Naufragis

per Sebastià Carratalà

Cultura

La indústria turística fa tot l’inimaginable per atraure el major nombre de persones a les seues instal·lacions. Governs, institucions i empreses del sector cavil·len, s’esforcen i inverteixen molt per tal de poder oferir, en un mercat global, productes que siguen competitius i criden l’atenció. Les darreres dècades, una de les estratègies emprades per aconseguir-ho ha estat la tematització, apunten els especialistes en la matèria Francesc González i Salvador Anton. Una estratègia que defineixen així: “Tematitzar significa dotar de contingut un producte i establir la necessitat simbòlica de consumir-lo. Un tema és, des d'aquest punt de vista, el fonament seminal de les formes i els continguts d'equipament recreatiu i la part més rellevant de l'experiència dels seus visitants”. Marc Augé, a La guerra de los sueños (1997), afirma que “cada vegada més, el món es disposa per ser visitat i, sobretot, per ser filmat i, en definitiva, per ser projectat en la pantalla”. Per això, “l’empresa de ficcionar, encoratjada pels seus primers èxits, és de sobte més ambiciosa: crea al bell mig del camp universos nous, parcs de diversions”.

Al bell mig del camp o al bell mig de la mar, com ocorre en el cas del Parc dels Naufragis Artificials de Pernambuco, al Brasil. Una àrea ubicada davant de Recife que les autoritats del país pretenen que siga una destinació ideal per als amants del busseig, considerats d’elevat poder adquisitiu, explicava una notícia publicada a principis de l’any passat. A fi d’assolir aquest objectiu, hi afonen periòdicament vaixells en desús mitjançant explosions controlades. I no sols embarcacions, ja que avionetes, vagons de tren i cotxes, entre altres vehicles, s’afegiran a les restes de naus que reposen a les profunditats des de l’època colonial a causa de la perillositat de la zona. A més, els promotors insisteixen a diferenciar el resultat d’aquesta operació d’un abocador. Sostenen que aporta una sèrie de beneficis ambientals: els ferros i els altres metalls, amb el pas del temps i l’acció de l’aigua marina, es converteixen en biòtops i reserves biològiques. Tot perfecte. Tan perfecte que l’article acabava dient que això mateix es duu a terme en altres parts del món i que el lobby turístic ha pressionat la Unió Europea perquè també s’autoritze al seu territori. “Es tracta de donar una segona vida a aparells creats per navegar, una oportunitat a trossos de ferralla en l’era del reciclatge i la reutilització de recursos”, concloïa.

El vaixell 'Kodima' encallat a la badia de Whitesand (Cornualla, Anglaterra) amb la càrrega de fusta, el 2 de febrer del 2002. BNPS

Una segona oportunitat com la que molts habitants del voltant de Falmouth, a Cornualla, al sud-oest de Gran Bretanya, van pensar que es mereixia el material llençat per la mar a la costa després que el vaixell de càrrega Kodima naufragara, el 2 de febrer del 2002, a uns vint quilòmetres de distància. Els 10.168 metres cúbics de fusta provinents de Suècia que transportava a la bodega i a la coberta van acabar escampats per les platges pròximes. Malgrat les amenaces de la policia, tothom que va poder se’n va emportar. Pocs anys després, a Portwrinkle, una mica més al nord, dalt d’un penya-segat, es construïa una vil·la que s’anuncia com un dels llocs de vacances millors i més exclusius del Regne Unit. A més de les vistes magnífiques a la badia de Whitesand i de la tranquil·litat, s’hi destaca que es va bastir per complet amb la fusta que va perdre el Kodima. D’ací el seu nom: The Shipwreck (El naufragi).

William Turner, 'Pescadors a la mar', 1796. Oli sobre llenç

Aquests dos llocs tan distints parteixen d’un mateix tema, el del naufragi, per configurar espais i oferir activitats ben diferents perquè, amb independència d’això últim, per als impulsors del primer i per als propietaris del segon, la imatge que subjau pot captivar, sense cap mena de dubte, els clients potencials. Hans Blumenberg afirma a Naufragio con espectador (1979): “L’home condueix la seua vida i aixeca les seues institucions sobre terra ferma. Tanmateix, prefereix concebre el moviment de la seua existència, en conjunt, mitjançant la metàfora de la navegació arriscada”. El filòsof alemany hi exposa exemples significatius d’aquesta metàfora des de l’antiguitat fins a períodes recents en els quals apareix sovint el naufragi com a conseqüència inevitable. Per tant, doncs, a aquesta manera de percebre la vida i els seus vaivens: els moments de calma i els d’agitació, els de sort i els de malastrugança, els segurs i els perillosos… fins al sotrac final, la pintura de desastres marítims de la segona meitat del segle XVIII hi va afegir els nous plantejaments estètics que s’obrien pas en el panorama artístic.

 William Turner, 'El naufragi', 1805. Oli sobre llenç. Tate Gallery, Londres

A les acaballes de la centúria, William Turner (Londres, 1775-1851) ja va dur a terme, amb una mestria excepcional, unes quantes obres sobre aquest assumpte que entroncaven amb les de Claude-Joseph Vernet, entre altres autors. En una del 1805, l’artista ens col·loca al cor de la calamitat: les grans onades provoquen cims i valls als quals arrosseguen les barques atapeïdes de tripulants del vaixell que s’enfonsa en un segon terme. El blanc de l’escuma contrasta amb la foscor de les aigües i del cel. Tot es mou i la inestabilitat es trasllada amb intensitat a l’espectador que, una mica elevat, com si una embranzida l’haguera enlairat, s’hi enfronta, sense cap distància de seguretat, sense cap protecció, a forces terribles. Si Vernet ens mostrava les tràgiques escenes des de terra, Turner ens aboca a l’infern aquós sense contemplacions. La bromera salta i ens esguita i les turbulències ens somouen l’ànima. El pintor anglès encara va augmentar aquesta impressió en peces posteriors en què temporals brutals atrapen les naus sense cap possibilitat d’escapar-hi. Ni les naus ni nosaltres, que ens veiem immersos enmig de remolins de vent i pluja i d’ones aterridores. En Tempesta de neu a la mar (1842), els poderosos elements, confosos, que s’engulen el bot també ens sacsen i ens xuclen envers el mateix punt. El punt en el qual, davant de la natura desbridada, desvalguts i indefensos, sucumbirem sense remei.

William Turner, 'Tempesta de neu a la mar', 1842. Oli sobre llenç. Tate Britain

Atès que, des de sempre, el llenguatge quotidià va ple de metàfores de la navegació, pot ser que la visió de les restes de naufragis al Brasil o l’evocació d’una catàstrofe d’aquestes característiques a Anglaterra porte els turistes que es poden permetre estades en aquests llocs a reflexionar sobre la fragilitat humana. Anem a la deriva i, en qualsevol moment, per més segurs que ens sentim, les circumstàncies poden canviar de sobte i fer que sotsobrem. Però també pot ser que ni una cosa ni l’altra els induïsca a pensar res d’això i que s’hi divertisquen o hi descansen i tornen a casa amb un munt de fotografies i vídeos i, sobretot, amb la sensació satisfactòria d’haver viscut una experiència genuïna i única. I tan buida com els bucs rovellats que romanen al fons de l’oceà.

 

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací