Prescripcions mèdiques

per Sebastià Carratalà

Cultura

Des de fa uns anys, han sorgit arreu nombroses iniciatives destinades a millorar la conservació de la mar i del litoral i a promoure un turisme sostenible i saludable. Tanmateix, en molts llocs, s’ha arribat tard. La destrossa és sovint irreversible si més no a curt i mitjà termini. El turisme, almenys tal com el concebem i el practiquem en l’actualitat, sembla incompatible amb la protecció dels hàbitats costaners i, en bona part de les destinacions, també amb una vida tranquil·la i sana. Quant a la situació de l’entorn marítim a conseqüència del nostre impacte, Josep Lloret, biòleg marí i pesquer i director de la càtedra Oceans i Salut Humana de la Universitat de Girona, amb seu a Roses (l’Alt Empordà), deia en una entrevista concedida a un periòdic comarcal el 2018 que les persones som un virus per al medi marí en la mesura que no posem fre a les activitats que hi duem a terme. Quant al benestar que pot proporcionar-nos, hi assegurava que alguns estudis apareguts en les darreres dècades intenten demostrar que existeix una àmplia gamma de béns en aquests ecosistemes que són essencials per a la nostra salut.

Posidònia o altina (Posidonia oceanica)

L'any 2000, en un article publicat a la revista Mètode, M. Pilar Donat, biòloga i exdirectora del parc natural del Montgó, contava que, quan el doctor Juan Serrano Pons, metge i intel·lectual republicà denier, exercia a la Xara (la Marina Alta) després d’haver estat tancat en unes quantes presons franquistes, receptava als xiquets amb malalties pulmonars dormir en matalassos plens d’alguer (Posidonia oceanica). “La mateixa planta en què es criaven els alevins entre el vaivé marí guaria els menuts que s’engronsaven sobre ella als bressols”, hi escrivia l’autora. Una imatge ben suggeridora. D’altra banda, hi parlava del concepte d’ús públic d’aquests espais i de la necessitat d’ampliar-ne l’accepció habitual, molt parcial, atès que, a més de les operacions tradicionals i les més recents relacionades amb l’oci, hi ha usos més intangibles “com ara la renovació de l’aire, la regulació del clima o la productivitat”. I d’aquests -assenyalava-, “se’n beneficien fins i tot els que viuen lluny del litoral, però passen més desapercebuts perquè no requereixen el desenvolupament d’una activitat humana per tal que es produïsquen”.

Benjamin Wilson, 'Retrat del doctor Richard Russell', ca. 1755

Tots dos especialistes coincideixen en la gran quantitat d’avantatges de diferents tipus que la mar ens pot aportar. Tanmateix, l’explotació a la qual hem sotmès la costa des que es va convertir en un objecte de consum massiu, perjudica greument l’estat de les parts constituents i no permet que les aprofitem com caldria. Curiosament, l’aspecte terapèutic va ser el que va despertar l’interès dels aristòcrates britànics per les riberes del nord d’Europa. Aquests primers visitants no sentien cap deler per les del sud, que van romandre buides fins èpoques més properes. El 1879, La Gazette des Eaux (La Gaseta de les Aigües), un setmanari parisenc dedicat als balnearis del continent que informava de manera exhaustiva dels clients que hi acudien i de les seues relacions socials, recollia l’afirmació que Richard Russell (1687 - 1759), un “savi metge anglès” establert a Brighton, havia fet més de cent anys enrere, el 1750, a Dissertation on the Use of the Sea Water in the Diseases of the Glands: “La mar és un element de salut i de regeneració, renova i vivifica les forces esgotades”. Ho avalaven els “equips mèdics moderns”, que havien comprovat que els banys a l’oceà restablien “el vigor de l’home i la salut i la bellesa de la dona”.

'Part of the Western Esplanade, Brighton', imprès per John Bruce, ca. 1830

També s’hi mencionava un altre “metge cèlebre”, l’escocès Ebenezer Gilchrist (1707 -1774), que aconsellava l’aire marí per a les afeccions respiratòries. De fet, en el prefaci de The Use of Sea Voyages in Medicine, publicat el 1756 i traduït al francès poc després, s’hi referia a les virtuts de la humitat salina per guarir unes quantes malalties debilitants, com ara la tisi, la pulmonia, el reumatisme, la migranya, l’asma i l’escorbut. “Fa molt de temps que estic convençut que viure a la mar pot ser un remei específic”, hi sostenia. Segons les seues observacions, la navegació de plaer, el yachting, era un tractament eficaç i l’aigua freda curava les febres. Això, asseverava, ja ho recomanaven els antics, però posteriorment havia caigut en desús. No obstant això, prompte, a finals del segle XVIII, l’hedonisme s’hi va imposar i va desplaçar el caràcter medicinal d’aquestes pràctiques de les estacions marítimes. La popularització de les estades a les platges, més o menys llargues en funció del poder adquisitiu de cadascú, també va anar associada a l’esbargiment.

Ara bé, el yachting sempre ha sigut patrimoni exclusiu de les mateixes classes que van començar a practicar-lo per prescripció facultativa.

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací