La tendresa natural

per Sebastià Carratalà

Cultura

Élisabeth Vigée Le Brun, 'Madame Vigée Le Brun amb la seua filla Julie' (detall), 1786
Élisabeth Vigée Le Brun, 'Madame Vigée Le Brun amb la seua filla Julie' (detall), 1786

Asseguda en un sofà luxós -l’única referència de l’espai on se situa l’escena-, Élisabeth Vigée Le Brun (1755-1842) ens mira i somriu de manera càlida, franca i acollidora mentre abraça la petita Julie, la seua filla, que també ens fita. El blanc pur del vestit de xiqueta destaca amb força damunt del groc de les faldilles de seda, unes robes cares que palesen la posició social que ha assolit la pintora. Un conjunt al qual atorga una aire personal un gran turbant col·locat amb total llibertat: “El meu pentinat no em costava gens, jo mateixa m’arreglava els cabells i sovint em lligava al cap un mocador de mussolina”, assenyala a les Memòries. De fet, algunes crítiques apuntaven que l’evident satisfacció amb què l’artista exhibia la seua bellesa, com si intentara seduir l’espectador, s’allunyava del comportament propi d’una mare. Una actitud censurable, atès que autors rellevants –el mateix Rousseau, per exemple- pensaven que les dones sempre estaven provocant els homes i que en aquest aspecte la coqueteria constituïa una amenaça. Calia, doncs, allò que la natura havia previst per evitar-ho: la vergonya o el pudor.

Élisabeth Vigée Le Brun, 'Madame Vigée Le Brun amb la seua fila Julie', 1786. Oli sobre llenç

En aquesta època, “el discurs dominant sobre la naturalesa de la dona emanava de meditacions masculines”, diu Michelle Crampe-Casnabet (“Las mujeres en las obras filosóficas del siglo XVIII”, 1990), qui també adverteix que, per als filòsofs il·lustrats, “la dona pertanyia a la natura; l’home, a la cultura”. Per tant, en la mesura que “tot succeïa com si les dones tingueren una relació immediata amb la naturalesa”, la funció més important que havien d’acomplir consistia a parir i alletar els fills. La unió d’aquesta concepció de la feminitat amb la creixent importància de l’expressió dels sentiments –fins llavors, ocults normalment- va donar com a resultat l’exaltació de l’afecte matern, considerat instintiu, en un moment en què el servei de les dides en les famílies aristocràtiques i burgeses continuava sent habitual. Tanmateix, aquesta nova percepció aviat es va generalitzar fins al punt que la reina Maria Antonieta va demanar de criar els seus fills o, si més no, de mantindre-hi contacte quotidià, una pràctica que es contradeia amb els usos de la cort.

Élisabeth Vigée Le Brun, 'Madame Vigée Le Brun amb la seua filla Julie', ca. 1789. Oli sobre llenç

En aquesta obra, titulada Madame Vigée Le Brun amb la seua filla Julie,presentada al Salon de París del 1787, alguns comentaristes van veure influències de La Madonna de la Sedia, de Rafael. Així, en una ressenya apareguda a The Literary Year, es deia que “la tendresa natural, el sentiment delicat i el dolç amor de l’ànima es representen amb un art tan admirable que el quadre es pot comparar amb el més sublim dels mestres de l’escola italiana”. A les semblances -sense el component religiós, és clar-, la pintora hi afegia una gran efusió afectiva, unes emocions la veracitat de les quals va provocar que el públic que va acudir a l’exposició de seguida l’anomenara La tendresa maternal. Arran de la gran acceptació obtinguda i a petició del comte d’Angiviller, l’artista va dur a terme, uns anys més tard, un altra imatge seua i de la filla amb vestits clàssics. El fons nu, igual que l’anterior, fa que res no desvie l’atenció de les dues figures abraçades, que també ens miren directament, ara potser d’una manera més continguda.

 Élisabeth Vigée Le Brun, 'Autoretrat', 1800. Oli sobre llenç

En els retrats –en va executar més de dos-cents, entre els quals dèsset autoretrats-, Vigée Le Brun va trencar les convencions del gènere, perquè –així ho conta a les Memòries- no es limitava a copiar els models de moda, sinó que tractava de traure a la llum l’interior de cada persona que posava davant del cavallet. I això també s’intueix en aquestes peces, ja que ella, a més del paper de mare feliç, reivindicava el d’artista professional amb una trajectòria reeixida en uns anys en què l’emancipació femenina no era ben acceptada; les dones tot just acabaven de començar a lluitar pels seus drets. Una reclamació que es palesa més encara quan es mostra amb els pinzells a la mà, seguint l’exemple de moltes predecessores. Per això mateix, per continuar treballant després d’haver tingut Julie –s’hi va dedicar amb intensitat tota la vida, fins i tot els anys de l’exili-, una amiga seua, Madame de Verdun, la va acusar –segons refereix a l’autobiografia- de “ser un autèntic noi”. Una reprovació que es venia repetint des de feia segles a les dones que no transitaven, ni que fora en part, els camins imposats. I més, si l’èxit les acompanyava.

[Article publicat a Diari La Veu el 29 de setembre del 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací