Bana Lekbir

per VA COM VA. Jesús Peris

Societat

Desert del Sahara / foto: Kristina Tamašauskaitė (Unsplash)
Desert del Sahara / foto: Kristina Tamašauskaitė (Unsplash)

Últimament pense sovint en Paterna, el meu poble, el poble de mon pare i de generacions dels Peris. Seran coses de l’edat, o que vindre a viure a Sollana m’ha fet recordar que soc de poble, perquè la Paterna de mon pare era plenament un poble. Que sí, que ma mare era del Barri del Carme i que jo n’estic molt unit emocionalment, però al remat jo vaig nàixer a Paterna, i tant que cite Max Aub deient que un és d’on estudia el Batxillerat, doncs seguint aquest criteri també soc de Paterna.

Ho vinc a dir perquè en sentir que recomença la guerra entre Marroc i el Front Polisari jo he pensat en les campanyes que cada any portaven xiquets del Sahara a Paterna, he pensat en Rodri i en Conxa, i especialment en Bana Lekbir, un xiquet que venia cada estiu i que acabà quedant-se i que anys més tard trobaria la mort en un accident absurde d’eixos que de vegades passen i ens recorden que continuar vius és entre d’altres coses una qüestió d’atzar. Fer-se gran és també això, revisar records i adonar-se de quants dels seus protagonistes estan morts: que les terres de la mort estan molt més poblades que les de la vida és una cosa que obscurament saps però que és el temps qui definitivament t’ho ensenya.

Per això potser he tingut l’impuls d’escriure el nom de Bana i recordar-lo xiquet i entremaliat en els estius lluminosos de la meua juventut, recordar-lo a ell viu i a nosaltres joves. Però també per mostrar que el conflicte del Sahara amb el Marroc no ens pot agafar lluny, com tantes coses que fem com que ens preocupen molt però finalment mostrem amb la nostra indiferència que ens agafaven lluny.

La República Àrab Saharaui Democràtica té molt a veure amb nosaltres, amb les nostres històries individuals, però també amb la història de l’estat espanyol com a potència colonial patètica i ridícula, però suficientmemt devastadora per a dur la mort al Nord d’Àfrica, la mort de la gent de les classes populars que anava a servir al rei en una guerra que no tenia res a veure amb ells i la mort de la gent d’allà que defensava la seua terra. En aquelles guerres es forjaren sanguinaris generals i tropes sanguinàries. Després resultà que tot era broma i que al remat les monarquies espanyola i marroquina s’entenien molt bé, com no podia ser d’una altra manera. I allà quedaren els saharauis, en terra de ningú, com una herència incòmoda de deliris imperials, ja no colònia espanyola però tampoc país independent amb la seua sobirania reconeguda, descolonització a meitat, molt a l’espanyola.

Hui els mateixos que desprecien els marroquins pobres si emigren a Espanya, s’alinearan amb la seua monarquia, sempre amb el fort contra el feble, i veurem que fa l’esquerra espanyola, incòmoda sense dubte, que ha descobert en les darreres dècades que està en contra de l’autodeterminació dels pobles. Jo, per la meua part, he pensat en Bana Lekbir, aquell xiquet valent que creuà per la meua vida, he escrit el seu nom i, com que viure és prendre partit, he escrit humilment però amb fermesa, sense cap ambigüitat, la meua solidaritat profunda i emocionada amb el poble saharaui i amb la seua lluita.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací