La lluita contra la impunitat en el Dret Internacional

per El Rogle Coop. V., Isabel Blas

Societat

Inici de l'excavació de la fossa 91-92 al cementeri de Paterna /Foto: Eloy Ariza
Inici de l'excavació de la fossa 91-92 al cementeri de Paterna /Foto: Eloy Ariza

Un dels arguments fraudulents utilitzats molt sovint en el debat dels crims del franquisme és la suposada necessitat de no “remoure el passat” i mirar cap avant. Aquesta és una concepció marcada per la desídia política i judicial, que renega de les obligacions internacionals en matèria de drets humans i contribueix a la fal·làcia que l'enjudiciament, o qualsevol procediment d'esclariment, és contrari al manteniment de la pau i la reconciliació de la nostra societat.

No obstant això, gràcies sobretot a la lluita incansable de les associacions de víctimes i familiars de les víctimes, els diferents mecanismes de protecció internacional dels drets humans han posat en relleu que l'Estat espanyol incompleix els tractats internacionals en la matèria. Especialment, el Comité contra la Tortura, el Comité de Drets Humans i el Relator Especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició de les Nacions Unides, els quals en diverses ocasions i, a través dels seus informes de país i observacions, assenyalen les violacions de la normativa internacional, la qual ha sigut ratificada per l'Estat espanyol.

El dret internacional és unànime quan es tracta de violacions massives i sistemàtiques que van ser comeses en contra del dret a la vida, del dret a la integritat física i del dret a la llibertat. Amb la finalitat de no repetir les atrocitats comeses pels abusos de l'Estat en els diferents períodes històrics, sorgeix l'anomenada justícia transicional, que ha anat evolucionant amb el pas dels anys i adaptant-se al context particular de cada país.

Segons la definició de les Nacions Unides, aquesta justícia de transició és el conjunt de processos i mecanismes, judicials i extrajudicials, per a l'enjudiciament i sanció dels responsables de les violacions de drets humans, la reparació integral de les víctimes, la cerca de la veritat, la reforma de les institucions i la depuració administrativa dels agents estatals implicats. Apunta a la prevenció de la reaparició de les violacions de drets humans i té com a finalitat una genuïna reconciliació nacional. Són els ja coneguts dret a la veritat, encarregat de descobrir i informar les víctimes, els seus familiars i la totalitat de la societat d'un país sobre el relat històric dels fets confiables i esclarits que van tindre lloc en el conflicte; el dret a la justícia, per a investigar, jutjar i castigar els perpetradors d'aquests crims tot encetant un procediment amb garanties plenes; el dret a la reparació, el qual ofereix a les víctimes i als seus familiars compensacions i altres formes de restitució no monetàries. I, finalment, el dret a les garanties de no repetició, que consisteix a eliminar l'estructura, expulsar les autoritats que van fer possibles els actes punibles i purgar les institucions, de manera que s’engegue una nova etapa a partir d'aquests reconeixements.

Aquestes qüestions, que continuen evolucionant en l'actualitat, no sols constitueixen principis de dret internacional gràcies al patrimoni de les Nacions Unides, a la pràctica dels Estats, a la opinio iuris i a la jurisprudència internacional, sinó que són aplicables per als Estats i, per tant, d'obligat compliment.

Tot i això, en l'Estat espanyol és impossible parlar de dictadura franquista sense escoltar la paraula impunitat. Les conseqüències de la primera segueixen presents hui dia gràcies a la segona, i la segona ve donada per una estructura política que va ser creada durant la primera. Quaranta anys després, la impunitat latent d'aquests crims crida l'atenció en el marc internacional perquè, malgrat ser un Estat de Dret, a Espanya mai es van aplicar els mecanismes que deriven de la justícia transicional necessaris per a la superació dels crims del passat.

D'altra banda, la impunitat pot ocórrer de facto, quan existeixen normes aprovades democràticament per a perseguir i castigar els delictes de lesa humanitat però, en la pràctica, no s'apliquen per qualssevol raons específiques de cada país. Com a exemple internacional d'això, trobem Mèxic, on les investigacions de l'última dècada sobre les violacions greus de drets humans han posat en el punt de mira internacional l'Estat mexicà com a responsable.

També existeix la impunitat de iure, la qual sorgeix des de les pròpies institucions de l'Estat, en imposar el compliment de certes mesures que allunyen la possibilitat de jutjar els presumptes responsables. Exemples històrics d'això, serien l’autoamnistia de Pinochet després de la dictadura a Xile, l'indult de Fujimori al Perú o la llei d'amnistia i la prescripció d'aquests delictes en l'Estat espanyol.

Quan acaba una dictadura no apareixen els temps de pau sense més, ni podem passar d'una dictadura a una democràcia, duradora i estable, sense parlar de justícia transicional. La justícia transicional combat la impunitat. Així es genera la vertadera memòria històrica, la memòria col·lectiva i la seua preservació. I això contribueix, per a les generacions futures, encara que no estiga determinat per una norma internacional, al MAI MÉS.

Isabel Blas Guillén
 Advocada d’El Rogle Coop. Valenciana

 

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací