Tot un món (encara) per descobrir

per Joan Carles Girbés, director editorial de Som (Amsterdam, Ara Llibres, Bernat Metge)

La Veu dels Llibres

20 de novembre, Dia del llibre valencià
20 de novembre, Dia del llibre valencià

Aquesta tardor ens ha portat moltes alegries (i sí, aquest és un article seriós).

L’anunci de les obres finalistes al Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any constata el que fa temps que és un clam: la narrativa valenciana està en un dels millors moments de qualitat de la seua història. D’entre la dotzena de títols seleccionats per la principal entitat cívica del nostre país, hi opten Les espines del peix (Edicions 3i4), de Josep Colomer; Ignot (Periscopi), de Manuel Baixauli; i Guillem (Amsterdam), de Núria Cadenes. El 2019, aquest guardó el va guanyar Martí Domínguez amb L’esperit del temps (Proa).

En aquest sentit (en altres no, com és evident), el 2020 ja havia començat molt bé. El Premi Ciutat de Barcelona va anar a mans de Joan Benesiu per l’ambició literària de Serem Atlàntida (Periscopi). Aquest autor ja havia merescut amb Gegants de Gel el Premi Crexells i el Llibreter, un guardó, aquest últim, que aquest novembre ha distingit l’obra d’un altre valencià: Manuel Baixauli, amb Ignot.

És una proesa insòlita, inexplicable, que en un país amb un índex de lectura irrisori en la llengua pròpia siga capaç de generar i canalitzar tot aquest talent i tota aquesta creativitat.

Aquest any de reconeixements excepcionals té encara una altra fita en el Premi Nobel, que si bé no ha recaigut en cap autor valencià (no encara), sí que ha servit per remarcar i prestigiar la brillant trajectòria d’Edicions del Buc, editora en català de la poetessa nordamericana Louise Glück, a qui l’acadèmia sueca ha lloat per la veu “inconfusible que, amb una bellesa austera fa universal l’existència individual”.

Tenim, doncs, bons autors i editorials amb criteri i qualitat. Això és innegable. I, alhora, resulta impactant: és una proesa insòlita, inexplicable, que en un país amb un índex de lectura irrisori en la llengua pròpia siga capaç de generar i canalitzar tot aquest talent i tota aquesta creativitat. Però, tot i així, no acabem de traure el cap. Ja no estem en el punt en què, no massa anys enrere, ens escudàvem en l’autoodi dels governs que ens omnigovernaven. Vam girar full a tot aquell desgavell. Però falta una eternitat per arribar a l’Ítaca que ens prometíem. De fet, la nostra singladura tot just s’ha allunyat unes milles de la costa, i ja podem veure que anem a bord d’un vaixell fràgil i inestable. Si no enfortim la base —el buc, per rematar ja el símil mariner—, naufragarà.

Tenim diversos problemes interconnectats, però n’hi ha dos, el de visibilitat i el d’accessibilitat, que són dels més preocupants. No som conscients dels bons llibres que produïm, i ens costa trobar-los a l’abast amb facilitat. Lamente no facilitar cap fórmula màgica perquè el peix deixe de mossegar-se la cua, però almenys deixem constància en aquest article de la paradoxa: mentre no tinguem una massa lectora molt més àmplia que l’actual, no ocuparem més espai als mitjans de comunicació i a l’imaginari col·lectiu, i tampoc no ens cediran més metres quadrats les llibreries que aguanten estoïcament àmazons i pandèmies.

Mentre no tinguem una massa lectora molt més àmplia que l’actual, no ocuparem més espai als mitjans de comunicació i a l’imaginari col·lectiu.

Reconduir la situació actual, desempallegar-se de velles fórmules que ja no donen per més i sacsejar el panorama amb propostes innovadores que connecten amb públics nous és una gran feina col·lectiva. Tenim més lectors que mai escolaritzats en la nostra llengua, tenim autors i autores d’un talent fora mida, i tenim un sistema editorial que s’ha diversificat els últims anys tot i enriquint-ne les propostes que arriben a la societat. Fins i tot tenim uns polítics que no fan nosa i sí una miqueta de servei. Hem de poder arribar molt més lluny! Res és impossible encara. De fet, quan se’ns dona l’oportunitat d’ocupar la centralitat, com amb la celebració de la Plaça del Llibre de València, els resultats són espectaculars: fer visible la rica oferta literària en valencià no només no espanta, sinó que atrau un públic nombrós, àvid de descobriments i nous horitzons lectors. Aquesta és la llum del far que necessitem. Despleguem veles i aprofitem el vent.

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací