L'animal persona: 'T'hi sé' d'Enric Casasses

LA LLIBRERIA: POESIA

per Joan Belló Crespo

La Veu dels Llibres

Enric Casasses | Foto: Juan Miguel Morales
Enric Casasses | Foto: Juan Miguel Morales

Fa poc Enric Casasses contava, recordant els antipsiquiatres, que la vida és una malaltia amb una taxa de mortalitat del 100%, que es transmet sexualment. Altres han dit que la poesia és aquella malaltia que si contagia algú infectat per la tènia –aquell animalot insaciable que viu xuclant els nutrients de l’estòmac parasitat–, aquesta fuig cames ajudeu-me buscant un banquer satisfet. Ser poeta és un ofici de risc. Alguns s'hi deixen la pell. Altres acaben amb els ossos cruixits. Tal volta açò no ve a tomb, o sí, si parlem de Casasses. El seu poemari T’hi sé m’ha entusiasmat. Però ja sabem –recordem l’adagi– que de gustibus non est disputandum. Intentaré, per tant, anar més enllà del gust i de les ganes que m’han provocat molts dels poemes d’aquest recull, i així traçar un esbós aproximatiu del que el poeta escalenc hi canta.

A l’eixam calidoscòpic d’aquests poetes amb els quals Casasses dialoga caldria sumar-hi les veus, entre altres, de Pessoa, d’Estellés, del trobador Guillem d’Aquitània i, sobretot, de Salvat-Papasseit.

Del que canta i musica, perquè Casasses és de fa anys un joglar rampellut, un nòmada aede que recita ací i allà versos propis i dels poetes que ha fet també seus. De fet, T’hi sé s’obre amb un dibuix del poeta –barret de copa i guitarra en mà– rascant l’instrument i travessant un riu o un mar cavernari, talment un grill que xiula enramat a una branca flotant. I uns versos penjats, arrapats. Un avís de Dylan Thomas –“To surrender now is to pay the expensive ogre twice”–, cinc cèntims de Robin Williamson –“I sing to send songs back to themselves”– i una nebulosa de Henry Vaughan –“I saw eternity the other night”. A l’eixam calidoscòpic d’aquests poetes amb els quals Casasses dialoga caldria sumar-hi les veus, entre altres, de Pessoa, d’Estellés, del trobador Guillem d’Aquitània i, sobretot, de Salvat-Papasseit. Uns diàlegs de vegades irònics, rabiüts i geniüts, com aquest esclat “Contra Eliot, o més ben dit contra el seu abril (...), que l’únic vent que hi bufa és el zefiret dels fulls del volumot que remena…”. I d’altres on estableix un joc de ressonàncies; per exemple: “que diu en son llenguatge / maleïdes les regles / del qui les fa complir”. La intertextualitat amb Salvat, malgrat el gir original, és clara, i de segur que Ovidi Montllor hauria cantat el vers igual de convençut.

Edicions de 1984 (2013)

L’Ovidi i el Brecht. Per a mi, el poemari té un so de revolta, un crit de suburbi, i un agermanament de cançó popular que recorda en molts fragments els clams rebels de l’Ovidi o del Brecht. La denúncia travessa tot el poemari. Contra els qui manen, contra els mesetaris que castren llibertats i contra els paranys informàtics, contra les angoixes i els patiments quotidians, contra la por poruga. I, per què no, contra el progrés anticivilitzatori de l’occident: “Crida la carn: / no tenir fred, / no tenir fam / no tenir set. / El qui ho pot fer, / i que demà / veu que també / se’n sortirà, / d’aquestes tres, / no el guanya ni / el mateix Zeus / a ser feliç”, escriu crític i amb ressons del salvatge Polifem a Epicur, Sentència 33. Comptat i debatut, el poeta no s’hi queda encallat en el desesper o el dolor, sinó que els travessa.

Casasses, experimentador i psicodèlic, filòsof llunàtic, pareix que escapa d’aquell caramull d’emboscades incitant l’arribada dels mots ­–“Molta fusta, llenya / triada, apilada, / guardada, calada: ai- / xí / cremo: esperan-te, / llumí”–, i a través d’una recerca hedonista de l’animalitat més humana. El ‘nar fent.

Casasses, ho hem vist, és un generador de creació constant. Però també de preguntes.

El poeta, caradonat i amb entusiasme de gos –“el ca / cada dia / s’enamora / de mil coses / in / significants / o no / esclaten / brots / i més brots / de vida / pertot / no pots parar”–, fila un batec enormement vitalista, salvatià, que recorre el poemari: “L’alquíma vera la tinc a cala Ferriol, perquè segur que una de les pedretes del pedrigolet de vora mar és la pedra filosofal, i això que ja sabem que la dita pedra no existeix. Emperò sapigueu que no serveix de res ‘sapiguer’ que no existeix: s’ha de viure”. Com vegeu, també va posant la llengua al dia, pròxima a l’oralitat. Ell mateix ho explicava, abans de la quarantena, en una entrevista a El Temps: “No t’has de quedar amb el model de Ferrater o de Carner o de Verdaguer. No. Has d’aprofitar l’herència i anar escrivint amb una llengua que evoluciona”.

Endavant les atxes! Casasses, ho hem vist, és un generador de creació constant. Però també de preguntes. Potser m’equivoque, però a l’aplec versaire hi ha una pulsió lul·liana entre ànima i cos. Casasses sembla decantar-se cap a les raons del cos més que pels sil·logismes de l’ànima, però ambdós van lligats; així doncs, els dubtes hi queden suspesos. També arremet contra la saviesa: “no hi arribí / a dalt / a la ignorància / i m’he quedat / sense saber com era… / i tots ho diuen / que quedar-se a mitja escala / és com haver quedat a baix / però pitjor”. No recorda a Omar Khayyam?

I torne a la VIDA en majúscules. Enric no mira massa endins, no s’interessa ell mateix. Parteix del seu jo concret per acostar-se a allò de fora: “A dins de la cova hi / cremen tres tions / i a la nit de fora / quatre-cents mil mons”. Clar, senzill, juganer. I, novament, els ecos de Papasseit, de l’esplèndid “Tot l’enyor de demà”. Tanque l’escrit amb uns versos de l’Ovidi, que bé podrien ser de l’Enric. No vull ser excessiu amb les cites, però s’ho val: “No imposis! / Juga! / Viu! / Deixa’t anar. / Impressiona’t / Tasta! / Ix de tu”.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací