Literatura i altres responsabilitats

per Maria Josep Escrivà, Edicions 96

La Veu dels Llibres

20 de novembre, Dia del llibre valencià
20 de novembre, Dia del llibre valencià | Wikipedia

Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquests moments certament morbosos. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa. Ni a la cultura en general, però ací ens preocupen i ens ocupen principalment els llibres.

Fa uns mesos, el Gremi d’Editors de Catalunya va impulsar una campanya, amb el lema «Tot comença en una llibreria», que em va semblar lloable però que, alhora, crec que hauria requerit algun matís. I és que les llibreries són els espais especialitzats en la venda de llibres, però, fins que el llibre troba el destí feliç d’una prestatgeria o un expositor on ser mostrat a lectores i lectors en potència, ha hagut de passar per unes etapes prèvies. Estirem del fil.

Una editorial ha treballat abans en la producció del llibre: revisió, disseny, maquetació, impressió, enquadernació i... difusió i promoció. Sembla obvi, però aquesta és, en general, una baula quasi invisible de cara als lectors. I aquesta és la feina d’una empresa editorial que, normalment, actua basant-se en la confiança que ha dipositat en una autora o un autor. Ah, els autors...! Escriure un llibre és el principi de tot. Després es necessita que una editorial hi crega i que el publique; i fer-lo arribar a les llibreries a través d’allò que es diu «distribució» —un món d’imponderables que mereixeria un article en exclusiva—, alhora que entre totes les parts es treballa, o s’hauria de treballar, per donar visibilitat, promocionar, fer difusió de les obres: un os dur de rosegar, aquesta darrera fase i, tanmateix, un repte fascinant i irrenunciable. S’entén ara aquell vertigen de qui practica un triple... si més no... salt mortal?

Fer llibres, creure-hi i tenir la certesa que, amb això, podem incidir de manera positiva en la nostra societat és una manera de militància.

I ara centrem-nos en Edicions 96 i en alguns dels motius que ens hi duen a publicar uns títols i no uns altres, i que no deixen de ser indicis que poden caracteritzar-nos en la nostra manera d’entendre el món del llibre i de militar-hi. Perquè, actualment, fer llibres, creure-hi i tenir la certesa que, amb això, podem incidir de manera positiva en la nostra societat és una manera de militància i, també —paraula devaluada— de responsabilitat amb aquesta societat. Des de la literatura, és clar, i també des de la necessitat de crear consciència i incitar a la reflexió pel que fa a alguns temes fonamentals. Per exemple, la urgència de fer front a les relacions afectives tòxiques entre la gent jove. Una realitat, lamentablement ben actual, que ens va servir en safata Anna Oliver, amb un llibre que es titula Parlem d’amor? Tu tries i que es caracteritza perquè, des de la quotidianitat de la vida d’una parella jove i amb un llenguatge hàbilment adequat, l’autora traça diferents vies d’actuació, ofereix als lectors diverses possibilitats que hauran d’escollir per seguir la lectura i, en paral·lel, decantar-se per un tipus de comportament o un altre. Literatura, sí, i a més a més, invitació a la reflexió i crit d’alarma.

Igualment jove era Esther quan li van diagnosticar un càncer amb poques possibilitats de curació i ella va decidir creure amb més força en la vida de cada instant i celebrar-la. I va recórrer a l’escriptura per a contar-ho a manera de dietari, ella que no havia escrit mai! I entre Esther i Maurici Belmonte, que sí que és escriptor i hi va aportar el contrapunt literari a manera de fragments de prosa quasi poètica, van ordir un bell llibre vitalista que naix com a resposta al fet de viure en pròpia carn l’amenaça de la mort. I a l’editorial vam pensar que un missatge així de potent calia compartir-lo amb qui ho necessités.

La nostra tradició literària «s’ha d’alimentar del diàleg entre aquells autors i aquelles obres que han deixat solatge i les noves propostes».

Un altre compromís adquirit per Edicions 96 és el de recuperar escriptors que formen part de la nostra tradició literària que, com escriu Vicent Usó al pròleg de Sentia veus, d’Ignasi Mora, «si vol ser fructífera, s’ha d’alimentar del diàleg entre aquells autors i aquelles obres que han deixat solatge i les noves propostes. Un intercanvi que només és possible si tenim a l’abast el cànon, les peces que, maó a maó, han construït un edifici que, per bé que sempre inacabat i sempre en construcció, ha de mostrar-se ferm.» Nosaltres esperem haver-hi contribuït amb aquest volum que recupera dos títols descatalogats i n’inclou un tercer d’inèdit. Això és literatura, en majúscules, i també respecte per l’obra singularíssima d’Ignasi.

I ens reservem per al final la poesia, un gènere molt estimat en aquesta casa editorial nostra. I llavors diem el nom d’Anna Swir, una autora polonesa immensa que ens ha donat a conèixer el traductor Josep-A. Ysern. El llapis amb què escric n’és una mostra àmplia (ressenyada en aquest mateix mitjà el 17 d’octubre de 2020). Quan vam llegir, entre molts altres versos estremidors, aquests que transcric per acabar, vam tenir clar que, a Edicions 96, ens volíem concedir el plaer de publicar-la, sí. I també, que teníem el deure de propiciar que Anna Swir ens parlara també en català:

Vora la dona jeu el seu home.

La dona té por

que de nou la mati.

[...]

Així, doncs, corre cap a la finestra i salta al carrer.

I ja s’ha salvat:

jeu a l’empedrat.

Ara ell no la matarà mai més.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací