'La infanticida', de Caterina Albert i Paradís: És que pot tenir límits l’obra de l’artista?

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Laura Ramos Cartanyà

La Veu dels Llibres

Caterina Albert i Paradís
Caterina Albert i Paradís

Quan parlem de l’artista controvertit tendim a materialitzar dins nostre dos arquetips: el del bohemi que viu amb penes i crea sense gaire glòria sempre fidel a allò que sent, o el del narcisista amb deliris de grandesa que es creu anar més enllà del bé i del mal.  Allò que desafiï al cànon és controvertit i allò controvertit esdevé socialment punible. El problema rau en el fet què, tot i les avantguardes i el postmodernisme, conservem –més o menys dins nostre– una visió desfasada del significat de l’art. L’art no es sotmet, no té perquè ésser ni bell ni plaent.  L’art és un crit i pot ser grotescament realista i en aquells que gosen reptar als lectors, oients o espectadors, és en els quals resideix el coratge.

Caterina Albert i Paradís, nascuda l’11 de setembre del 1869 a l’Escala (L’Empordà, Catalunya). El seu coneixement artístic abraçava la música, l’escultura, la pintura i la literatura. S’inicià en el món literari com a col·laboradora de L’Almanach de l’Esquella de la Torratxa (1897) amb poesia amorosa, es donà a conèixer amb els seus Drames rurals (1902) i es consolidà amb la gran Solitud (1905). L’obra, però, que la propulsà com un canó al món literari i que li confirmà el seu desbordant talent no fou altra que La infanticida (1898).

Autoretrat de Caterina Albert i Paradís

No cal dir que la història ha vist com es posaven en dubte les capacitats de grans dones artistes; Caterina mesuraria les seves aparicions públiques amb comptagotes després de l’escàndol del Certamen Literari d’Olot. Quan el 1898 s’hi presentà amb el monòleg La infanticida i amb el poema Lo llibre nou, el jurat quedà més que meravellat davant la qualitat del primer. Els problemes arribaren quan a l’entrega de premis es descobrí l’escriptora rere el pseudònim de Víctor Català. Els sectors més elitistes, ignorants i catòlics olotins difamaren l’autora titllant la seva obra d’immoral. A partir d’aleshores, Caterina, davant les editorials i els certàmens no seria altra que Víctor Català.

És una obra controvertida, amb tot, la temàtica no és l’únic que està carregat de judicis sinó que la forma mateixa suposa encara un inconvenient per a les editorials. Està escrita com a monòleg en vers i és tan breu com intensa.

La infanticida fou i és una obra controvertida, amb tot, la temàtica no és l’únic que està carregat de judicis sinó que la forma mateixa suposa encara un inconvenient per a les editorials. Està escrita com a monòleg en vers i és tan breu com intensa.  Cal dir que el text no es publicà fins un any després de la mort de l’autora, el 1967. Són prou interessants les declaracions al pròleg de Lo llibre nou sobre els monòlegs: «ni els autors, a l’escriure’ls se preocupen d’esmerçar-hi talent [...], ni el públic s’avé a prendre seriosament una obra que comença per presentar-se amb modestes proporcions [...]. Aqueix doble desdeny és lo que ha perdut al monòleg, privant-li la volada que podia prendre i reduint-lo a lo que és avui, deixades meritíssimes excepcions.» És potser per aquest motiu que decideix retornar a aquests la seva grandesa oblidada amb La infanticida (que, a parer personal, hauria de considerar-se un soliloqui més que un monòleg).

Nela, a la manera d’una Llorona, ressegueix mentalment, el naixement de la seva joventut i la seva mort, des de la cel·la d’un manicomi, salvatgina i desposseïda. Ens narra la infantesa òrfena de mare, aterrida pel seu pare i la falç amb què l’amenaça, la il·lusió d’un amor com a possibilitat d’una escapatòria nocturna, la fe en l’idil·li i la descomposició de tot plegat amb un embaràs no desitjat i la desaparició del seu suposat amor.  Nela és la personificació de la condició humana: esclava del determinisme. Culminarà la pressió d’aquesta heroïna amb la fatal infanticida de la seva pròpia criatura moments després del naixement. És important recalcar l’anotació que precedeix l’obra, com una espècie d’advertència o apologia, Caterina ens diu de la protagonista: «no és un ésser pervers, sinó una dona encegada per una passió». Figurem-nos Nela com un cordill tensat per dues forces imparables: d’una banda l’impuls del seu amor cap a Reiner i d’altra el temor cap al seu pare, que la durà a amagar el seu embaràs. El cordill  poc a poc es desfila fins a oblidar-se i perdre’s esquinçat en el buit.

Club Editor Jove (2017)

És una gran tragèdia escrita amb la força d’una tempesta nocturna. Serien aquells versos que presagiarien la seva opera magna, Solitud. És perceptible la fluïdesa del discurs intern i la gran naturalitat a l’hora de contar històries, les onomatopeies, les veus que s’entremesclen com ecos en la memòria pertorbada, tot allò reprimit que la duu a una soledat, ...

És una gran tragèdia escrita amb la força d’una tempesta nocturna. Serien aquells versos que presagiarien la seva opera magna, Solitud.

N’hi ha que pensen que Caterina cedí davant del monopoli dels homes. Aquests encara no han apreciat la sagacitat rere el seu joc. Amb posat indefens davant del públic que acabaria descobrint el seu gènere, calmaria les masses; mentre que per la seva banda escriuria voraç i realista la seva llibertat. Les normes morals no podien suposar cap mena de fre davant la creació artística, tal com declarà en una entrevista que li féu Tomàs Garcés, el bon gust era l’única norma que reconeixia. Creuà tots els límits literaris de la seva època (encara alguns de la nostra) i parlà amb la veu de les dones emmudides.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací