La runa de l’enfonsament

per Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Societat

Que el món conegut s'enfonse no sembla ja sorprendre massa. Les distopies s'han fet comunes i quasi quotidianes. Encadenant desastres i claudicacions hem anat aprenent la veritat del món civilitzat. Estem a la mercé de forces que no controlem però que han sigut desencadenades per nosaltres. La modernitat, la ciència, el progrés, els grans i elevats ideals, a més dels horitzons de grandesa, alliberament, igualació i expiació dels nostres vells pecats, ens han llegat sorprenentment un ramat de monstres cada vegada més furiosos, a cada moment més desitjosos de demostrar-nos com de prepotents hem sigut.

El procés d'enfonsament fa temps que es va iniciar, i en cadascun de nosaltres succeïx cada dia que ens interroguem pel fet que tanta gent accepte sense piular l'ordre de les coses. Però el món es fa de trossos que intentem ajuntar i no arribem a pegar, de tan deteriorats, gastats i espremuts com estan. Les llums de la il·lusió il·lustrada ens il·luminen amb els seus neons meravellosos, amb els seus anuncis multicolors de productes que ens salvaran i faran més feliços, però el soroll de les estructures que trontollen se sent cada vegada amb més claredat, com una música de fons que ens ofega i interpel·la. I mentre el món conegut es cau, continuem confiant en líders que res lideren, excepte el seu egoisme miserable i el seu temor a no sobreviure al pròxim noticiari. Ens delectem amb les seues caigudes i maldestres frases, per a no acceptar que no tenim recanvi per a ells, perquè els considerem el mal menor mentre esperem que vinguen temps millors.

Però la runa de l'enfonsament s'acumula sota les nostres estores de multinacional sueca, s'escampa per carrers, places i centres comercials, acumulant-se en polígons industrials oxidats, visibilitzant-se en la vida diària dels treballadors precaritzats i els patiments quotidians dels malalts de melancolia. La civilització cruix sota els embats d'eixa natura degradada de boscos, rius, llacs i glaceres en descomposició. Lamentem els nostres mals, plorem les absències, esquivem les responsabilitats. Ens refugiem en la indignada resignació del victimisme banal. Renunciem una mica més, reculem uns centímetres, ens espantem de l'estat del món i el nostre ser empetitix perquè s'asfixia amb el fem humà i no s'atrevix a descendir més, fins a la mateixa base dels pilars que cedixen, allí on està la corrosió.

Imaginem encara un radiant horitzó d'esperança, salvació i emancipació. Pensem que el portaran nous moviments, ments brillants, exercicis col·lectius d'imaginació. Suposem que ens somriurà la tècnica amb decidits emprenedors al capdavant de la reconstrucció. Llancem la pilota amb força cap avant, tots darrere d'ella fins al pròxim tram de conflictes, fins a la crisi següent, per a així dir-nos que ara sí, que cal aprofitar l'oportunitat per a millorar i transformar i arreglar els despropòsits comesos. Però no veiem que l'enfonsament no cessa, que només pot cessar si entrem a fons en ell i contemplem com succeïx, com va començar, com pot acabar. Només sent part de l'enfonsament present pot ocórrer que ho comprenguem i ens plantegem que potser calia tocar fons, i que encara que ens feia molta por esta era necessària per a descobrir que dels ensorraments s'aprén a cedir, a retrocedir, a quedar-se quiets respirant el nostre dolor i el nostre anhel, esperant que s'òbriga una mica més l'escletxa per a accedir a allò que hi ha a l'altre costat.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací