“És inconcebible que els habitants de la costa tinguen tanta por de la mar”, escrivia Adèle d’Osmond, comtessa de Boigne (Versalles, 1781 - París, 1866), en les seues memòries just després d’explicar les reaccions del pobladors de Dieppe, a Normandia, que vivien en “la misèria més terrible”, quan van veure que ella s’endinsava a les aigües del municipi. El 1806, una malaltia estranya que li produïa dolors de cap violents, calfreds i atacs de febre es va apoderar d’ella i, en vista que no millorava, va proposar als metges que la tractaven que la portaren a prendre banys marins. Havia conegut els beneficis de la talassoteràpia a Anglaterra, on la família es va exiliar definitivament, en acabat de passar una temporada a Itàlia, a causa de la Revolució. A Londres va contraure matrimoni, als dèsset anys, amb el general Benoît de Boigne, un aventurer i mercenari que en tenia trenta més i que li va ocultar que ja s’havia casat a l’Índia i era pare de dos fills. A finals del 1804, separada del marit, va poder tornar a París, però no va voler assistir a les festes de la coronació de Napoleó perquè les seues “conviccions reialistes haurien patit massa”. Tanmateix, malgrat els prejudicis que admetia tindre, no podia evitar admirar el Primer Cònsol com a conqueridor i legislador. Pensava que hauria sentit un gran entusiasme per ell si haguera viscut en un ambient diferent. A més, “a primeries de l’Imperi, la societat de l’oposició era molt agradable”.

Tot i que va arribar a Dieppe “morint-se” a conseqüència les cinc jornades de viatge des de la capital del Sena, “huit dies després, passejava vora mar i havia recuperat la salut amb la rapidesa dels primers anys de joventut”. Tot i això, allí, a diferència del que ocorria al Regne Unit, no hi havia cap instal·lació destinada a facilitar aquesta pràctica. “El meu germà va fer que endreçaren un petit carro tapat i em va procurar un home per conduir el cavall a les onades i dues dones per entrar-hi amb mi. Aquests preparatius van despertar tanta sorpresa i curiositat que, durant els primers banys, una multitud es va aplegar a la platja”, recordava. I els presents, atès que pensaven que la duien a ofegar-se, li mostraven llàstima. Fins i tot -conclou aquest passatge- un senyor gran va advertir al seu pare “que assumia una gran responsabilitat en permetre un acte tan temerari”

Pere Gimferrer, a Los raros (1985), un recull de columnes d’El País sobre plomes oblidades, hi parla d’Adèle d’Osmond. Creadora d’un saló en què es reunien personalitats importants de la política i la literatura, va publicar dues novel·les, La Maréchale d'Aubemer, nouvelle du XVIIIe siècle (1866) i Une passion dans le grand monde (1867) i, pòstumament, les Mémoires. Un llibre que va influir en Marcel Proust fins al punt que hi va dedicar un article a Le Figaro i li va inspirar el personatge de Madame de Villeparisi d’A la recerca del temps perdut. No debades, segons el poeta català, “la condesa utiliza una escritura distinguida en extremo, hiriente cuando quiere, altiva, irreprimible en sus dengues de causticidad”.

Osmond va formar part dels grups monàrquics tolerats per Napoleó i fins i tot va aconseguir introduir-se en el cercle de l’emperadriu Josefina. Curiosament, tots dos, Bonaparte i la seua esposa, també van sentir l’atracció de la mar, que ja llavors començava a estendre’s per França. De fet, la comtessa, deu anys més tard de la seua immersió a Dieppe, constatava que hi acudien centenars de visitants i que s’hi havia obert el primer establiment. On encara no n’hi havia cap al 1808, l’any que hi va anar la parella imperial, era a Biarritz, una localitat que prompte es convertiria en la principal estació marítima del Cantàbric. Un model que seguirien algunes ciutats del nord de la Península Ibèrica.

Al llarg de l’estada a Baiona, entre el 14 d’abril i el 21 de juliol d’aquell any, Napoleó va visitar diverses vegades la platja de Biarritz coneguda per la Chambre d’Amour, una cova famosa per la llegenda de dos amants que hi havien mort, i va galopar per l’escuma. A mitjans de juny, quan ja havia aconseguit que els Borbons abdicaren del tron espanyol a favor seu i havia nomenat el seu germà Josep rei d’Espanya, va manar que hi muntaren una elegant tenda de ratlles en la qual poguera llevar-se la roba i posar-se el banyador i va entrar uns quants dies al rompent. A l’horitzó, s’hi albirava el velam d’un vaixell britànic i, com a mesura de prevenció, un destacament de cavalleria vigilava els voltants per evitar qualsevol perill. El diumenge 3 de juliol, va conduir Josefina de la mà fins a l’aigua i es va divertir empentant-la endins per tal que es mullara els peus coberts amb mitges de seda blanca brodades amb fil d’or. La marea pujava i els crits aguts d’ella feien riure força l’emperador. El dimecres 13, la seua germana Carolina, esposa de Joachim Murat, també es va banyar a la mateixa riba. Pocs dies abans de la partença, Napoleó encara s’hi va submergir una altra vegada (Édouard Ducéré, Les journées de Napoleon à Bayonne, 1908).

Com observava Adèle d’Osmond, llavors, els habitants del litoral, en general, tenien molts prejudicis sobre el bany i no el practicaven. A més de les supersticions i els condicionants de caràcter moral, la majoria no sabien nadar. Tampoc els pescadors i els mariners, que sovint morien ofegats a causa d’això. Tanmateix, a l’estiu, en alguns llocs, les classes menys acabalades s’acostaven a la mar per tal de refrescar-s’hi sense introduir-se gaire. Cavanilles, a Observaciones del Reyno de Valencia (1795), diu que, al Grau de València, “júntanse en estío personas brillantes de ambos sexos, viven con libertad, sin etiqueta, y en una diversión continua; se suceden los convites, los bayles y alegría; pero al cebo de estos deleytes acuden gentes díscolas, que se introducen en la sociedad para corromperla. Ya se nota que la virtud más sólida queda expuesta á perderse, y que á la juventud se le presentan exemplos muy nocivos. Sin duda se ignora este desorden, ó no han llegado á conocer su gravedad los que tienen obligación de remediarle”.

Malgrat la por, les creences i les prohibicions religioses, alhora que la monarquia i l’alta aristocràcia imposava els seus comportaments i les seues formes de sociabilitat a les exclusives estacions marítimes a les quals acudien, la burgesia mantenia costums populars i actituds espontànies en altres indrets. Una diferència que ha continuat fins ara. Només cal veure les estades dels ducs de Cambridge a l’Hôtel du Palais de Biarritz justament, on ja s’allotjaven, al tombant del segle XX, els seus avantapassats, com ara Eduard VII, i també els Borbons. Els descendents d’aquests últims, però, prefereixen el Palau de Marivent, a Palma, des que la Diputació de Balears el va cedir al rei emèrit el 1973. Sempre és millor gaudir d’una mansió en exclusiva.

La publicació d'aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 400 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l'import.

Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
Fes-te agermanada ací