Cent anys sense Joaquim Martí i Gadea

LA RODA DEL TEMPS

per Vicent Vidal

La Veu dels Llibres

Joaquim Martí i Gadea
Joaquim Martí i Gadea

Al mes de novembre de l’any 1920 —fa, per tant, cent anys justos— va morir Joaquim Martí i Gadea a Mislata, el poble on va ser rector durant 38 anys. Conegut, sobretot, per l’obra lexicogràfica, Joaquim Martí i Gadea, nascut a Balones l’any 1837, fou, també, un dels primers folkloristes valencians que mereixen l’apel·latiu: si no pel mètode, sí pels materials i pel precedent que esdevenia per a les generacions posteriors de folkloristes. A la seva mort, tot d’institucions i associacions culturals li van retre homenatge i en van publicar el condol en la premsa del moment: el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat, Acció Valencianista o els ajuntaments de Mislata i de València, per exemple, que li van dedicar sengles carrers.

Joaquim Martí i Gadea sempre va marcar distàncies —públicament— respecte del teixit cultural de la València del moment. Entre altres raons, perquè considerava molt tou el valencianisme de la Renaixença.

De fet, quatre anys abans del decés, al novembre de 1916, es va celebrar un important acte d’homenatge a sa casa. Hi van participar institucions i associacions culturals ben diverses: entre altres, el Centre Catòlic Valencianista i Pro-Poesia Valenciana, la Joventut Legitimista, l’Acadèmia Valencianista del Centre Escolar i Mercantil, la Joventut Valencianista, el Centre de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat; aquestes dues últimes institucions, a més, van aprofitar l’acte per nomenar-lo soci corresponsal i soci de mèrit, respectivament. S’hi van pronunciar discursos i prohoms ben distingits de l’elit cultural valenciana en van reconèixer l’obra i la trajectòria en aquell homenatge sentit. I tot això tenint en compte que Joaquim Martí i Gadea sempre va marcar distàncies —públicament— respecte del teixit cultural de la València del moment. Entre altres raons, perquè considerava molt tou el valencianisme de la Renaixença: perquè permetia discursos en castellà en els Jocs Florals, perquè no dinamitzava prou la cultura i perquè al seu parer tenia més interessos polítics que no pas culturals o lingüístics.

Si aquella elit cultural en reconeixia la tasca, però, és perquè era una tasca ben vàlida i que anava més enllà de les diferències que hi pogués haver entre els uns i els altres. No em correspon a mi valorar-lo en termes lexicogràfics; en termes folklòrics, però, sense ser-ne ben bé conscient, Martí encetava una via que el diferenciava d’autors precedents. Certament, no calia córrer massa per tenir un nom en el folklore valencià de les acaballes del segle XIX i principis del XX. Però la modernitat de Martí i Gadea –entenguem-la en la matèria, no en l’esperit– es jugava en el camp de la consideració del folklore. Perquè els seus reculls, a banda d’incloure gèneres habituals com ara llegendes, rondalles o cançons, també n’incorporava d’altres molt menys comuns en les miscel·lànies, com ara acudits, succeïts, endevinalles o retrucs. A més, no hi ha hagut –ni hi ha, ai!– gaire gent que, a l’hora d’arreplegar fraseologia i paremiologia, vaja més enllà de fer-ne una llista ordenada alfabèticament, a tall d’inventari. Martí, potser gràcies a la formació lexicogràfica, entenia que, a banda de llistar parèmies, calia explicar-les i contextualitzar-les.

Avui alguns dels seus llibres es poden trobar digitalitzats en la Biblioteca Valenciana Digital; n’hi ha altres, també, publicats en les petites edicions facsímils de la llibreria París-València.

És cert, però, que cal mentalitzar-se una mica abans d’obrir un llibre d’aquest autor. El caos generalitzat dels reculls, la manca d’ordre i metodologia o la barreja d’elements de creació amb elements de la tradició oral se sumen al difícil encaix del seu posicionament conservador i moralitzant en la societat actual. I l’ortografia prefabriana o la pèrdua dels referents que li eren contemporanis (personatges, institucions, fets històrics) no ajuden a convertir els seus llibres en una lectura per a la tauleta de nit. Si se sortegen aquests obstacles, tanmateix, l’obra de Martí i Gadea és entretinguda: jo diria, fins i tot, que és divertida.

Avui alguns dels seus llibres es poden trobar digitalitzats en la Biblioteca Valenciana Digital; n’hi ha altres, també, publicats en les petites edicions facsímils de la llibreria París-València. No hi són tots, però, i si ja era difícil trobar els seus llibres en el moment en què van ser publicats –una de les crítiques que li feien els contemporanis era, precisament, la feblesa de les edicions– ara encara ho és més.

Cent anys és potser un bon moment perquè ens en recordem. Perquè un personatge capaç d’enfrontar-se a l’elit cultural i lamentar públicament la malaptesa de les institucions davant la llengua i la cultura, que, malgrat això, va ser ben homenatjat per aqueixes mateixes institucions, és, si més no, un personatge que cal recordar i reivindicar. No pagaríeu per sentir què diria ara de les polítiques culturals i lingüístiques de qui ens governa? Potser és per això, per no sentir-lo des d’ultratomba, que no hem vist gaires moviments que facen per rememorar aquest centenari. Tot amb tot, amic Joaquim Martí i Gadea, per molts anys!

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací