'Cop d’estat' d'Stephen Kinzer: de la reina Liliuokalani a Salvador Allende

LA RODA DEL TEMPS

per Vicent Garcia Devís

La Veu dels Llibres

Stephen Kinzer
Stephen Kinzer

“Des de final de la Segona Guerra Mundial, allò que l’expresident americà Jimmy Carter defineix com ‘la corrupta oligarquia dels Estats Units’ ha intervingut en unes seixanta ocasions al món, intentant derrocar més de quaranta governs estrangers i reduir més d’una trentena de moviments nacionalistes que lluitaven contra règims execrables sostinguts per Washington.” Són les primeres paraules del pròleg de Rafael Poch-de-Feliu en el llibre Cop d’estat. Un segle de governs enderrocats pels Estats Units del prestigiós periodista nord-americà Stephen Kinzer. Bon exemple serien el colp contra Allende a Xile o el de Saddam Hussein a l’Iraq.

Editorial Tigre de paper (2019)

El document, podríem considerar-lo així, és una petita joia poc comercial de l’editorial Tigre de paper traduïda per Lourdes Bigorra, en què l’autor, desproveït de complexos patriòtics, passa revista des del primer colp d’estat nord-americà a l’estranger... el derrocament de la monarquia i la reina Liliuokalani de Hawaii –en hawaià ‘La conservació del cel’– a primeries de l’any 1893 fins al derrocament de Salvador Allende i Saddam Hussein.

Stephen Kinzer analitza les guerres dels EUA contra l’Espanya colonial a Cuba i Filipines a finals del segle XIX i l’ocupació nord-americana de Hawaii, per ser una escala ideal per al comerç amb l’Àsia oriental, expandir-se econòmicament i desfer-se dels excedents nord-americans. Tots aquests conflictes s’excusaven en la defensa dels interessos econòmics dels empresaris nord-americans del sucre establerts a l’arxipèlag hawaià del Pacífic. I Hawaii era la plataforma per a carregar el carbó com a combustible naval per als nord-americans dins del tauler de joc d’escacs de la seua futura expansió asiàtica.

Liliuokalani, l'última reina de Hawaii

El funcionari i polític nord-americà William Blum assegura en el seu llibre Killing Hop que, si fora president dels EUA, des de la Presidència, ell mateix podria aturar els atemptats terroristes contra interessos nord-americans en pocs dies. “Primer demanaria perdó a les vídues i orfes, als torturats i empobrits i als milions d’altres víctimes de l’imperialisme estatunidenc. Diria als vents del món que les accions violentes dels EUA s’havien acabat i que Israel ja no és l’estat cinquanta-u dels Estats Units. Amb l’estalvi armamentístic hi hauria diners per a reparar tots els mals. Saps a què equival el pressupost militar dels Estats Units? Un any és igual a més de vint mil dòlars per hora per cada hora, des que Jesucrist va nàixer. Si fos president faria això en només tres dies en arribar a la Casa Blanca. I al quart dia, seria assassinat!”

Una ràtzia invisible

A partir de l’ocupació de Hawaii, el camí estava definit i clar per als mandataris nord-americans. Guerres provocades a Cuba i Filipines, territoris arrabassats a Mèxic, suport a colps d’estat a Nicaragua, on estava previst que es construïra el Canal interoceànic i que, gràcies a Washington, va acabar fent-se a Panamà, servirien com a pretext perfecte per a reunificar la ‘pàtria americana’, dividida encara després de la guerra civil que havia deixat una enorme ferida de destral en el territori i en les mentalitats, entre les dues cares d’Amèrica, entre el nord i el sud, entre la indústria i el camp.

Des de l’annexió de Hawaii a la força, amb desembarcament militar inclòs, els dirigents nord-americans no es van aturar amb el subterfugi de defensar els interessos americans i portar la llibertat i la civilització a la resta del planeta. Kissinger i després els seus successors dissenyaven amb llapissera el cop d’estat contra el xilé Salvador Allende, donaven suport a les dictadures argentines, intervenien a Corea, Vietnam, l’Afganistan i darrerament a l’Iraq, aquesta vegada amb el suport de Londres i Madrid. El mateix Kissinger entregava, amb l’ajuda del príncep Joan Carles, cap d’estat espanyol provisional mentre Franco agonitzava, el Sàhara Occidental al Marroc.

Augusto Pinochet i Salvador Allende

Una de les incursions més televisades van ser les guerres d’Iraq amb el derrocament de Saddam Hussein i el desembarcament a Somàlia. En els dos casos, els soldats americans arribaren amb els jeeps i les banderes estrellades, pegaren una potada al rusc d’abelles i les deixaren més rabioses que mai. Marxaren, i en els dos casos, la situació és encara caòtica i irresolta. Somàlia continua sent com un formiguer, un formiguer sense estat.

Quant a la política sud-americana i centreamericana, Washington es comportava amb la superioritat d’un veí ben armat. Un dels casos que més dolor ha generat a Amèrica llatina es va produir quan Washington va aprovar l’expulsió del país de nombrosos grups de joves hondurenys, organitzats en bandes a Los Àngeles, on havien emigrat els pares. Amb l’expulsió, el govern nord-americà els ‘retornava’ a un país que no coneixien i on no tenien cap possibilitat de futur. Aquests joves van ser l’origen de les violentes ‘Maras’ que van desestabilitzar i encara desestabilitzen la societat hondurenya i tot el país.

Des de finals de 1963 a l’estiu de 1968, l’establishment de la seguretat nacional nord-americana va eliminar, i així es conta en el llibre, els dirigents de l’oposició i els dirigents i activistes polítics amb vel·leïtats de canvi o reforma d’aquests usos de la violència en matèria de política internacional. I en aquest llistat estava inclós el president del país, John F. Kennedy. També ho estaven els dos principals líders de l’oposició a la guerra del Vietnam: l’un demanava la retirada militar immediata (Luther King) i l’altre només ‘aturar els bombardeigs sobre els pobles i la població civil’ (Robert Kennedy). No hi ha cap altre cas comparable d’una purga tan radical en cap altre règim parlamentari. Segons Kinzer, oficialment tots van morir a mans de ‘bojos solitaris’: Lee Harvey Oswald va matar John F. Kennedy abans de ser mort al seu torn per Jack Ruby; Malcom X va morir a mans de tres negres musulmans; Martin Luther King va caure en mans d’un ‘boig’, James Earl Ray, i el senador Robert Kennedy, sota les bales de Sirhan Sirhan, un ‘palestí pertorbat’. Massa casualitats per a qualsevol intent de canvi de ‘l’esperit de Hawaii’.

Foto de la xiqueta víctima del napalm, símbol de la Guerra del Vietnam

Amèrica ha de ser el far del món, la primera potència, inclús si ha de recórrer a la força i la violència per defensar els seus interessos i civilitzar les societats més salvatges.

En la frontera marítima, Washington va assimilar Puerto Rico, amb un estatus especial, per a establir una base naval i protegir les rutes comercials. En l’esperit del llibre de Kinzer, les bases militars, des de Filipines, Espanya, Cuba, Corea o Groenlàndia, només serveixen per a defensar els interessos americans i dominar el món. Amb bases en més de 70 països, EUA persisteix en guàrdia i vigilant, des de fa més de cent anys, i es mantenen llestos per a actuar en qualsevol lloc del planeta en el moment que ho ordene el comandant en cap de l’exèrcit nord-americà.

La propaganda

Des de la guerra de Cuba contra l’Imperi espanyol, la premsa va fer la guerra també pel seu compte. El magnat de la premsa nord-americana, William Randolph Hearst, un dels primers promotors de la premsa groga, va arribar a posseir 27 diaris i diverses emissores de ràdio. Amb la falsa excusa de l’enfonsament del ‘Maine’, Hearst va mamprendre una campanya contra Espanya per a reforçar la societat americana i fer-li veure el dimoni colonial espanyol, una propaganda que va unir el país amb molt poques veus discordants. Els EUA envaïren l’Havana i Manila pel bé dels seus habitants i per a defensar els valors occidentals, però en realitat només ho feien per instal·lar-hi noves multinacionals protegides per les bases col·locant a governs ‘titelles’ que actuaven sota el comandament de Washington. Això Hearts ho ocultava premeditadament als americans en els seus editorials bèl·lics.

Des de Hearst fins als nostres dies la propaganda de guerra no ha parat, ni en la II guerra mundial, ni en la I guerra del Golf, ni en el derrocament de Hussein, ni en el desembarcament de Mogadiscio a Somàlia. Ni tampoc amb la guerra bruta intermitent contra la Cuba castrista.

La guerra amb Hearst era ja un espectacle de masses i ara, des de Vietnam i el conflicte d’Iraq, és un espectable radiotelevisat en directe amb milions i milions d’espectadors.

El Maine, suposadament enfonsat pels espanyols, incident que va legitimar la intervenció dels USA a Cuba

Els soldats marxaven al front, segons Kinzer, amb el pit inflamat de patriotisme, convençuts de portar la bandera de la llibertat a països tan llunyans que no sabien ni ubicar-los en el mapa. En el cas de la guerra de Filipines contra Espanya i després en les guerres contra els independentistes filipins, la correspondència de molts soldats és digna d’analitzar. En les cartes que enviaven a casa, explicaven a la família i els amics que havien vingut a enviar tots els negres al paradís dels negres, com si la segregació racial també es reproduïra en el cel dels cristians. I prometien lluitar fins que tots els negres foren assassinats com abans ho havien sigut els indis a Amèrica.

Com es pot veure, la religió també és un altre pilar del motor filosòfic de les guerres imperials nord-americanes. La religió per a cristianitzar pagans amb un vernís anticomunista activaven tots els ressorts patriòtics i mentals de l’època. El 1959 el president Dwight David Eisenhower reconeixia el règim del dictador Franco i realitzava una ostentosa visita a Madrid, un gran èxit per al règim. L’operació Eisenhower es realitzava barat a establir les bases de Torrejón, Morón, Rota i Saragossa en una Espanya plena de casernes i misèria. Franco, mentre el seu règim seguia afusellant opositors, rebia material bèl·lic de Washington per a modernitzar l’exèrcit i obtenia la promesa d’ajuda militar nord-americana si el país era atacat o entrava en conflicte.

Són reformables els EUA? Es pregunta Rafael Poch-de-Feliu en el pròleg en un món on es redibuixen de nou les noves potències emergents com ara la Xina. Serà capaç de tornar la política nord-americana a la pràctica dels acords, els pactes i la diplomàcia?

Per quin motiu una nació poderosa n’ataca una altra de més dèbil? En general, en la veu de molts politòlegs, per augmentar el seu poder, imposar la seua ideologia i aconseguir el control d’algun recurs natural molt valuós. Si repassem la història, des del sucre al petroli, així ha sigut i així sempre hi ha passat.

Per al periòdic nord-americà The Nation, “Cop d’estat, de S. Kinzer, deixa ben palés i clar que el ‘canvi de règim’ no és una innovació concebuda després de l’11-S, sinó que, des de molt de temps enrere, és un dels pilars de l’art de governar nord-americà. Segons ens diu Kinzer, quan Washington posa els ulls en algun dirigent incòmode per fer-lo fora, rarament actua per motius altruistes”.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací