Conversa amb el pare

per Manel Costa , Les esferes punxegudes

Societat

Conversa amb el pare
Conversa amb el pare

No tenia més alternatives, l’única eixida factible era comunicar-li-ho a son pare; fins ara havia sigut molt dur, havia sigut molt penós per ambdós, però la realitat s’imposava de mica en mica, però inexorablement. Per tant, era lògic que son pare coneguera la veritat, eren massa anys de sofriment intern, ofegat per la por, de plorar cap a dins, d’inexplicable innocència paternal, de candidesa, de crassa ignorància, d’una ceguesa sorprenent. Per altra banda, més tard o més aviat, les notícies arribarien al seu destí, i tal vegada fora millor que ell li les comunicara tal com eren, i no que vingueren embolicades per mentides estranyes i falsedats.

Tot i que son pare, també és veritat, mai s’havia preocupat, el més mínim, per esbrinar, preguntar, interessar-se per les contínues rareses seues. En això, evidentment, també tenia part de culpa la seua eficàcia i el fingiment continu per amagar una realitat palesa, però ennuvolada hàbilment. De totes maneres per sota el tracte diari i superficial propi entre pare i fill, hauria d’existir un contacte més íntim i de confiança, el qual no existia de cap manera.

El seu progenitor mai va sospitar res, i aquesta qüestió el preocupà excessivament durant un llarg temps, ja que era quelcom de tan absoluta evidència, que arribà a pensar que son pare, assabentat de tot, feia l’orni per no assumir la crua realitat. Hui, tanmateix, ja no el preocupava gens ni mica, és més, ho realitzava amb tant de cinisme que fins ell mateix pensava que el que volia era que el descobrira, que d’una vegada per totes desitjava acabar aquella comèdia (drama, diria ell). Però amb la suposada candidesa de son pare no podia ni ningú ni res.

Últimament estava completament decidit. Ho havia meditat un temps llarg i ja res ni ningú podria fer-lo canviar; encara que –pensà– rectificar és de savis... i de savis equivocar-se.

Tan sols dues coses demanava una volta s’atrevira a donar el gran pas: comprensió i perdó.

Son pare era rancorós en excés. Repetides vegades ho havia demostrat, i ara temia que la seua reacció estiguera en concordança amb la seua personalitat tan peculiar i arrelada.

Evidentment es trobava en un atzucac. Per una part la seua consciència (que encara que era seua, en aquest cas concret, feia la sensació que era la de son pare); i per l’altra, la del seu progenitor que semblava que aguaitava tots els seus moviments.

Tal vegada si li parlara amb tot el respecte del món, amb impressionant veneració, i amb veu suplicant (xiuxiuejant, entretallada i temorosa), humiliant-se si fóra necessari, aconseguiria el perdó, emperò... era una cosa improbable en un cas tan singular.

Què és la vida, si no un constant perill?! –pensava–. Havia de llançar-se i deixar de patir continus malsons. Eixa suor freda que sorgia tan prompte la idea de l’engany treia el cap a la seua ment, era insuportable. Qualsevol càstig era millor que el suplici del remordiment. Es trobava presoner d’un fets concrets, en una presó construïda per ell mateix. Tan sols des de l’exterior podien ser enderrocats els murs grossos que l’oprimien.

Vertaderament tampoc havia sigut un delicte tan greu (o potser que l’avaluació del pecat quan era mesurat pel pecador era més greu que quan era calibrat per un alié o el mateix perjudicat per les conseqüències de l’engany), volia pensar ell quan es trobava arraconat pels seus penediments.

Pot ser que el comprenguera i obtinguera el seu perdó, perquè més d’una vegada –i això li donava ànims– havia presenciat com son pare perdonava sorprenentment faltes molt pitjors que la que a ell el turmentava; emperò, potser també, era perquè l’ànim del seu progenitor es trobava, en eixe precís instant, i per qualsevol altra circumstància aliena a l’assumpte, alegre i predisposat al perdó.

Diverses vegades havia analitzat el fet en si mateix d’una manera racional, i sospesant i calibrant tots els pros i els contres, àdhuc els seus efectes futurs, la seua imatge davant dels altres, i les seues possibles conseqüències per a la seua futura carrera, tant professional com social. I tanmateix no era això el que importava, però sabia que viure “entre ells” comportava acceptar les seues regles i perdre’s entre la massa. Malgrat totes aquestes reflexions mai havia obtingut una opinió negativa de tot aquest procés que estava vivint. És veritat que l’únic jutge que podia donar un veredicte sobre el fet que arrossegava era ell mateix. Per tant, no podia ser tot l’objectiu que demanava el cas, en la mesura que d’aquest juí havia d’eixir l’energia suficient per a donar-li l’impuls capaç per a llançar-se cegament i amb seguretat, a confessar-li-ho tot, a son pare.

De totes aquestes indecisions l’única cosa que treia en clar era que com més pensara i analitzara el fet, més es trobaria en una situació pitjor i més reticent al penediment.

Alfred deixà en blanc la seua ment i va ordenar amb decisió a les seues cames que el portaren davant de son pare. Una vegada enfront d’ell, amb el cos lleugerament encorbat, amb les mans unides davant del seu sexe, el cap submís pel pes dels seus temors... entre petits balbucejos, encertà a dir:

- Pare... jo...

- No continues fill, no continues... Des d’un principi ho he sabut tot – mormolà distret en Frederic, mentre llegia el diari.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací