prèvia en castellà, com és el cas de Fulgencio Argüelles, amb una sòlida carrera en castellà. I en l’actualitat, amb un allau de bona literatura, tal volta no siguen necessaris ja recomptes generacionals. Com a mostra, la qualitat d’Emilio Rodríguez Cueto, Antón García, Berta Piñán, Esther Prieto...

Pel que fa als gèneres, la literatura asturiana compta amb una lírica, que sense allunyar-se dels corrents dominants, es basa en el sentiment de la terra, tenint a Xuan Bello com a màxim exponent. La narrativa fa el pas des dels relats curts a la novel·la, amb certa demora; es vincula amb el periodisme, s’inclina cap a la (auto)biografia, sense abandonar els gèneres històric, o el negre... La perspectiva de gènere també ha entrat amb força de la mà de noves escriptores i, com al País Valencià, els llibres infantils i juvenils tenen bona acollida. Pel que fa a l’assaig, el seu creixement és més lent, com també ens passa al País Valencià, tot i que aquest gènere no gaudeix actualment de favor lector com cal.

No hi pot haver normalització d’una llengua si prèviament no hi ha una conscienciació social i, per tant, una reivindicació, que les esferes polítiques hauran de resoldre en el procés, feixuc, de “normativització de la llengua”. Això és el que està (feliçment) passant a Astúries.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací