El viatge interior

per David Barrachina

Societat

Morella | Wikipedia
Morella | Wikipedia

La pandèmia ens ha confinat, sí, i ens ha obligat a mirar-mos cap endins; cap endins de nosaltres particularment i cap endins com a poble. Estem confinats i no podem (ni deguem) anar més enllà de les nostres fronteres autonòmiques pel que ens obliga, o, millor dit, ens anima, a cercar indrets que abans no ens havíem plantejat. Què hi ha darrere d’aquella serralada? Què hi ha més enllà d’aquesta costa marinera? De sobte, el nostre País ens sembla infinit quan s’adonem de la quantitat de coses que no coneguem d’ell, ens avergonyim del proper que no sabem mentre planejàvem volar a milers de kilòmetres a la recerca d’allò que, inconscients, teníem a nostre abast.

Aquest primer paràgraf podria ser el d’una empresa publicitària, el d’una agència de viatges, sí, però si som capaços de reflexionar, podem trobar a aquestes circumstàncies una oportunitat de detindre’ns a mirar-mos cap endins i prendre més consciència de tot.

Quan als vint i pocs anys tombí amb el meu Seat 600 el port de Querol i em vaig trobar, de sobte, davant Morella, vaig sentir que perdia la força a les cames, que alguna cosa queia sobre mi avergonyint-me, reprotxat-me que com a valencianista ignorara que allò estava allí. Sí, havia llegit alguna cosa, sí, havia escoltat alguna cosa, però res comparable a trobar-se front a front amb la porta de sant Mateu, amb les muralles, carrers amb porxos... Quina poca cosa em vaig sentir! Allò em feu reflexionar sobre el poc que coneixia del meu País, no ja dels llocs més o menys afamats que després, també, vaig anar descobrint, sinó també dels indrets amagats que són part fonamental de puzle que fan d’aquesta terra un lloc absolutament increïble.

Sóc, ho reconec, un enamorat dels indrets petits, dels poblets de quatre cases, una esglesiola tancada i uns corrals de pedra seca ensulsits, pallisses i paridores d’ovelles abandonats, una font, un brollador o un paratge muntanyenc quasi agressiu on sols queden restes humanes en forma de bancals erms i sols els albarzers progressen cobrint les restes del que fon i ja no és. Puc quedar-me quiet, dret, a una lloma, sense vore deixalles humanes al meu voltant a desenes de kilòmetres, sentint al meu rostre el vent colpejant-me, insistent, com si em volguera treure’m d’allí a empentes; em costa sentir-me ferm davant aquella immensitat, jo, tan petit, voltat d’alzines, coscolles i llentiscles, garroferes, algun pinar i brossa de pastura...sent que no valc més que el més petit bri d’herba que una vaca famolenca pot arrabassar d’un mos.

Puc, també, sentir-me trist o tal vegada desanimat i cercar un indret on es veja la mar colpejant contra les roques o deixant-se morir plàcidament sobre la sorra, i pressentir com deu ser morir contra un penya-segat, esclafat contra el calcari o enlairat sobre tot el material triturat com l’escuma de les ones que rebenten contra el granit. En aquell moment, si de cas, sóc més tel·lúric que mai i em sent més País com es sent més terra el guaret quan s’amera d’aigua.

Fer País és (també) posar-se unes sabatilles i trotar-lo, no donar per conegut l’indret que mai no has visitat sols per que l'intuïxes, sentir curiositat per aquell racó del que has llegit alguna cosa, tastar allò de l’escoltat parlar alguna vegada a algú i que mai no és com el que et trobaràs, fer País és llançar-se a l’aventura de cercar el minimalisme a l’enormitat. Fer País és no perdre la capacitat de sorprendre’ns.

Fer País és fer-lo (també) quan més ho necessita, com ara. Cercar el iaio assegut a un cara-sol, fer-se un café al bar on no hi ha ningú, enfilar-se per carrers estrets i solitaris o donar un ¡bon dia! a la dona que aguaita per la finestra. El País ens crida sense cridòries, ens espera com aquella Penèlope asseguda a una estació esperant aquell imaginari que acudisca al rescat. Som un poble, un i sols un, i sols si ens atrevim a descobrir-mos, sabrem el gran que som, la diversitat que ens enriquix i el lluny que podem arribar si, d’una vegada, ens reconeguem.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací