L’amistat en temps de xarxes socials. Uf! Així no m’agrada
Fa unes poques setmanes em vaig trobar al Facebook la foto d’una amiga en la qual també apareixia un company de quan estudiava a Barcelona i amb el que compartia amistat. Més temps abans em va passar el mateix amb Jola, una amiga de Polònia amb qui vaig coincidir a Alemanya quan estava d’Erasmus. Ara estem en contacte i ens escrivim per les xarxes socials, l’espai que ens ha reconnectat.
L’amistat és un fenomen important per tots nosaltres. Qualsevol persona a una etapa de la vida o una altra haurà gaudit de les seues bondats i és per això que forma part d’una de les experiències comunes més universals. Encara així, parlar d’ella no sempre resulta fàcil.
Ja a l’antiga Grècia, Aristòtil la va tipificar amb tres tipus: l’amistat d’utilitat, la basada en el plaer i la que ell va denominar com l’amistat d'allò que és bo. Esta tercera seria aquella fonamentada en la bondat, en la que s’aprecia a l’altre tal com és.
L’antropòloga valenciana Josepa Cucó assenyalava com sembla caracteritzar-se per un tipus de reciprocitat, regulada per un sistema d’obligacions recíproques i un conjunt de sancions i restriccions reals o simbòliques necessàriament no explícites, conformant d’esta manera una relació complexa amb fronteres de vegades incertes i límits borrosos, ambigua i sense un ordenament específic.
Esta complexitat encara augmenta més amb les noves formes de comunicació. Les xarxes socials han incorporat nous elements a l’hora de relacionar-nos amb les amistats. Durant el temps de COVID-19 he pogut gaudir de nombroses converses amb dues amigues sobre l’amistat i com l’estem conformant hui en dia a través de les xarxes i tecnologies de la comunicació, tenint en compte tots els aspectes positius que ens aporten, però també aquells altres que l’estan convertint en una plataforma que irradia formes de mal tracte amb els altres, a qui considerem iguals i amb els quals ens relacionem des d’esta suposada igualtat.
Un exemple: en els temps sense whatsapp ni veure a la pantalla del mòbil qui t’ha telefonat, era habitual despenjar el telèfon, quan encara era fix. Ara no sempre és així, fins a entrar dins les normalitats de vegades no despenjar, no respondre una telefonada o un missatge fins que, la gestió del temps propi i el desig de comunicació amb l’altre estiga present. Açò aparentment normal es pot convertir en una tendència en què es crea una relació asimètrica i desigual on, una de les persones implicades en la relació amistosa es troba en desavantatge quan té per costum respondre a la telefonada o dins un temps prudencial (que és subjectiu) i l’altra ho fa des del costum contrari. Encara així, ens podem preguntar quan de lícit té el fet de demanar a l’altre una determinada forma de relacionar-se, i més quan podria paréixer que indirectament hi ha una exigència al darrere d’allò que es desitja. Davant d’este interrogant hem de pensar que quan ens interpel·la una actitud que s’arrela i crea una forma de relacionar-se basada en asimetries i desigualtats estem parlant d’un comportament que es pot situar en l’esfera del que no és un bon tracte. I de sobte, el que es podria descodificar com una nimietat, cobra un significat diferent en qui és el focus de la desigualtat, situant la relació i cada persona que la compon en un espai diferent d’interpretació de les interaccions en què es mou l’assentament dels vincles prèviament creats. Sent, al mateix temps, el pas previ per a conrear les llavors per a un canvi en la concepció de l’amistat i la relació.
La reciprocitat des de la igualtat ha d’estar en la base dels vincles que volem establir des de relacions sanes. L’amistat pel seu caràcter voluntari, i també incert, borrós i ambigu en què ens situa, i en el que pensem que tractem l’altre per l’apreci que li tenim, des de la igualtat, per la voluntarietat i llibertat del lligam, ens porta a formes de relacionar-nos, que de vegades, com en tantes esferes vitals, estem construint o desconstruint des de tractes no adequats.
Pd: volia escriure mal tracte, però ho he suavitzat, encara que també ho podria haver escrit, fins i tot maltracte.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!