Una vida d'activisme: 'Pel meu país', d'Antoni Royo

LA LLIBRERIA: MEMÒRIES

per Salvador Vendrell

La Veu dels Llibres

Antoni Royo
Antoni Royo

Amb l’excusa de fer la seua autobiografia, Toni Royo ha escrit un llibre que intenta dibuixar uns anys de la història del País Valencià des de la perspectiva de les comarques del nord. La majoria dels protagonistes són les persones que han passat per la seua vida i que, d’una manera o altra, han col·laborat en la construcció del seu personatge públic —hi ha un índex onomàstic de nou-centes persones. Un personatge, autor, que ha sabut encabir els fets viscuts que conta en el context de la història global del nostre país, des d’una perspectiva molt personal.

Explica les peripècies de tota una generació que ha picat pedra per aquest país. Segur que hi ha detalls o anècdotes que els protagonistes no recorden de la mateixa manera, però no hi faran esmenes.

D’aquesta manera, assistim a una parcel·la de la nostra història, la d’un reducte molt concret i marginal de persones, però que han tingut molta capacitat de ferment. Hi trobem cent vint-i-cinc capítols, flaixos, que ens donen fotografies d’uns episodis concrets contats amb molta gràcia i amb un llenguatge àgil i llegidor. Una narració senzilla que fa amé un llibre de set-centes noranta-una pàgines, un quilo, cent grams de paper, on un “xarrador que no calla” explica les peripècies de tota una generació que ha picat pedra per aquest país. Segur que hi ha detalls o anècdotes que els protagonistes no recorden de la mateixa manera, però no hi faran esmenes perquè saben com és la base de dades, mental i escrita, de Toni Royo. Una base de dades que ajuda a convertir el llibre en el testimoniatge d’una generació que, a la Plana o les Planes, segons Enric Nomdedéu, té una identificació molt clara: “Jo sóc de la generació a la qual preguntes; ‘abans de la Viquipèdia què fèieu’. I contestem: ‘li preguntàvem a Toni Royo’”.

Onada Edicions (2020)

Toni Royo sempre ha estat entre bastidors menejant els engranatges en totes les mogudes, en uns moments fonamentals de la vida del nostre país des de les darreres flamerades del franquisme fins ara. El temps dels flaixos, dels capítols, encara que tenen un inici —el cinquanta aniversari de la signatura de les Normes de Castelló en 1982— i un final —quan la Fundació Huguet el converteix en valencià de l’any— van avant o arrere i tornen, segons li convé a l’autor. Fins i tot, es remunta a la infantesa per explicar les seues arrels familiars, els seus orígens, responent a la seua obsessió per la identitat.

Comencen amb la commemoració dels cinquanta anys de la signatura de les Normes de Castelló, el 1982, en què hagué de convéncer la resta de companys d’Acció Cultural del País Valencià perquè convocaren l’acte del 25 d’Abril a la plaça de bous de Castelló. Sembla que el mateix Eliseu Climent no ho veia massa clar.

Hem dit que les memòries comencen amb la commemoració dels cinquanta anys de la signatura de les Normes de Castelló, el 1982, en què hagué de convéncer la resta de companys d’Acció Cultural del País Valencià perquè convocaren l’acte del 25 d’Abril a la plaça de bous de Castelló. Sembla que el mateix Eliseu Climent no ho veia massa clar, en un principi. Una vegada tot preparat, el dia abans, quan ja s’havien venut les entrades a dojo, quan ja estava tot llest i semblava assegurat que seria un gran èxit, l’aleshores company de la delegació d’Acció a Castelló, Manuel Rosas encara va comentar: “Mira que si demà plou!”. Però no va ploure i va poder viure el plaer de veure la plaça de bous plena de gom a gom, amb aquella mar de senyeres entre pancartes diverses. I es pogué dir: “I tot aquest embolic l’he muntat jo tot sol?”. “És clar que van ser moltes persones que van ajudar a aconseguir que la convocatòria fóra un èxit”. Després, per la tarda una manifestació memorable que l’autor veu com el punt de partida de la unió de les diferents forces nacionalistes valencianes, que feia temps anaven disperses. Diu que va ser el tret d’eixida de la reorganització del nacionalisme que va desembocar, després, en l’articulació de la UPV. Sense deixar d’anar arrere i comptar la militància en el PSAN i, després, molt més avant, la seua militància en Compromís. En definitiva, estem davant d’un llibre que té un gran valor testimonial.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací