Reivindiquem

per Josep Barberà, president d'ERPV

Societat

Al País Valencià tota festa és reivindicativa. Ho són les falles, per exemple, per més que quaranta anys de dictadura i vint de governs del PP han intentat emmascarar el seu vertader origen. Ho són les Trobades d’Escoles en Valencià, el 9 d’octubre, el 25 d’abril, i tantes altres. També ho és el Dia del Llibre Valencià que acabem de celebrar aquest 20 de novembre, data de publicació del «Tirant lo Blanch» de Joanot Martorell.

Reivindiquem la importància de la literatura feta per escriptors i escriptores valencians i cuita a les editorials valencianes. També el pes que tenim en la literatura clàssica catalana amb noms com el del mateix Martorell, Roís de Corella, Isabel de Villena, Ausiàs March, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi o Joan Lluís Vives (i disculpeu-me els bots temporals).

Han passat vint anys de celebració del Dia del Llibre Valencià sense percebre cap avanç substancial. Qui diria que la primera impremta de la península Ibèrica estigué a València o que la celebració del dia del llibre el 23 d’abril fou cosa d’un valencià, Vicente Clavel Andrés, fundador de la Casa de València a Barcelona, entre d’altres. Es podria arribar a la conclusió ximple que els valencians no alcem una sargantana per la cua, que no defensem allò que és nostre. Però no és així, ben al contrari.

Quasi alhora que veig la poca repercussió dels premis de la Generalitat als llibres millor editats de l’any, llig la notícia de la sentència del TSJCV que exonera els aspirants a interventors i secretaris locals de parlar valencià i, ràpidament, ho relacione amb els crits de llibertat de la dreta extremada i l’extrema dreta queixant-se de la Llei Celaà aprovada dijous pel Congrés dels Diputats que elimina una de les moltes barreres del valencià, la de tindre el castellà sempre per damunt com a llengua vehicular.

Així les coses, faltem a la realitat si pensem que els valencians no defensem prou la llengua i els llibres que amb ella escrivim i llegim. Potser, això sí, ens fa cert temor reivindicar-la amb joia i no abandonar-la a la primera de canvi quan algú ens interpel·la en castellà. Són segles de campanya mediàtica a la contra, amb tecnologies tan diferents que van del sermó a l'església al segle XVIII al troll fatxenda de Twitter al XXI. El cas és que hem pogut resistir.

Ara només cal que ens llevem de damunt els complexos i la reivindiquem amb joia, amb la joia que suposa tindre una llengua pròpia, compartida i diversa que ens ha fet ser com som i que l’hem feta entre totes. Mentre l’estimem i la parlem, ni tribunals, ni borbons ni hòsties podran acabar amb el valencià.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Informa't i fes-te agermanada ací