El caçador

per Manel Costa , Les esferes punxegudes

Societat

El caçador
El caçador

Ocult entre la garrotxa, el caçador esperava la seua presa. Feia uns quants dies que romania pacientment, mes l’animal (amb encertada visió del moment) no apareixia per cap costat. Indubtablement tal pèrdua de temps l’inquietava. Tal volta és perquè per aquests paratges no habita la fera? – es preguntava repetides vegades el caçador, sense obtindre resposta.

Feia temps que havia sentit parlar de la gran i variada fauna existent per aquelles terres, emperò els dies passaven i les cames, ajupit com es trobava, li feien mal, baldament no era, amb tot, un dolor punxant, agressiu o insuportable; això va ocórrer al principi, si bé, a mesura que passava el temps, el dolor es va ensopir, encara va continuar d’una manera rutinària, monòtona, sorda i indiferent, com complint amb una obligació, però no amb el desig natural del tarannà de qualsevol dolor que tinga amor propi. Notava que eixe dany existia però, alhora, ja no l’afectava; això podria ser paradoxal dins d’un patiment distint del que ell suportava, tanmateix, aquest no era el seu cas, d’altra manera el dany patit hauria minvat, a poc a poc, el seu ja debilitat ànim. Temia, això sí, que quan la peça apareguera, els seus músculs el traïren atrofiats per la manca de moviment i no poguera actuar amb prestesa i habilitat.

Va pensar —també— d’abandonar, però li era completament impossible; el seu orgull li ho impedia o, senzillament, era la seua incapacitat física per a aixecar-se. De qualsevol manera, l’abandonament no era una alternativa.

Diverses vegades havia cregut atalaiar la fera entre els penyals àrids de l’horitzó, però sempre es quedava en això, en una possibilitat que mai es convertia en fet. Així portava dies, setmanes, tal vegada mesos.

Va pensar en la seua família, en el seu treball, en el seu cercle social, tot abandonat per aquella probable peça, per aquell possible i vanitós trofeu.

Aquesta situació va començar a semblar-li insostenible. Una idea obscura començà a envair-li el cervell; al principi l’albirà difuminada, mes quan a poc a poc surà a la superfície va adonar-se de la claredat del pensament, i, per tant, de la situació. Era per a posar-se a plorar o a riure; tant de temps esperant inútilment... quan des d’un principi..., en fi..., amb tranquil·litat i assossec, estranyament segur de si mateix, apuntà directament a la seua boca i va prémer el gallet de l’escopeta.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací