El darrer darrer diumenge d’octubre
Com era d’esperar, aquest darrer darrer diumenge d’octubre, com no podia ni devia ser d’altra manera, ha passat sense pena ni glòria. No és que els altres hagueren estat alguna cosa extraordinària, no, però les circumstàncies manen i la prudència, rara avis per aquests indrets, afortunadament s’ha imposat.
Jo he estat moltes vegades als aplecs octubrers al Puig, de fet, malgrat no ser d’allí, veig de ben prop, des de ma casa, la muntanya de la Patà i no em costa res apropar-me i sempre que hi he anat m’he sentit a gust, encara que em sentia més a gust, quan era molt més jove, quan no era tan rara avis vore senyeres amb franja blava reivindicant el mateix que les senyeres quadribarrades. Què ha passat? Què ens ha passat?
Els efectes dels puritanismes ens han jugat una mala passada i, tal vegada, sense adonar-mos, ens convertirem en estranys, fins i tot rivals, entre els mateixos que compartíem entrepà i bota de vi a l’ombra d’un pi allà front el Monestir del Puig. Som millors que aleshores? Estem segurs que em encertat el camí?
No tornaré a parlar dels efectes de la batalla de València, dels fusterians i dels blavers, tindria cap sentit que ho fera? Està tot dit i redit, està tot escrit en llibres i en pintades a les parets i encara tremola l’aire farcit de crits, aldarulls i insults com si, per un temps, els valencians i valencianes haguérem perdut la capacitat de parar-se a pensar abans d’envestir....i envestirem, i com ho férem! Sembla, vist des de la distància temporal, vergonyós per paradoxal i que ho férem amb tanta fúria quan feia poc no havíem tingut cap problema, al menys problema greu, en seure’ns junts. Ha estat més que evident l’èxit de l’extrema dreta que ens ha usat com a titelles i que em dansat al so que ella ens ha tocat per no parar-nos a pensar, tots carregats de raons i arguments que ens llançàvem mútuament com si, en el fons, ens divertira aquella batalla fratricida.
Què bo seria que al proper darrer diumenge d’octubre ens poguérem seure’ns altra vegada junts i que cadascú, portara o no la senyera que li donara la gana, si al final estiguérem tots pel mateix! Això seria....Ací si que els tornaríem la bufetada que qui ens la pegà fa anys!
Cal, doncs, no patrimonialitzar el darrer diumenge d’octubre, ni el 9 d’octubre, ni el 25 d’abril si és que, de debò, volem fer poble. La Pàtria o és de tots o no hi ha Pàtria. Caldria, doncs, crear una plataforma unitària creïble que convocara tot el poble valencià al Puig o on fora i si la resposta fora important, això sí que posaria dels nervis a qui des de les seues poltrones, despatxos, grups de pressió, lobbys espanyolistes i demés han estat rient-se de la bona fe d’uns valencians i altres, perquè, hem de tindre-ho clar, ací no poden haver-hi uns valencians i altres, ací sols deuen haver-hi uns sols valencians que seran els vers. Discriminar uns valencians d’altres, per les raons que siguen, sols ens debilita. Qui senta el valencianisme ha de tindre cabuda a una casa comú o mai no arribarem a tindre ni casa.
Si una banda de música discriminara, encara que fora per raons mols sensates, a algú o alguna que volguera incorporar-se a ella, el més probable que aconseguira seria perdre algun talent que haguera pogut donar-li més categoria. Així és que a aquesta banda anomenada País Valencià ha de tocar qui vullga tocar, això si, música valenciana. No és tan difícil.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!