El litoral càlid

per Sebastià Carratalà

Cultura

“Durant la segona meitat del segle XVIII, la totalitat de les platges mediterrànies provocaven tristesa i fins i tot repulsió”, apunta Alain Corbin. Als viatgers del nord, no els agradaven aquests espais estèrils i pedregosos cremats pel sol. El discurs mèdic, alhora que aconsellava gaudir de les septentrionals, ja que beneficiaven la salut, les qualificava de mortíferes a causa del “mal aire”, la pudor i les emanacions mefítiques (El territorio del vacio. Occidente y la invención de la playa (1750-1840), 1988). Els nostres il·lustrats també pensaven el mateix. El botànic Antonio Josef Cavanilles (València, 1745 - Madrid, 1804 ), que havia adquirit una sòlida formació a París abans de la Revolució, a Observaciones sobre el Reyno de Valencia (1795), escrivia, per exemple, sobre el Prat de Cabanes: “Los freqüentes estanques que hay en esta costa hasta Oropesa, principalmente los llamados Boca de Infierno y de Albalat, pueblo destruido del que solamente queda la Iglesia, como también la multitud de aguas, muchas veces sin movimiento, alteran la bondad del ayre, y soplando regularmente del mar se acumula la masa de vapores mefíticos, que producen tercianas y otras enfermedades”. Millor veure-ho de pas i no viure-hi, recomanava en les línies següents.

Vista d'Orpesa', gravat de Tomás L. Enguidanos, a 'Observaciones sobre el Reyno de Valencia', de A. J. Cavanilles, 1795

En la segona excursió, arribava a Benissa provinent de Pego el 15 de maig del 1792: “Casi al sur de Benisa cae Hifác, peñón enorme y aislado, que entra en el mar hacia levante como un quarto de legua, dexando por todas partes faldas ásperas é inaccesibles. Mirado de cierta distància se parece á un navio unido á la tierra por su popa […] En la llanura contigua á las raices de Hifác había unas salinas que se abandonaron estos últimos años por creerse causa de las calenturas intermitentes que solían parecerse. Lo cierto es que en años lluviosos se juntan muchas aguas en el recinto llamado Saladar y no hallando salida forman pantanos, y se corrompe en verano”. Als tractats de l’època, s’hi considerava que la insalubritat d’aquests llocs plens d’aiguamolls, amb un elevat “grau de pestilència”, era una conseqüència de la manca de conreu. En un estudi sobre el clima d’Itàlia publicat pocs anys després, Pierre Thouvenel, un metge francès, hi deia: “Encara que xiquets i adults puguen resistir al llarg de les platges ben drenades, hi acabaran reduïts a l’estat de fantasmes vivents”.

'Vista de Calp', gravat de Jean Jérôme Baugean, a 'Voyage pittoresque et historique de l’Espagne', d’Alexandre de Laborde, 1806

Per aquestes i altres raons, llavors les riberes marítimes estaven poc habitades, tal com es veu en els gravats publicats als volums de Cavanilles i també als de Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, d’Alexandre de Laborde (París, 1773-1820), apareguts el 1806. En Vista de Calp, pertanyent a aquesta última obra, hi destaquen el penyal, imponent, i, de manera secundària, algunes construccions de l’antic poble al vessant muntanyenc i uns quants pescadors. Res més. Curiosament, la composició d’aquest aiguafort de Jean Jérôme Baugean (1764-1819), en recorda una altra, malgrat la diferència de grandària dels elements que la configuren, d’un pintor ben llunyà, Thomas Cole (1801-1848). Nascut a Anglaterra, va emigrar als Estats Units el 1818 amb la seua família i va ser un dels paisatgistes iniciadors de l’Escola del riu Hudson. Es tracta d’un dibuix petit sorgit amb molta probabilitat d’una de les reunions del Sketch Club de Nova York, fundat el 1827, en què treballaven a partir d’un tema acordat. En aquesta ocasió, el naufragi, un tema pictòric recurrent des de mitjans del Set-cents tant per la freqüència d’aquests desastres com per tot allò que s’associava a la mar. L’assumpte també dona títol a l’esbòs, encara que no hi haja cap motiu relacionat llevat d’un bot salvavides que s’intueix a la dreta. Cole, que poques vegades va dur a terme marines, va preferir realçar la roca, la costa i l’arbre. La presència humana es limita a aquells possibles supervivents d’un vaixell enfonsat gairebé engolits per la boirina. Res més.

 Thomas Cole, 'El naufragi', ca. 1830. Grafit sobre paper. The Metropolitan Museum of Art, Nova York

Tanmateix, des que aquest tipus de vinculacions negatives amb el litoral en general i el litoral càlid en particular van desaparèixer i van ser substituïdes per altres totalment oposades, l’atractiu de les platges mediterrànies va créixer ràpidament. Ara les ocupa una urbs contínua, una urbs d’una fisonomia similar arreu que les recorre sense a penes talls. Només els impediments físics -no sempre- i les restriccions constructives dels paratges protegits han evitat el seu avanç en aquests indrets. Al nord del País Valencià, al parc natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, allò que hi va observar Cavanilles s’ha pogut preservar en part, però, ben a la vora, de camí a Orpesa, els blocs de ciment i d’horror de Marina d’Or, una de les aberracions urbanístiques més grosses d’aquesta llarga ciutat de la corrupció, danyen els ulls i colpeixen l’ànima. Al sud, el Penyal d’Ifac, un altre parc natural, també suporta una gran pressió turística i, als voltants, hi trobem un desficaci semblant. Sense les mesures de protecció, segur que algun promotor immobiliari insaciable i mancat d’escrúpols ja hauria erigit un hotel grotesc i pretensiós al capdamunt.

 

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací