La mudança

per Francesc Viadel

Societat

La mudança
La mudança

Darrera repassada abans que arribe la furgoneta amb els camàlics que s’enduran molt lluny de l’indret on tants anys he viscut, allò que queda de la meua biblioteca junt amb alguns objectes personals desordenadament embotits en bosses de supermercat.

A hores d’ara, no queda gaire cosa en comparació amb tot el que vaig arribar a atresorar. Des del maig fins ací, centenars de llibres han anat a parar a una associació benèfica. Un miler? Ja pot ser. Molts han acabat en el fons d’un dels contenidors del carrer. Fins i tot, la meua llogatera té una bossa amb una dotzena de llibres que van de crims horribles i màfies.

Molts títols de Paul Auster, Mailer, Terry Southern, García Márquez, Fallada..., desenes de saberuts assajos sobre ves a saber què, llibres de gran format sobre arquitectura o història o catàlegs d’exposicions, ja fa temps que habiten les parades de llibres del metro de la ciutat a l’espera de trobar algú que se’ls emporte per uns pocs euros.

Ha estat impossible retenir-los i ha calgut, doncs, fer una tria tan implacable com dolorosa. Tot plegat, la tempesta que m'enlairà se’ls va endur també, junt amb molts dels meus records, al bell mig d’aquell oceà invisible que tots tenim dibuixat en la pell de la nostra memòria i on va a parar tot allò de nosaltres que és mort, polsim d’ossos de records.

Darrera repassada, concloent, un punt minuciosa només perquè la majoria de les meues coses ja van eixir d’aquell pis fosc i estret fa mesos dins d’un parell de maletes, en tan sols un parell de viatges en taxi. Tan poques coses tinc...

Com siga, respectuosament, en silenci, com qui observa el cadàver d’una vella i estranya amistat, escodrinye els prestatges del menjador. Ací trobe la figura d’un tornejant de ferro i la d’una muixerangueta del mateix material, totes dues forjades en el mateix taller. En un armari localitze un parell d’elegants botins de pell, un parell de camises. N’he trobat a faltar algunes i he deixat, per no tenir com endur-me’ls, uns sabatots que em vaig comprar per anar a Bamberg a fer aquelles classes de cap de setmana sobre Catalunya i Espanya pensant que se’m congelarien els peus.

Del despatx, on tantes hores he passat durant aquests darrers tretze anys, prenc un parell de caixes de galetes de llautó plenes d’amulets. Hi ha uns pocs zloty i alguns florins hongaresos; un feix de bitllets de Negrín que guardava l’àvia materna; un pin amb el rostre de Lenin dins d’una fulgurant estrela roja; una baralla de cartes de l’exèrcit nord-americà amb els rostres dels principals col·laboradors de Sadam Husein record de la funesta invasió de l’Iraq; uns daus de pòquer i un gobelet de pell; un full de quadern on vaig gargotejar unes poques notes, que a penes es poden llegir, per a una narració: ...ell no sap res d’ella des de fa vint anys o més. Potser és morta, ves a saber. Es va ofegar en el naufragi d’un transatlàntic de luxe o d’un atac d’al·lèrgia (això és ben ridícul). Ell, encara recorda les seues natges, el seu cos nu i l’olor d’albercoc madur que feia la seua pell blanca. Recorda l’habitació on es van allitar una vesprada d’abril, les seues cames enfundades en unes mitges negres transparents i les seues calcetes de color rosaci ben ajustades. Des de la finestra de la cambra, es podia veure un assilvestrat jardí. Ara no sap si havia una figuera, una llimera, tal volta un taronger per esporgar. Tant se val. Escriuré hi havia una figuera i una llimera, i un esbarzer prenyat de flors... Ell pensa els mugrons dels seus pits o les seues cireres... La dorm, la respira, la pensa cada segon de la seua existència encara que el fons sap que no és real. I vet ací que una vesprada d’agost truquen a la porta de casa i resulta que és ella. No ha envellit gens. Sembla cosa de bruixeria o, simplement, una mala passada de la memòria. I, aleshores, entra a la casa i tots dos es precipiten en el llit d’una habitació que dona al carrer i fan l’amor, no... millor escriuré que follen, vull dir que follen salvatgement i que, finalment, ell es corre violentament sobre la seua panxa llisa com un tambor... no, no, no, no... massa explícit... (si ella ho llegís -i això que no existeix- no li agradaria gens, potser ho trobaria vulgar, s’enfadaria). Així doncs, molt millor escriure que creuen les seues mirades, es besen tendrament i tot seguit parlen de coses banals. Després s’abracen, s’exciten un poc, es fonen, es confonen, desapareixen, se n’obliden per sempre més l’un de l’altre ell plora amargament com només ho faria un idiota, i pensa la vida com una pèrdua de temps o com un estrany segrest o com l’estructura d’un relat absurd... Com una gran mentida, com un autoengany, com un joc de mag de tercera fila... Al final de les notes hi ha dibuixades unes quantes espirals, per ser més precisos, una constel·lació d’espirals. Pense uns segons en els acolorits amants voladors de Chagall i continue la revisió.

De la tauleta de nit de l’habitació gran recupere un parell de calçotets. Uns de color negre, desbocats. Uns altres, de tela fina, d’un porpra cardenalici. També hi ha uns quants mitjons i una corretja amb una sivella enorme.

I en això, arriben els de la mudança i comencen a embalumar les capses plenes de llibres, les bosses... despengen les prestatgeries... ho van baixant tot al carrer, a pols, en un carretó, per les escales, per l’ascensor. Treballen en silenci, emmascarats, metòdicament, sense perdre ni un sol segon.

De sobte, m’adone que haurien cabut més capses i tinc la temptació de fer-los carregar unes quantes bosses més de les que no puc endur-me i que esperen, en un altra habitació, a algú que vinga a endur-se-les. Mire de rescabalar ni que siga uns quants exemplars... quin de tots agafe, però?. Tinc a les mans uns pocs llibres de poemes, un de contes de Rodoreda... no em decidesc per cap mentre els xicots de la mudança van enllestint la seua feina. A l’última, però, em quede amb un llibre d’articles i textos solts d’Orhan Pamuk, Altres colors. El seu Museu de la innocència, ja està dalt de la furgoneta. Entre les seues pàgines he guardat una badia, el desig d’un cos, el regust amarg gairebé insuportable d’un comiat o d’una absència.

En una hora i escaig ho han carregat tot i han partit. Ha estat al·lucinant. Quasi màgic. Reste encara uns pocs minuts a la casa i aprofite per a eixir al balcó i fer una ullada als meus plataners gegants que envelleixen lentament, que van perdent l’escorça, el vigor, minut rere minut, dia rere dia, setmana rere setmana... Per un moment em sent un intrús. No em reconec en aquell indret. He oblidat ja moltes coses viscudes entre aquelles quatre parets. Millor. Els records sovint només pesen. Ara haig d’anar-me’n abans no passe de ser un intrús, un estrany en una casa estranya, a un espectre. No tinc més temps per a perdre. M’espera un matí que es pot allargar tota una vida atapeït de coses que cal fer sense dilació: compromisos professionals, trucades banals, whatssaps que encara no he contestat...

En una cruïlla de l’Eixample, Pamuk i jo parem un taxista sikh elegantment cofat amb un turbant atzur i a tota velocitat travessem la ciutat. De camí, pense en el seu text La casa de l’home que no té ningú... temps era temps, ell no era un home que no tenia ningú... Pamuk ara observa per la finestra distretament, amb els ulls oberts com a plats, com si hagués acabat d’arribar d’un poble, com ara el meu, a la gran ciutat. Fa tota la fila d’un xicot pobletà que ha acabat d’arribar a Barcelona amb l’objectiu estúpid de menjar-se el món. Me’l mire d’esquitllentes i somric per sota el nas... pobre Pamuk... una gavina animada engega un xiscle llarg. El vent porta el so d’una ràdio d’allà baix...

El taxista enfila Passeig de Sant Joan cap amunt. Ens separa una pantalla de metacrilat i les nostres mascaretes que tanta gràcia li fan al bitxo. Al cap d’uns pocs minuts de trajecte la ciutat es torna costeruda, irreconeixible, inhòspita, territori il·limitat d’absències.

 

La publicació d'aquesta contingut ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací