Contemplació

per Sebastià Carratalà

Cultura

Els dies que el sol calfa de valent, sempre que en tenim l’oportunitat, ens agrada passar unes quantes hores a la platja en actitud indolent. Tanmateix, no podem evitar estar pendents dels estímuls de tota mena que omplin aquests espais massificats en general i, òbviament, del mòbil. Cal que contestem els missatges que rebem, que vegem les fotos i els vídeos que ens arriben, i, és clar, que enregistrem i enviem els nostres. De vegades, amb una mica de sort, encara disposem d’una estona per llegir alguna pàgina d’un llibre o per dormir una mica si ens ve de gust. Així doncs, no ens queda gens de temps, o molt poc, perquè parem atenció a la mar i a la seua immensitat. Una característica que no per sabuda i evident hauria de deixar d’impressionar-nos cada volta que ens hi acostem. No obstant això, pot ser que preferim no fixar-nos-hi per tal d’evitar la sensació d’insignificança que experimentem quan ens enfrontem a coses grandioses. No hi hem anat per angoixar-nos, sinó per relaxar-nos i divertir-nos. No és moment per a pensaments profunds. Ni llavors ni mai, en realitat, que l’allau d’informació que aboquen les xarxes no permet que reste ni un minut lliure.

A més, l’atapeïment de banyistes, para-sols, hamaques i altres estris damunt de l’arena sol distraure’ns de l’observació calmada de l’enorme extensió d’aigua, l’element més essencial del lloc on som, el que encara el configura seguint uns paràmetres diferents als nostres, malgrat la voluntat i els continus intents d’evitar-ho, bé provant de contindre’l amb defenses inútils bé posant-hi remeis després de cada embranzida. Tampoc no ens produeix admiració quan ens posem a remull; tantes persones i accessoris, tants jocs i crits, impedeixen que sentim la seua presència poderosa i fins i tot intimidatòria. A les platges més tranquil·les, o a les solitàries de fora de temporada, és més probable que les dimensions de la mar ens colpisquen. Si això succeeix, segur que hi reflexionem encara que siga un instant. Suficient perquè ens vinga al cap la seua vastitud i la idea d’infinit.

C. D. Friedrich, 'Eixida de la lluna per la mar', 1822. Oli sobre llenç. Alte Nationalgalerie, Berlín

Un pensament que tal volta ens aproxime al que provocava la seua contemplació al tombant del segle XIX. El 1798, William Wordsworth i Samuel Taylor Coleridge publicaven Lyrical Balads, un recull de poemes que tenien el propòsit, segons els autors, “de donar l’encant de la novetat a les coses quotidianes, i d’excitar un sentiment anàleg al sobrenatural, desvetllant l’atenció de la ment, sotmesa a la letargia del costum, i dirigint-se a la bellesa i les meravelles del món que ens volta”. Obri el volum “El vell mariner”, de Coleridge, que en les primeres estrofes ens ofereix aquesta imatge: “Adéu van dir al vaixell, desert el port quedava, / i lliscà alegrement / la nau sota l’església, sota la muntanyola / i el far del cim lluent. // Llavors va sortir el sol cap a l’esquerra, / del fons del mar sortí. / Brillà ben clar; després cap a la dreta / el mar el va engolir” (traducció de Marià Manent). L’embarcació acaba de salpar i els membres de tripulació, entre els quals el narrador, encara no saben les desventures que els esperen al llarg de la travessia, que els portarà a prop de l’Antàrtida.

 C. D. Friedrich, 'Monjo vora mar', 1810. Oli sobre llenç. Schloss Charlottenburg, Berlín

L’estampa d’aquests versos evoca algunes obres de Caspar David Friedrich (1774 - 1840) en què apareixen velers que s’allunyen de la costa i inicien periples curulls d’incerteses. En Eixida de la lluna per la mar (1822), per exemple, la claror que travessa els núvols es reflecteix sobre la superfície de l’aigua i retalla la silueta dels velams sota l’atenta mirada de tres figures, dues dones i un home, assegudes en unes roques, d’esquena a nosaltres. El conjunt està impregnat d’una serenitat i una quietud que assossega i aclapara alhora. Una sensació, aquesta última, que l’artista mostra en la seua màxima intensitat en un llenç anterior, Monjo vora mar (1810), mitjançant la solitud i petitesa del personatge situat davant d’unes aigües fosques que, a l’horitzó, gairebé es confonen amb un cel grisós i amenaçador a la part inferior i, sobretot, extensíssim. Una càrrega que, enmig d’aquesta platja nua i desproveïda de qualsevol accessori, una franja sòlida ben estreta en comparació de la magnitud extraordinària de la resta, canviant i inestable, afligeix l’individu, que es posa les mans al cap. El poeta i novel·lista Heinrich von Kleist (1777 - 1811) escrivia sobre aquesta pintura poc després que fora executada: “En una soledat infinita, a la vora, és bell albirar sota el cel tèrbol un il·limitat desert marí […] Jo era el monjo i el quadre era la duna […] Aquesta obra, amb els seus dos o tres misteriosos objectes […], manca d’un primer terme distint del marc. Quan es mira és com si a u li arrencaren les parpelles”.

Wilhelm von Kügelgen, un altre pintor coetani, va afirmar: “Friedrich pensava que els objectes externs perjudicaven el món de la visió interior”. Ara mateix, amb l’excés d’impressions de tot tipus que rebem a la majoria de platges, és difícil que la contemplació de la mar i del cel, malgrat que s’hi presenten amb una amplitud i esplendor considerables, ens commoguen de veres i ens facen meditar, encara que només siga uns instants, sobre el nostre lloc al món.

 

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací