País de paraules: Hui 'màrfega'

per Eduard Ferrando, País de Paraules

Llengua

País de paraules: Hui 'màrfega'
País de paraules: Hui 'màrfega'

Diria que hui no em queda una altra opció que començar a escriure advertint els lectors que el recorregut proposat és sinuós i mareja. Tanmateix, vos anime a seguir-lo amb atenció perquè és un itinerari ple de cants de sirena que ens poden fer perdre el camí. Poseu-vos els taps de cera o lligueu-vos al màstil que mamprenem.

Hui vos propose la paraula "màrfega", un mot que prové de la veu àrab [marfaqa] (coixí) i que no podeu imaginar el camp semàntic que abasta, perquè des de l'estricta definició proposada al DNV: "Sac gran, generalment ple de palla o de pallocs, que servix de matalaf", arriba a parlar de comportaments personals que emulen literalment el posat de l'objecte proposat. De fet, ja en la segona accepció ens parla de "persona grossa i malforjada" (redéu els del DNV, malforjada diuen), cosa que ens indica que aquest abast de què parlem promet. Per cert, arreu del País Valencià he escoltat [mataláf], [mataláp] i [matalás], una harmònica combinació de sons que quan els pronunciem comencen i acaben amb els llavis ben units després d'un recorregut articular gloriós (ho esteu provant, eh bandidos!?) i per això, i moltes coses més, és un crim imperdonable fer servir la barbaritat, més que barbarisme, "colxó", feu el favor, redéu. Ah, i acabe, genial allò de "feina de matalasser: fer i desfer", etern.

Per a seguir explicant el terme caldrà establir la premissa que en cap cas la intenció de l'humil bufó que ho escriu és ofendre a ningú ni considere que cap tipus de descripció connote ofenses i males consideracions. Dit això, crec que estem davant la paraula perfecta per fugir de la imatge real i endinsar-nos en la imaginació col·lectiva. Efectivament, totes les fonts de consulta en descriuen l'objecte tal com ho fa el DNV (abans esmentat) i fins aquí no té més consideració. De fet, he pogut constatar que és d'ús generalitzat a tot el territori. Com a matís curiós cal destacar que la màrfega a les illes Pitiüses anava farcida amb llana d'ovella, cua de cavall o d'algues, fet molt recurrent aquest darrer si entenem la vinculació marítima d'aquestes meravelloses illes. Parlant de la mar, a Terres de l'Ebre es feia servir "màrfea" amb la pronunciació de la [e] molt aproximada al so [i] per referir-se al matalàs que portaven els mariners a la part de baix de les barques quan eixien a pescar. Per tant, trobem que la referència al matalaf està vigent a tot el territori i en una situació activa perquè ara com ara el que normalment déiem estoreta (que servia per a activitats com el ioga, etc.) s'ha divulgat a moltes escoles de Catalunya com a màrfega (com il·lustra la imatge que acompanya aquestes cabòries), i em recorda un company del Pla de l'Estany que la ubica  entre els parlants més joves, en una prova més de la influència i la possibilitat d'expansió que pot garantir el sistema d'immersió lingüística.

La segona accepció de què hem parlat abans sí que és la que ens fa despertar la curiositat, aquella que parlava d'una "persona grossa i malforjada" perquè quan eixe sentit es posa en boca del poble valencià és un autèntic perill. L'ús, no ens enganyem, és ofensiu i només el bon sentit de l'humor que atresorem pot adequar el context perquè no ho siga tant. Com a exemple us adjunte un fragment trobat al llibre Els somriures de la pena, de Manel Alonso: "[...] al pobre li donava per passar per la taverna i es fumava un puret, la màrfega de ta mare [...] li llançava sardònica a la cara que si es creia un potentat". És cert que només es fa servir en un llenguatge grosser, però diria que el to frega l'amabilitat i una certa condescendència àcida que la separa de l'insult. De fet, a la Ribera l'he escoltat molt també quan veus a una persona (tant home com dona) ben estovada homenatjant a la vida i generant una irrenunciable zona física de confort. Ho exemplifica molt bé el Paraules en xarxa, que cita que "dormir com una màrfega" és dormir profundament,  o "dormir com un angelet". També es fa servir a contrades com el Camp de Morvedre o la Plana Baixa per a expressar aquest posat d'una persona tant si és grossa com si demostra certa ganduleria. Per cert, a la comarca dels Ports, més concretament a Vilafranca, a una persona grossa li diuen "botarga", que també "apareixen assimilades als dimonis que tempten i esbatussen els sants ermitans Antoni i Pau fins pegar-los foc a la barraca", com ens recorda Francesc Massip en l'article Botarga: de disfressa a personatge, i això ens porta a les corbes que ja havia promés. A veure com queda la cosa. 

Inquirit per la botarga, una inquietant horda de filòlegs d'arreu del territori (majoritàriament d'una absurda i irreal Ribera del Mig) em fa arribar informació sobre la paraula esmentada. Un ús que es vincula a una de les festes més representatives de la nostra cultura, la processó de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí. Cite literalment el testimoni: "Botarga o botargues, tant en masculí com en femení, són els que recollien la voluntat per als balladors de la processó". Una imatge que ens recorda a la colla de dimonis de què parlàvem. Però el cercle el tanque de l'única manera que es pot fer: demanant, de bestreta, disculpes per si algú es molesta. Dit això, anem allà: noteu que la definició de màrfega era vinculada directament a un matalaf i, si feu un breu exercici de memòria, recordareu que un dels actors més importants de la processó juntament amb els Tornejants (si no ho dic algú de l'horda em mata), la Muixeranga, vesteix una "tela gruixuda i resistent com la dels antics matalassos, que era del que es feien abans aquests vestits", tal com diu aquest article de la Nova Muixeranga que parla de la indumentària de les colles muixerangueres. Au, ja me l'he jugada...

Una de les coses que també sobta de la paraula màrfega és l'extensa instensificació que viu. El DCVB en recull un bon grapat. Cite: "Augm.: marfegassa.—b) Dim.: marfegueta, marfeguetxa, marfegueua, marfeguiua, marfegona, marfegó, marfegoia.—c) Pejor.: marfegota, marfegot", una mostra més de la vigència i la freqüència d'ús del mot proposat. I com no, també vull fer ressò de l'extens ventall d'expressions nascudes a l'entorn del mot i que es recullen a la mateixa obra. Noteu: "a) Ésser una màrfega sense punts: anar molt malvestit. Llevar-se primer que la màrfega: aixecar-se del llit molt dematí (Empordà).—c) Una per tres, i a la màrfega!: es diu referint-se als casaments fets de pressa, en què es suprimeixen dues de les amonestacions (Val.).—d) Eixir amb la màrfega arrastrant: retreure coses importunament (val.).—e) Anar amb la màrfega a rastrons: portar la criatura una noia fadrina que ha caigut en falta (Vinaròs); anar d'ací cap allà sense tenir lloc segur (BSCC, xv, 244)", quina obra més fantàstica va fer mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll entre d'altres, gràcies, de deveres.

Acabaré de la pitjor manera possible, esmentant a aquells que viuen el tema de la llengua com una croada infame amb la ignorància com a bandera. El còmic de la RACV (em remou els intestins esmentar-lo junt amb el DNV o el DCVB) recull en la segona accepció el paradigma de la seua tasca segregadora i tòxica. I és que la defineix aclarint-ne l'ús com a "despectivament, bandera catalana", i he trobat alguns articles que em negue a compartir en què en parlen. No sé, m'ha fet gràcia esmentar-ho com una mostra de la voluntat de posar merda que emana del blaverisme més ranci, perquè recollir un ús que, segons pareix, només fa servir un sector ideològicament patètic és una pràctica manipuladora i fidelment aferrada a la impotència i la ignorància. Quina barra, collons! 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací