Restauren la biografia desconeguda i l’obra poètica inèdita del mestre valencianista Josep Francesc Boix Senmartí

per Josep Messeguer-Carbó

Cultura

Es restaura Josep Francesc Boix Senmartí: la biografia desconeguda i l’obra poètica inèdita d’un mestre valencianista del primer terç del segle XX
Es restaura Josep Francesc Boix Senmartí: la biografia desconeguda i l’obra poètica inèdita d’un mestre valencianista del primer terç del segle XX

Els porxos de la Mola de Benassal acolliren a les sis de la vesprada del proppassat dissabte 24 d’octubre la presentació del llibre Josep Francesc Boix Senmartí. El mestre que estimava la natura i la poesia (1901-1933), una publicació recent que recupera una figura clau del magisteri modern 87 anys després del seu traspàs. Aquesta investigació, que aprofundeix en la vida del mestre i poeta fill de Benassal, col·laborador i amic de Carles Salvador, va convocar durant una hora vora una vintena persones que, en una animada conversa, feren de l’acte una profitosa interacció entre públic, autor i representants institucionals.

En primer lloc, intervingué Mari Luz Monterde, alcaldessa de Benassal, que actuà com a amfitriona i presentà Natxo Badenes, president de la Fundació Càtedra Soler i Godes, i Òscar Pérez Silvestre, autor de la investigació. A més, Monterde va excusar la presència de Paquita Boix, filla del mestre biografiat, que prèviament li havia comunicat com d’agraïda estava per l’esdeveniment, un agraïment que havia fet patent el 2 d’agost de 2019 quan, emocionada, va descobrir una placa en memòria de son pare a la façana de la casa natal.

En segon lloc, Natxo Badenes, que prengué la paraula en nom de la Fundació Càtedra Soler i Godes, es mostrà molt satisfet per publicar l’àrdua tasca investigadora de Pérez Silvestre, que ressitua el mestre Boix Senmartí al costat de Carles Salvador d’acord amb la importància que mereix. Badenes també destacà que amb aquesta publicació la Fundació assoleix el seu objectiu fundacional: divulgar la figura i l’obra dels quatre mestres que havien promogut la colònia valencianista de Sant Pau d’Albocàsser durant l’estiu de 1933. L’objectiu s’havia assolit parcialment perquè existien nombroses publicacions sobre Carles Salvador, especialment les esperonades per la Fundació Carles Salvador de Benassal; de Soler i Godes s’havia publicat el primer llibre de la col·lecció, Enric Soler i Godes. L’escola i la cultura. Antologia de textos (2001); i d’Antoni Porcar, la investigació de Francesca Vidal, Antoni Porcar i Candel (1904-1947). El mestre que va donar la paraula als infants (2014), però encara faltava saber què havia passat amb Boix Senmartí. En aquest sentit, Badenes destacà com d’actual és el missatge del mestre en reclamar amplitud i sanitat per a les escoles, i aventurà que, d’haver seguit en vida, hauria estat un dels valencianistes més destacats i un dels poetes valencians més importants del segle xx.

En tercer lloc, Òscar Pérez Silvestre focalitzà la seua intervenció en com descobrí l’existència de Francesc Boix i quines han estat les aventures per reconstruir-ne vida i obra. L’any 1995, quan era estudiant de 4t de Filologia Catalana de la Universitat de València, emprengué diverses recerques a partir de revistes dels anys 20 del segle passat, on detectà referències a personatges que no tenien cap rellevància en la història cultural, entre el quals hi figurava Francesc Boix, un estudiant de magisteri que havia llegit l’agost de 1922 el discurs de lloança a la figura literària de mossèn Joaquim Garcia Girona, l’autor del poema èpic Seidia a qui se li dedicava el carrer de l’Hostal de Benassal. Després, amb la metàfora de la trama i de l’ordit d’un teixit –en clar paral·lelisme amb l’ofici de teixidor del pare de Francesc Boix–, Pérez Silvestre destaca que els fils no s’havien separat definitivament i que pel camí s’ha creuat amb les persones adients de cada lloc per reconstruir tot el periple vital i intel·lectual. A Benassal (el Maestrat), l’arxiu de la Fundació Carles Salvador, que dirigeix Lydia Tena, conserva els plecs de poesies de Francesc Boix, els quals la vídua havia enviat a Carles Salvador poc de temps després de la mort prematura del mestre amb la intenció que en fera el millor ús possible. A Torreblanca (la Plana) coneix la germana menuda de les Boix Tena, Paquita, i després, Rosa, la gran, a Vila-real, traspassada el maig de 2020. El llibre compta amb el beneplàcit de les dues filles del mestre que, des de l’inici, oferiren totes les facilitats perquè l’estudiós rescabalara de l’oblit la figura del pare. A Castellfort (els Ports) i a Gramós (Alt Urgell) l’investigador coincideix amb les persones que conserven els darrers records del mestre. Francesc Boix és, en boca del seu biògraf després de sargir totes les dades, una persona molt discreta i senzilla que va intentar que l’escola rural fora millor per als xiquets, per als pares i per al poble, cosa que el va convertir en un mestre diferent: explicava les pedres i les plantes del terme i les col·leccionava, feia cine amb un cinematògraf que ell mateix havia fabricat perquè els xiquets no deixaren d’anar a l’escola, ensenyava amb mapes que imprimia gràcies a una impremta de coca que s’havia confeccionat i escrivia composicions poètiques senzilles adequades perquè foren apreses pels seus alumnes. Només uns pocs poemes foren publicats en la premsa (tres, a tot estirar), de manera que la poesia quedava inèdita i totes les il·lusions posades en el magisteri enterrades per sempre fins avui: un llibre que suma la vida i l’obra, dos en un, i conta i detalla més del que mai s’hauria pogut esperar.

En quart lloc, fou el mateix Òscar Pérez Silvestre qui llegí l’escrit de Paquita Boix Tena, la filla jove del mestre, de vuitanta-nou anys, que no pogué acudir a Benassal perquè viu en una residència on es manté un rigorós protocol de confinament. Així, Paquita s’afegia a la presentació del llibre sobre son pare amb la satisfacció i l’agraïment que es desprén de les paraules següents: “Amb molta joia estaria esta vesprada ací. Les circumstàncies ho han impedit. En primer lloc voldria exposar l’agraïment a l’autor del llibre, Don Òscar Pérez Silvestre; mai podria pensar que al cap de 87 anys de la mort de mon pare reviuria el que sembrara mogut pel seu afany educatiu, i que l’escriptor tracta de reflectir en aquest llibre escrit amb molta dedicació i estima. El meu pare amava, volia, la natura i valorava la vida, la vida dels infants, i volia instruir-los, formar-los, perquè foren persones que pogueren viure en dignitat sempre. Per aconseguir-ho aprofitava tots els mitjos que podien estar al seu alcanç, com en el llibre queda reflectit, i més coses que en el temps han desaparegut sense deixar constància. Déu està per damunt de tot i cada cosa té el seu moment. Per a mon pare, este és el moment, per la mà de Don Òscar, de rescatar la seua memòria, el nom de Josep Francesc Boix, que va treballar al costat de Carles Salvador, Soler i Godes i altres. Gràcies també a la Universitat Jaume I i a la Fundació Soler i Godes per la seua col·laboració. Paquita Boix”. Es feu el silenci i una emoció intensa cobrí el cor de la il·lusió del que hauria pogut ser.

Mostra de l'herbari centenari de Boix Senmartí

Finalment, en el torn de preguntes, Pérez Silvestre hagué d’aprofundir en algun dels aspectes vitals del mestre i en el cercle d’intel·lectuals de Benassal que es relacionaren amb Boix Senmartí. El moment més destacat, però, fou quan l’historiador cultural anuncià que des de fa deu anys té preparada una biografia de mossèn Eloi Ferrer, un altre benassalenc, qui juntament amb Carles Salvador publicà l’any 1922 la Breu instrucció de la doctrina cristiana. Sembla que els silencis i les complicitats donaren a entendre que la publicació podria arribar l’any 2021 en el següent número de la col·lecció de la Fundació Carles Salvador; qui sap. La curiositat sobre el cercle d’artistes de Benassal s’amplià a Teresa Pascual, la pintora i dibuixant que l’any 1952 il·lustrà el llibre Les festes de Benassal, de Carles Salvador. L’alcaldessa Mari Luz Monterde desvetlà, en primícia, que l’Ajuntament de Benassal ha signat recentment un conveni amb els hereus de l’artista perquè els cedisquen la casa familiar amb la intenció de recuperar l’obra i establir-ne un centre d’exposicions permanent.

En conjunt, el llibre Josep Francesc Boix Senmartí. El mestre que estimava la natura i la poesia (1901-1933) és una baula més de la cadena d’un teixit cultural sòlid a l’entorn de Benassal que interessa a visitants delitosos d’art i d’història cultural del País Valencià, tal com ocorregué amb la Font d’en Segures, que fou un dels centres de trobada per a la intel·lectualitat valencianista del primer terç del segle xx.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací