Cavanilles: més vinyes i més vi a les terres valencianes

per Vicultura, Vicent Josep Escartí

Cultura

El Palleter declaran la guerra a Napoleó, 1884. Joaquín Sorolla. Diputació de València. Quadre de Sorolla en què podem observar les vestimentes dels llauradors de la València del segle XVIII que Cavanilles descriu
El Palleter declaran la guerra a Napoleó, 1884. Joaquín Sorolla. Diputació de València. Quadre de Sorolla en què podem observar les vestimentes dels llauradors de la València del segle XVIII que Cavanilles descriu

Les terres de l'entorn de València –en un sentit ampli– configuren un dels altres grans blocs de les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reino de Valencia (1795-1797). I, pel que fa al vi i les vinyes, Cavanilles continua mostrant el mateix interés que ja havia demostrat en les pàgines anteriors. Ara, però, el nombre de poblacions es multiplica per la major densitat de nuclis que es troben en les comarques que envolten la capital de l'antic regne i l'autor, pel que fa a la producció de vi, no deixa d'esmentar els cànters que es recullen en cada collita: de Morvedre (Sagunt), de Canet, de la Baronia de Torres Torres, etc. Del nord de la ciutat, ens ofereix dades numèriques, sense més. De Puçol –on, per cert, descriu un hort de l'arquebisbe Mayoral tot ple de plantes exòtiques–, a més de la dada sobre la quantitat –42.000 cànters de vi– no s'està de comentar com els d'allà «cayeron en la debilidad de cultivar el arroz en las partes hondas: preparaban dentro de sus casas el estiércol, indispensavle para lograr cosechas abundantes, y para ello detenían las aguas en los sitios contiguos a sus habitaciones, donde se corrompían los vegetales y fermentaban otras materias». Però a partir del 1784 això va canviar i sembla que la gran quantitat de vi i d'altres fruits que es recolliria en aquell lloc en seria la conseqüència. De la mateixa manera que passa a Riba-roja i a Vilamarxant, dues localitats de les quals Cavanilles arriba a oferir unes taules comparatives on indica que a la primera localitat, la collita del vi en temps en què s'hi plantava arròs va ser d'11.900 cànters, mentre en temps de «prohibició» de cultivar-ne va ser de 63.240 cànters. I més clarament encara a Vilamarxant: de 5.950 es passava a 35.000 cànters. Del Puig indica que «tienen la desgracia de que por lo común el término es de los mercenarios –els mercedaris–, cartujos y ricos de Valencia, quedándoles a ellos la pobreza y el trabajo». Tanmateix, tot i ser només 350 veïns, la collita de vi és de 24.000 cànters. Rafelbunyol, Vinalesa, Museros, Bonrepòs, Mirambell, Foios, Massalfassar, Meliana, Albuixec, Almàssera i Alboraia són altres localitats de les quals ens va oferint les quantitats del vi recollit anualment –entre els altres productes. De Meliana, a més –i a tall de curiositat– destacarem que Cavanilles s'entreté a referir-nos com vesteixen els llauradors –amb saragüells–, dels quals no s'està de dir que «este traje nacional (...) deja el cuerpo con entera libertad. Tienen descubiertos los brazos, piernas y casi siempre el pecho; son duros como bronce e infatigables; sobrios en sus comidas, reducidas a lo necesario para vivir con robustez y fuerza». I, encara, afegeix que «cansados de trabajar durante el día, no necesitan de colchones para conciliar el sueño. Un serón, una piel lanuda de cordero y una de las mantas de sus caballos forman ordinariamente la cama. Tienen algunas de colchones que empiezan a usar cuando se casan. Se levantan antes de amanecer y empiezan sus trabajos al romper el día». D'aquesta vida tan dura –conclou Cavanilles– «y al vivir cerca de sus haciendas se deben en gran parte los preciosos frutos que recogen». I, entre ells, a més del vi, 21.000 arroves de fruites –entre les quals, «ricas uvas que llevan a Valencia».

Vista de la Vall d’Uixó. Reproducció d’un gravat de Cavanilles

Després, de Benimàmet, Burjassot, Godella, Rocafort, Massarrojos, Montcada i Alfara ens diu que recullen 14.000 cànters de vi; mentre que de Benifaraig, Borbotó, Carpesa i Tavernes Blanques –«donde apenas hay secano»– ens assabenta que només arriben a 300, les arroves de vi. Massamagrell, Albalat dels Sorells, Nàquera, Bétera, Benaguasil, la Pobla de Vallbona, Xest, Pedralbes, Llíria... tota aquesta zona compta també amb el vi d’entre els seus productes locals. De Quart, Cavanilles no deixa d'esmentar un «vino delicioso», seguit de «mucho aceite e infinitas algarrobas». Entre Quart i Aldaia poden recollir-se 52.000 cànters de vi. De Paterna ens diu que se'n recullen 21.000. Alaquàs, però, sembla que recol·lectava menys fruita del camp: 1.500 cànters de vi, només. Però, per contra, ens diu que «sus vecinos para subsistir y aumentarse recurrieron a cultivar dilatados campos en términos inmediatos, y fomentaron las fábricas de alfarería, que es el alma y la riqueza del pueblo». I encara diu més: «Fabrican aquí los utensilios de cocina y surten la capital y pueblos de la Huerta de pucheros, platos y cazuelas».

Situació de Montroi (a), Real (b) i Montserrat (c). Reproducció d’un gravat de Cavanilles.

En la circumval·lació ideal que va fent Cavanilles a la ciutat de València, apareix després Torrent –amb 30.000 cànters de vi– i Picanya i Vistabella –amb només 5000. També, Paiporta, amb només 3.500 cànters, o Picassent, amb 23.000. Evidentment, com més secà hi havia, més vinyes. I això es veu clar quan l'autor del XVIII parla, tot seguit, de la localitat de Montserrat: «Es grande la pasión que tienen los de este pueblo al cultivo de las viñas, y se colige de que en 16 años han cuadriplicado el fruto: no solamente destinan a ellas los campos inútiles para granos, sinó también otros pingües que se reducirían fácilmente a huetas si tuvieran riego». Però, això, no sols per la «pasión» esmentada per Cavanilles: «Vieron los labradores que el vino aumentaba de precio cada día por el grande consumo que hacían las fábricas de aguardiente, y creyendo que estas continuarían sin interrupción, multiplicaron sin medida el plantío». I, de seguida, remata: «Cualquiera mudanza causada en este ramo de comercio por la guerra o por el capricho de las naciones que extraen los aguardientes, será sin duda fatal a muchos pueblos del reyno».

Quina diferència del paisatge, la de les zones que envoltaven la València del segle XVIII i l'actual. Però, amb tot, alguns dels problemes persisteixen: la falta de previsió a l'hora de planificar la plantació de productes agraris, per exemple.

 

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací