Escola i adoctrinament

per Vicent Riera i Escrivà

Societat

Escola i adoctrinament
Escola i adoctrinament

Adoctrinar:v. tr. Inculcar (a algú) certes doctrines o certes opinions. (DNV)

 

L’assumpte de l’adoctrinament escolar ha ressorgit amb força, en els darrers temps, amb les cuejades del «procés» independentista català. Al meu entendre, resulta força incomprensible l’acusació d’adoctrinament que es fa contra moltes escoles de Catalunya i del País Basc. Jo crec que, malauradament, un cert grau d’«adoctrinament» és consubstancial a la institució escolar. Per a Llull, l’objectiu de l’ensenyament era bàsicament «el perfeccionament moral de l’infant» (Doctrina pueril), o siga, que l’escola havia de formar bons cristians. Si les escoles del Principat de Catalunya o d’Euskadi són autèntics centres d’adoctrinament polític, no crec que ho siguen en major mesura que els centres escolars dels jesuïtes, dels maristes o de l’Opus Dei. I no em diguen que els col·legis públics no han d’adoctrinar els seus alumnes perquè es financien amb diners públics, ja que la immensa majoria dels centres educatius dirigits per ordes religiosos també ho fan a través de la figura jurídica del «concert». Només ens caldrà observar un PEC (Projecte Educatiu de Centre), que és el document central de qualsevol institució educativa, per a observar, com he afirmat abans, com és de consubstancial l’adoctrinament en la institució escolar. La meta de qualsevol procés educatiu sempre serà la gènesi o formació d’un homo novus (un nou home) ja siga català, basc, espanyol, independentista, feminista, catòlic, conservador, liberal, llibertari, lliurepensador, etc. Qui critica tan alegrement les ikastoles també hauria de criticar, amb la mateixa vehemència, el Colegio del Pilar o la Summerhill School; i no s’hi val a dir que l’adoctrinament consisteix a intentar inculcar opinions contràries al sistema polític vigent perquè la mateixa Summerhill School fundada per Alexander Sutherland Neill i moltes altres escoles llibertàries ho estan fent des de fa un bon grapat d’anys. L’única cosa que podríem exigir a una institució educativa, si hem de ser estrictament rigorosos, és que respecte, a grans trets, la lletra i l’esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. També hem de tindre en compte que, tot al llarg d’allò que anomenem el currículum acadèmic, hi ha un bon grapat d’assignatures que es presten, per les seues característiques idiosincràtiques, a aquest suposat «joc pervers» de l’adoctrinament. Penseu en matèries com la història, les ciències econòmiques i socials, les diferents literatures nacionals... Jo estic totalment convençut que tothom, en major o menor mesura, adoctrina, perquè l’educació és una activitat perfectiva (que porta o vol arribar a la perfecció) i aquesta perfecció sempre implica un ideal humà (¿recordeu l’homo novus que he esmentat abans?), una utopia amb un caràcter politicomoral determinat, et tout le reste est littérature.

Al llarg de la meua dilatada carrera docent, he de reconéixer que sempre m’han importat molt poc les opinions polítiques i religioses del meu alumnat (la veritat és que no m’han importat gens ni mica). Però, com que, de ben jove, ja vaig observar que en les qüestions religioses, polítiques i socials el personal té una forta tendència a perdre la xaveta, sempre he insistit a separar exquisidament, en les meues classes, allò que pot ser objecte d’autèntic coneixement d’allò que només pot ser l’objecte d’aquell coneixement eminentment vaporós i imprecís que anomenem «opinió». A fi d’aconseguir aquesta exquisida separació entre allò que és objecte de coneixement d’allò que només pot ser objecte d’opinió, només m’ha calgut fer tres preguntes a l’alumnat:

 

—¿Quin és el valor numèric de l’arrel quadrada de 2?

—¿Quin és el subjecte gramatical de l’oració «Plató fou un filòsof grec»?

—¿El Govern hauria d’apujar els tipus de gravamen de l’Impost sobre la Renda?

 

Els alumnes, fins ara, han captat la idea de seguida, i crec que ho continuaran fent. En aquest assumpte de l’adoctrinament escolar, també hem de tindre en compte que hi ha, en moltíssimes persones, una forta tendència a contradir i a criticar contundentment allò que els és transmés a les aules: els meus amics més ferotgement anticlericals han estat quasi tots antics alumnes d’institucions educatives religioses.

Comptat i debatut, em fa la impressió que en aquest assumpte del suposat adoctrinament escolar podríem aplicar aquell sarcàstic aforisme del mestre Fuster que deia:

 

El poble diu: «Fer com fan no és pecat». O siga: «Com més serem, més riurem».

 

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací