Mentides pietoses

per Marian Díez Picó

Societat

Hui m’he sorprès fent als meus fills una d’eixes reflexions de les que segurament em penediré d’ací uns anys, en tant que em llevarà la poca credibilitat que puga tenir, arribada una edat. Una d’eixes coses que ma mare em repetia sense immutar-se i que jo donava per bones únicament i exclusiva per allò que l’experiència era un grau i que els majors sempre tenien la raó però que ara, vist des de la distància, no tenen cap base científica.

Mai vaig ser capaç de pegar-me en el braç cap d’aquelles calcamonies que ixien en els xiclets i que ella em repetia constanment que xuplaven la sang. Clar que al mateix temps tampoc vaig arribar a qüestionar-me en cap moment per què les meues amigues, que sí que ho feien, eren immunes a aquestes coses.

També vaig donar per bona, aquella teoria, que parlava que una xiqueta havia quedat d’aquella manera després d’una indigestió d’ametles alficosenques. Eixes ametles que vaig passar a mirar en desig però que mai més em vaig atrevir a assaborir fins que l’enteniment em va fer veure que els majors no sempre eren sincers en les seues afirmacions. O que tal volta eren ells els que havien quedat d’aquella manera, ves a saber per què.

Sort que a la meua infantesa els campaments sols tenien cabuda en alguna que altra sèrie de televisió perquè m’hauria perdut tots els jocs nocturns al costat del foc per por a que es compliren les seues prediccions i acabara mullant el llit després d’haver jugat en el foc a la nit.

És cert que molt espavilada tampoc devia ser jo anys enrere, en tant que hi havia detalls que donaven pistes suficients com per a tirar per terra les seues afirmacions i ni així gosava posar-les en quarantena. De fet em vaig autodeclarar al·lèrgica a determinats fruits secs després que escoltara que el creiximent dels pits estava relacionat directament amb la seua ingesta. No obstant això, els meus pits ja havien agafat un ritme descontrolat que no podien dissimular ni aquelles carpetes folrades amb fotos d’Spandau Ballet o Duran Duran, que es van convertir en imprescindibles per tractar d’amagar la realitat.

Però amb diferència, hui en dia, el que continua sorprenent-me és la facilitat de ma mare per a destacar en el camp de la medicina. Si la deixaren al front de la centraleta de qualsevol hospital, potser moria la meitat de la població, però les urgències no estarien mai colapsades. Per a ella qualsevol dolor que es manifeste en el cos, ja siga una simple molèstia o una cosa més greu, té el seu diagnostic clar: “això és flato”. I punt. No s’admeten més possibilitats ni hi ha necessitat d’aprofundir més en la qüestió. Només hi ha una excepció a tenir en compte: el mal de cap. Això pot ser flato o pot ser insolació, i esbrinar-ho és d’allò més senzill. Tan senzill com colocar-me un got d’aigua al cap i comprovar si l’agua comença a bollir. No sé si hi haurà experts que avalen la seua metodologia però això és així des que em reconec. Vaja, que si anys enrere haguera coincidit jo amb Felipe o alguna de les seus germanes xulejant-se amb allò de “mis padres son los Reyes, s’hagueren quedat de pasta de moniato quan jo els haguera respost “vaya mierda, mi madre saca el sol de la cabeza con un vaso de agua”. Realment supose que aquest mètode no tindrà cap validesa però el cas és que funciona -si l’acompanyes d’“ibuprofeno” encara més- i que jo continue utilitzant-lo encara que només siga perquè els meus fills pensen que com la “mujer de verde” d’Izal també tinc superpoders i sóc capaç d’arreglar tots els mals amb una besaeta, una abraçada, agafant-los de la mà per calmar el dolor o amb un got d’aigua al cap. Coses de mares!

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací