El laberint dels PGE i les trampes de la seua distribució en cultura

per Enric Bataller

Societat

Entrada de l'Institut Valencià d'Art Modern
Entrada de l'Institut Valencià d'Art Modern

Amb els PGE que va elaborar Montoro en 2018 prorrogats fins avui, el que la ciutadania esperava per 2021 era un autèntic instrument per a la reconstrucció en clau de millor repartiment dels recursos, i una distribució generosa i igualitària no només de les infraestructures físiques de benestar i comunicació, sinó també dels béns intangibles que ens faran persones més formades i més preparades per encarar la nostra inserció en un món que s'ha fet més complex. Estic parlant de la Cultura.

Us convide a entrar a l'enllaç que us deixe ací, que ens portarà al tom XIV, relatiu al Ministeri de Cultura i Esport, i que repareu en les pàgines 149 i 150, on, després d'oferir-nos les xifres que avalen la gran importància econòmica de les indústries culturals i la seua directa repercussió sobre els moviments turístics, es diu literalment:

"Considerats els grans serveis culturals focus d'atracció i divulgació, creadors i multiplicadors de riquesa i ocupació, resulta imprescindible completar-hi la seua transformació digital i adequar les seues estructures als imperatius de la transició energètica. Aquests serveis es troben instal·lats en edificis històrics, com succeeix amb el Museu Nacional d'El Prado o la Biblioteca Nacional d'Espanya o en contenidors que no han completat encara, com és el cas el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía, la seua conversió en ecosistemes resilients, inclusius i intercomunicats i que pretenen arribar a ser hub d'experiències, sabers i relats a partir de les obres que alberguen els seus centres. "

Sí, això és, els beneficis de la Cultura reconstruïda es pretenen centralitzar des d'edificis ubicats a Madrid, i això explica que els 46.000.000 € assignats directament a El Prado pugen fins als 58.200.000 € gràcies a les transferències de capital i a les aportacions de l'anomenat mecanisme de recuperació i resiliència de Cultura. Pel mateix motiu, els 22.880.320 € inicials per a la Biblioteca Nacional pugen fins als gairebé 31.000.000 €; i els 38.000.000 € del Reina Sofía augmenten fins als 53.217.670 €. No és la meua intenció marejar amb xifres, sinó assenyalar l'immens dopatge econòmic que s'està oferint a institucions culturals radicades a Madrid sense fer el mateix amb les d'altres latituds, especialment amb les valencianes, com si aquestes no tinguessen res a aportar a la desitjable reconstrucció cultural. És que potser el Museu Sant Pius V de València, en la seua condició de segona pinacoteca d'Espanya només per darrere del Prado, no està en condicions de ser un "hub d'experiències, sabers i relats", i per això només rebrà una assignació inconcreta per a la "preparació de la licitació de l'obra per urbanitzar el seu entorn"? Perquè no es compta amb l'IVAM, abans institució senyera de l'avantguarda pictòrica, perquè siga també un transmissor de cultura i no aquest parent pobre i molt llunyà a què només se li assignen uns raquítics 261.880 €? Per què no s'impulsa el Museu Nacional de Ceràmica, radicat a València a partir de la donació a l'Estat que va fer en el seu dia el col·leccionista privat González Martí?. I si voleu, afegim el greuge comparatiu dels 895.700 € de la Fundació Palau de les Arts enfront dels 12.292.870 € per al Teatro Real de Madrid.

Podríem seguir amb els exemples, però crec que resulta evident que estem davant d'una ocasió perduda per l'Estat per utilitzar globalment totes les institucions culturals repartides per la seua geografia com materials per a edificar una nova política basada en la divulgació exhaustiva, la digitalització, la Intel·ligència Artificial i la posada en valor de les accions desplegades des de tots els territoris. Torna la recentralització com a repartiment de papers, de manera que unes institucions impulsaran el progrés i d'altres, sempre de províncies, subsisteixen pobrament com a simples magatzems d'objectes. Enfront de la cultura per tothom, més necessària en temps de pandèmia, ressorgeix l’etern privilegi de Madrid, què comptarà amb ingents quantitats de diners per concentrar els professionals qualificats, els directius, els tècnics, els turistes i tots els sectors auxiliars inherents. Molt decebedor, un cop més.

Per cert, ara que hem après que per rebre fons d'Europa cal justificar el seu impacte, necessitat i interès, poden explicar els redactors dels PGE a la societat valenciana quin és el criteri amb el qual defensaran a Brussel·les la conveniència d'apuntalar un superclúster mesetari enfront de l'oblit en què ens deixen? No és una qüestió menor, especialment en un territori com el valencià que està intentant canviar el seu model econòmic: turisme de més qualitat, educació avançada, recerca de referència, noves tendències en el tractament de la informació. De veres que tenim tan poc a aportar en matèria cultural? M’agradaria conéixer l’opinió del Consell de la Generalitat Valenciana.

(Article publicat en castellà a La Vanguardia el 4 novembre 2020)

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací