Durruti, també després del 20 de novembre

per Marc Campos

Societat

Durruti, també després del 20 de novembre
Durruti, també després del 20 de novembre

Buenaventura Durruti (1986-1936) va morir al front de Madrid a l’inici de la Guerra Civil, però des d’aquell moment la seua figura continua present a les veus llibertàries que criden a tot arreu.

Davall d'un cadafal, a la Cambra de la Indústria i Comerç de Barcelona, seu del Comité Regional Anarquista l’any 1936, hi havia un taüt ple de fang i amb la bandera roja i negra de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que onejava aquells dies en nom de la Revolució Social. El fèretre havia eixit a les 4 de la matinada d’un 21 de novembre caracteritzat per la pluja i la histèria que, com la terra, havia sigut col·lectivitzada. El mal oratge no va impedir que al seu pas per València, tant als pobles com a la ciutat, la gent sortira a acomiadar-se del seu company. Concretament a Rocafort, Vitorio Macho li va treure, per a la història, una màscara mortuòria. Dins del fèretre estava “l'heroi del poble”, tal com anomenaven ja en aquells temps a Buenaventura Durruti. Havia mort al front i ara jeia, rodejat per la massa per qui lluitava, a un vestíbul amb més fum que decoració. “Pólvora, tabaco y cuero”, com cantava Loquillo a la cançó Viva Durruti abans de fer-se de Ciutadans. I també, les coses habituals d’una cerimònia fúnebre comuna, per molt que aquesta no ho fora. Teles, ciris i algunes corones, totes amb el color negre, de la puresa de l’ideal àcrata, i roig, de la lluita de la classe treballadora.

A les deu del matí va eixir el cotxe fúnebre amb les restes mortals de l'internacional i internacionalista lleonés, llibertari fins a l’últim moment, i que ja alliberava pardals engabiats quan era xicotet. Les milícies de tots els sindicats i partits estaven presents, la multitud alçava el puny i cantava en fraternitat i a viva veu l’himne anarquista Hijos del pueblo, mesos abans dels successos d’aquell negre maig del 37 i que les milícies antifeixistes es dissolgueren/integraren a l'Exèrcit Popular de la República per ordre del Govern de Largo Caballero. Encara era aquella Barcelona revolucionària on arribaria dos setmanes més tard George Orwell, qui la descriuria al seu Homenatge a Catalunya com un lloc on “les formes servils, i inclús cerimonioses del llenguatge havien desaparegut. Ningú deia 'senyor' ni 'vostè', tots es tractaven de 'camarada' i de 'tu', i deien 'salut' en comptes de 'bon dia'”. També, les milícies en aquell moment estaven formades tant per homes com per dones, ja que es volia reflectir la igualtat social fins al punt que, encara que “es donava per suposat que s'havien d'obeir les ordes", les ordes "es donaven de camarada a camarada, i no de superior a inferior”.

Mentre les restes mortals del revolucionari reposaven a les espatlles dels seus companys de la Columna Durruti, l’escorta motoritzada i a cavall no podia avançar per la gran quantitat de treballadores i treballadors que s’amuntegaven als carrers. De fet, es calcula que un de cada quatre habitants de Barcelona va formar part de la comitiva fúnebre, sense comptar amb la gent que a les voreres, i des de dalt de les finestres, teulades i arbres de les Rambles, observaven la partida d’aquell guerriller heroic. En arribar al Cementeri de Montjuïc, Juan Garcia Oliver, qui junt amb Francisco Ascaso i Durruti va formar part del grup d’acció directa conegut com Los Solidarios, va pronunciar un cèlebre discurs. “Els millors terroristes de la classe treballadora [...] Un grup d’acció per a lluitar contra els pistolers, contra la patronal i contra el govern [...] que continuarà la lluita fins a aconseguir el triomf total de la classe treballadora i de la revolució social, ja que sols la mort ens podia apartar dels altres”. Eixos eren Los Solidarios en paraules del ministre de Justícia d’aquell moment. “Els que no tenim nom, els que no tenim orgull, els que som una massa i els que complirem, pagant un deute com ha fet Durruti, per la Revolució”. I va concloure: “La mort no és res perquè les nostres vides individuals no són res. Mentre en quede un de nosaltres, seguirem”. Anys més tard, el cantautor Chicho Sánchez Ferlosio, al seu Romancero de Durruti, els dedicarà diverses cançons, tant al mateix Durruti com als seus camarades, amb versos que els descriu com “la negra sombra del pueblo contra el brillo del poder”.

De nou, al Cementeri de Montjuïc va començar a ploure. El fang es va mesclar amb les nombroses corones de flors i el soterrar es va posposar a l'endemà, però el veritable homenatge ja havia esdevingut. Mig milió de persones de tot Catalunya s’havien reunit a Barcelona sense organització prèvia. Ho van fer de manera espontània i humana, com el mateix mètode àcrata implica segons teòrics com Bakunin, Malatesta i Kropotkin; encara que no va ser la màxima expressió de l’ordre, com també diria el geògraf i pensador Elisée Reclús. Segons les paraules de Hanns-Erich Kaminski, recollides al llibre El curt estiu de l’anarquia de Hans Magnus Enzensberger, “no era pas el sepeli d’un rei, era un enterrament que el poble s’havia fet seu”. Aquest mateix periodista, autor de Els de Barcelona, llibre que tracta sobre la Revolució Social a Espanya l’any 1936, afirmà que “la bala que havia mort Durruti, havia encertat de ple al cor de Barcelona”, i clar, parafrasejant al mateix Durruti, també en el de tota la gent que portava un nou món als seus cors, aquell món que no parava de créixer.

Des d’eixe moment els homenatges a José Buenaventura Durruti Dumange, o senzillament “Pepe”, que és com li deien les amigues i familiars, es van succeir a tot l’Estat Espanyol i a la resta del món. A Barcelona, on a la dècada dels anys 20 es va traslladar per recomanació de Manuel Buenacasa, la persona que el va introduir en el comunisme llibertari, i qui va dir de Durruti que “va ser sempre un rebel, molt abans i tot de convertir-se en anarquista”, la Via Laietana va passar a anomenar-se Via Durruti fins al final de la Guerra Civil. També a València, la Gran Via Marqués del Túria va passar a ser la Gran Via Buenaventura Durruti i a Madrid es van començar a recollir donacions per construir-li un monument prop del lloc on el seu cor va bategar per última volta. Tant a aquestes ciutats com a la resta, sense oblidar els pobles de l'Espanya revolucionària, es van despenjar pancartes, pronunciar discursos, realitzar ofrenes florals i projectar imatges als cinemes. Entre els homenatges més sentits estan els versos que li va dedicar la poetessa Lucía Sánchez Saornil a la revista de Mujeres Libres.

Tomba de José Buenaventura Durruti

“¿Qué bala te cortó el paso// -¡Maldición de aquella hora!-// atardecer de noviembre// camino de la victoria? [...]”. Així diu el primer paràgraf del Romance a Durruti de la poeta anarcofeminista qui, a més, també va ser la redactora en cap de la revista valenciana Umbral. I és que, ja en els dies posteriors a la seua mort, la controvèrsia al voltant del color i procedència de la bala ja hi era present. Hi havia motius, ja que com escriu Diego Abad de Santillán, important figura de l'anarquisme ibèric, en el seu article ¿Quién mató a Durruti?, reconeix que, tant ell com el Sargento Manzana, un dels acompanyants de Durruti en aquell fatídic dia, i un dels principals sospitosos de l’assassinat segons Marta Durruti, neta de Buenaventura, a l’article de la Directa.cat Que venga Pepe i lo arregle, no van voler esclarir la veritat. Encara que és cert que, com assenyala Abel Paz, historiador biògraf del mític anarquista, “no es pot fer una anàlisi de les diverses versions sense tindre en compte el clima polític del moment. En eixa situació conflictiva, una versió oficial de la mort de Durruti que no fora categòrica, com que va ser mort por una bala enemiga, podia ser el detonant d’un enfrontament armat en l'interior del camp antifeixista”.

Segons relatà Solidaridad Obrera, el diari dependent de la CNT (el sindicat de masses del qual va formar part Durruti), al seu número del 21 de novembre de 1936, “l’entranyable company Buenaventura se'n va anar a Madrid, abandonant temporalment el seu lloc al front d’Aragó, disposat a derramar la seua sang per la victòria on fora necessari”. I així ho va fer, quan a les 4 de la vesprada del 19 de novembre de 1937, a menys de tres quilòmetres del Quarter General de la Columna Durruti (situat a l’antic palau dels Duques de Sotomayor), es va detindre el Packard conduït per Julio Graves, i ocupat per ell mateix, el Sargento Manzana i altres persones (entre 2 i 4, tampoc hi ha consens al respecte). De moltes maneres s’ha escrit i descrit el fi del romanitzat guerriller, com per exemple va fer Joan Llach a La muerte de Durruti. Així descriu els fets, en aquest cas segons la versió oficial: “De sobte, a la llunyania, eixint del pròxim Madrid en guerra, va aparèixer un automòbil fosc i gran. Quan estava arribant al pavelló d'Odontologia de la Ciutat Universitària es va detindre totalment al descobert, oferint-se com una diana. En una de les finestres de l'Hospital Clínic, una metralladora de les tropes nacionals havia mogut el seu canó seguint la comitiva [...]. Es van obrir les portes del cotxe. Hi van baixar set homes i es van reunir en grup fora del vehicle. Amb quin objectiu en un lloc tan visible i perillós? Qui manejava la metralladora no va esperar més. El seu dit va pressionar el gallet i va disparar una breu ràfega de plom. Una de les figures es va desplomar”.

Buenaventura Durruti va ser traslladat immediatament a l’Hotel Ritz, que va ser transformat durant el temps de la Revolució en l’Hospital de les forces milicianes, a pesar d'estar a poca distància l’Hotel Palace, convertit en Hospital Quirúrgic nº1 de la CNT. Manuel Bastos Ansart va ser el doctor que el va atendre i qui va poder escoltar les seues últimes paraules: “Ja s’allunyen”; en referència als avions feixistes. El doctor Manuel Bastos, allunyat de tot pensament de corrent socialista, per les característiques de la ferida de bala i pel que va escoltar dir als seus “sequaços”, va assegurar que havia sigut un assassinat per part dels que l’acompanyaven, tal com deixa plasmat a les seues memòries, De las guerras coloniales en la Guerra Civil. Ara per ara no hi ha res clar, si va ser accident o assassinat; si la bala era negra, roja o blava; el que sí que està clar és la importància del seu llegat.

 

Símbol de l'anarquisme present i passat

Buenaventura Durruti, anarcosindicalista, treballador del ferrocarril, mecànic, pistoler i màrtir de la revolució, va morir amb 40 anys el 20 de novembre de 1936. En aquell moment, sols tenia el que hi havia dins de la seua motxilla: una mudada, dues pistoles, uns prismàtics i unes ulleres de sol. Però la seua herència va molt més enllà. El seu llegat abasta totes les seues accions, la gran majoria clandestines en el seu temps, però que han quedat impreses a les pàgines de la història gràcies a les plomes de les escriptores i periodistes que s’interessaren per la seua figura tant abans com després de la seua mort.

Molt s’ha escrit sobre la seua mort, per les raons exposades anteriorment, però també s’ha escrit molt sobre la seua vida, encara que, paradoxalment, Ilia Ehrenburg, poeta, periodista i escriptor soviètic, va dir ja l’any 1931  que “cap escriptor no s’hauria atrevit a escriure la història de la seua vida, perquè s’assemblava massa a una novel·la d’aventures”. Aquest mateix autor el va definir com “un obrer metal·lúrgic que ha lluitat per la revolució des que era molt jove. S’ha enfilat en barricades, ha atracat bancs, ha llançat bombes i ha segrestat jutges. L’han condemnat a mort tres voltes: a Espanya, a Xile i a l’Argentina. Ha passat per incomptables presons i l‘han expulsat de huit països”.

Així i tot, comptem amb un gran repertori d’obres que parlen de les seues accions i de la seua vida. Uns dels exemples més reconegut és l’obra anteriorment citada de Hans Magnus Enzensberger, El curt estiu de l’anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti, en què s’arrepleguen molts testimonis de persones que van coincidir amb Durruti a les diverses etapes de la seua vida; Durruti en la Revolució espanyola, una biografia escrita per Abel Paz (pseudònim de Diego Camacho), que va viure molts fets dels que relata en primera persona, i que a més compta amb entrevistes realitzades a la parella de Durruti, Emilienne Morin, a la seua germana, i la seua filla Colette; així com a companyes de de la CNT, entre elles Federica Montseny i García Oliver. També cal destacar dues novel·les gràfiques: Durruti 1896-1936 de Rai Ferrer, i Pepe Buenaventura Durruti, del mític dibuixant de El Jueves Carlos Azagra i de  Encarna Revuelta i Juan Pérez Juanarete.

Durruti també ha estat present a cançons, com Corazón indomable de Los muertos de Cristo, Durruti No Ha Muerto, de Carmen Álvarez, El Roto i Paco Narváez; o les cançons de Chicho Sánchez Ferlosio recollides al Romancero de Durruti, que a més funcionen com a banda sonora de la pel·lícula Buenaventura Durruti, Anarquista. En aquesta pel·lícula, dirigida per Jean-Louis Comolli, es mostra el procés creatiu al voltant de la recreació de la vida del líder obrer per part d’Albert Boadella, abans d'empadronar-se a Tabàrnia i fer-se de Ciutadans, i de la seua companyia de teatre Els Joglars. Per altra banda, Durruti també ha sigut encarnat a altes pel·lícules, com és el cas del film de Vicente Aranda Ezquerra, Libertarias.

Encara que comptem amb articles i obres de caràcter periodístic i historiogràfic, així com molts documentals, alguns d’ells realitzats pel Sindicat de la Indústria del Espectacle de la CNT i la FAI quan la indústria del cinema va ser col·lectivitzada als anys de la guerra, l’aproximació a la figura de Buenaventura Durruti s’ha fet mitjançant processos creatius la gran majoria de les vegades. A açò cal sumar el fet que no es conserven escrits de Durruti, a excepció d’algunes cartes escrites des de la presó del Puerto de Santa María al juny de 1933. En conseqüència, sols coneixem les seues accions vistes des de fora i, freqüentment, romantitzades i mitificades.

Però, al cap i a la fi, aquest fet no li trau importància a Durruti com a símbol de l’anarquisme internacional i de la lluita antifeixista. De fet, moltes de les seues consignes i frases han passat a la posteritat, com ara aquella que diu que, “al feixisme no se'l discuteix, sinó que se’l combat”. O algunes no tan conegudes però presents als fets actuals: “Cap govern del món combatrà el feixisme fins a la mort. Quan la burgesia veu que el poder se li escapa, recorre al feixisme per a reafirmar-se”. Perquè feixisme també és la passivitat davant d'aquest, ja siga a Pego o a Benimaclet; així com són feixistes també les polítiques que van en contra de la vida, com poden ser els desnonaments i la destrucció de l’Horta.

En este sentit, també podem aplicar a la realitat una última cita, extreta de l’entrevista que li va realitzar, el 18 d'agost de 1936, Pierre Van Passen, corresponsal en Europa del The Toronto Daily Star el qual, en arribar a Barcelona, es va sumar a la Columna Durruti. A l’entrevista, Pepe Buenaventura Durruti, en ser preguntat què farien en cas de triomfar amb un món destruït per l’avarícia del capital, va respondre: “Sabem que no heretarem més que ruïnes, perquè la burgesia tractarà d'arruïnar el món en l'última fase de la seua història. Però a nosaltres no ens fan por les ruïnes, perquè portem un món nou en els nostres cors. Eixe món està creixent en aquest instant”.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací